Presentació del llibre de nAntoni Mas i Forners
Esclaus i catalans
Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV
(Lleonard Muntaner Editor, Col·lecció Trefalempa, núm.1, Mallorca, 2005)
A Barcelona:
Dijous, 17 de novembre, a les 19,30 h
Lloc: Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, Barcelona)
A càrrec den Gaspar Feliu, catedràtic dHistòria Econòmica a la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana dEstudis Històrics.
A Palma:
Dimarts, 22 de novembre, a les 20 h.
Lloc: Centre de Cultura Sa Nostra (Aula A, carrer Concepció, 12)
A càrrec den Jaume Serra i Barceló, doctor en Història.
Ressenyes dEsclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV
1. Bartomeu Picornell (Històries, Diari de Balears, dilluns 31 de gener de 2005):
Tenim vincles emotius amb el passat i molts lutilitzen com a arma ideològica. Com a vacuna, sempre és recomanable la lectura de llibres que ajudin a mantenir-hi la distància adequada. Ben aviat, esper, narribarà un daquests a les llibreries. Servidor ha tengut loportunitat de llegir les proves dEsclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant ledat mitjana, dAntoni Mas i Forners i, a lespera del que diguin els experts, mha semblat una excel·lent caracterització de lèpoca, ben escrita, ben raonada i de lectura amena.
2. Antoni Serra (La Setmana Tràgica, Última Hora, diumenge, 10 de juliol de 2005):
Otro libro que me ha permitido sobrevivir en estos días de bochorno (atmosférico, político, social) no pertenece al campo de la narrativa, sino del ensayo: dEsclaus i catalans (Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV), de Antoni Mas i Forners (...) La temática de la esclavitud , en nuestra tierra, es apasionante y, a la vez, esclarecedora de nuestra sociedad. Ahora Antoni Mas le da, en su libro, un tratamiento sistemático, ordenado, a la vez que riguroso, facilitando luz nítida a una época obscura y quizás poco almenos para miconocida (...) El autor incide analiza, esclarece en el pasado con lucidez para vernos a nosotros mismos en el presente. Este es el gran logro de Mas. (...) Analizar el pasado, sin tapujos y sin miedos, sin justificaciones inútiles y confusionarias, nos permite conocernos mejor a nosotros mismos y quienes somos (aunque en el futuro, tal como van las cosas, pronto dejaremos de ser quienes somos). Esclaus i catalans es un excelente ensayo sobre Mallorca.
3. Antoni Llompart Suau (Quan érem joves i catalans, Lluc, 845, Palma, maig-juny, 2005, pàg. 39-42):
"Com cal qualificar una societat que provocà lextinció social, demogràfica, o les dues coses alhora: tant és- dels indígenes esclavitzats i que posteriorment els substituí per esclaus importats, reemplaçats periòdicament? Cuba? Virgínia? Jamaica? Mallorca! Fora del cercle dels historiadors honests, el darrer llibre[1] dAntoni Mas i Forners (Santa Margalida, 1968) trepitjarà més dun ull de poll en els peus de fang que sostenen el pes dels discursos dominants que disputen entorn de la identitat (ètnica, cultural, històrica, política, lingüística...) dels mallorquins. Uns discursos cansats, que es basen en visions superades, parcials, interessades i, sovint, tergiversadores o negadores dun passat que aquest assaig dinvestigació ens fa més clar i més entenedor del que mai no hauríem volgut.
Com a mínim, des de lEdat Moderna (i abans: recordem les nostres Cròniques!) la història és un instrument ideològic al servei de la construcció de lleialtats col·lectives. Tant és ara com abans; no ens hauria de venir de nou que la filologia i la història serveixin dabord, à faire la guerre, que siguin armes per als combats polítics per la identitat i per lobediència que sen deriva. Seguint el parer de Napoleó sobre els militars, convendrem que la llengua i la història són afers massa importants per deixar-los en mans dels especialistes.
Qui som els mallorquins? Qui hem estat? Don venim? On anam? Com la major part dels fills de Carlemany, venim de la guerra, per la guerra i en la guerra. La sang és més espessa que laigua, recorda Samuel P. Huntington.[2] I daixò, de sang i de guerra i dexplotació de lhome per lhome, tracta aquest llibre dens, clar i lluminós. Un volum que és, sense voler, un assaig valent i amb tesi; i alhora un bon llibre dhistòria, amb dades selectes i ben interpretades i amb conclussions entenedores i llampants.
Antoni Mas fulmina tres mites: el del reducte analfabet que saferra a la impossible continuïtat duna Mallorca romana anterior a la Conquesta i ignora el fet que els catalans nexterminàrem qualsevol improbable vestigi; el mite superficial que identifica llengua i nació i empelta de curolles modernes expressions com la nació catalana i les desarrelen del context que les feia intel·ligibles; i el mite, corrent en cercles dacadèmics i dil·lustrats amb poques llums o lectures, que encara sosté que la nació entesa com a cos de lleialtat política- va ser inventada per les Corts de Cadis. Dels tres mites identitaris en disputa (el de lindigenisme mossàrab, el del pancatalanisme i el de lespanyolitat congènita o adquirida-), Esclaus i catalans en desfà, sobretot, els dos primers; però el bessó del darrer la nació com a cos polític i construcció intel·lectual creada en el segle XVIII- no en surt il·lès. El llibre de Mas incomoda, somou, desperta. Contra el mite feliç, aporta la veritat horrible; contra el que sembla senzill, el que fou complex; contra les respostes, les preguntes; contra el catecisme, la història.
Durant lEdat Mitjana, la Cristiandat Llatina això que després anomenàrem Europa i, més tard, Occident-, va expandir a sang i foc el missatge de Crist i leconomia feudal per Europa Central i de lEst, pel Bàltic, per Irlanda, per la Palestina dels croats i per la Ispània andalusina. No va aturar-se aquí, prou que ho sabem: sense solució de continuïtat botà a Ceuta, a les illes de lAtlàntic, al Nou Món, a Àfrica i a les Índies orientals. Daixò, en diguérem civilització i ara en deim colonialisme. I també en deim, encara, civilització.[3]
Però hi va haver un colonialisme medieval?[4] La conquesta de 1229 edificà una societat cristiana sobre lesclavització massiva dels indígenes vençuts, que desaparegueren en el termini de dues o tres generacions. Mallorca: colònia, terra de frontera o país feudal? No són termes antitètics: la transferència de rendes dels pagesos lliures als senyors era la base de la reproducció del sistema. Feudalisme, doncs. Però feudalisme colonial, de poblament, i feudalisme amb esclaus: amb molts desclaus, entre el 10% i el 25% de la població.
Eliminada ben aviat la massa dels nadius andalusins, el contingent de mà dobra servil fou renovat periòdicament per un tràfic generós que féu de la compravenda i la captura destrangers moros, sards, grecs, russos, circassians, tàrtars...- una segura font dingressos, en què el negoci no era tant lesclavatge com la redempció del captiu -en diner o amb treball-, i de lilla de Mallorca una inmensa cárcel donde se retenía a los cautivos cuya redención se esperaba.[5]
Com a totes les societats colonials, i especialment les que tenen esclaus, els colonitzadors i els seus descendents van haver de desplegar estratègies de segregació respecte de la població dominada. Mas Forners postula amb valor i documentació que lús abundantíssim, obsessiu, del gentilici català a la Mallorca medieval ens situa davant un fet que, per evident, passava desapercebut. Com en el relat de Poe The Purloined Letter, la carta robada era en un lloc hiperdestacat del despatx que escorcollàvem: massa a la vista per esser visible. El mots evidents, documentadíssims, omnipresents, català i català de Mallorca, són la carta amagada: els mots clau que expliquen el mecanisme de segregació en un regne, Mallorca, on vivia gent de moltes nacions que calia no confondre. Així doncs, per un vent, catalans sassimila a cristians de natura no captius, és a dir, francs; per laltre els jueus, no captius però específicament diferenciats per la religió... i per la sang; i, finalment, les nacions de catius, tant cristians russos, grecs, sards- com infidels.
Entremig, el canemàs legal de lapartheid: a mitjan segle XV un esclau grec, Joan Dimitre, troba un advocat que lallibera amb largument que el seu client és cristià de natura, franc i súbdit del duc de Venècia, que és en pau e trenquil·litat amb la nació crestiana catalana. Pel mateix temps, dos esclaus de nació de tartres són condemnats pel detestable crim dhaver-se usat carnalment: el tàrtar Salvador és penjat pel coll i lesclava Anam és cremada a la plaça de Santa Caterina. Lesclau és segregat del català, vigilat, controlat i castigat amb penes més severes que les imposades als homes francs: el flagell com a correcció i, per als fugitius, la mutilació del peu o la mort.
Català a la Mallorca medieval soposa a sclau. El català és denotat positivament com a beyl, prom e ros. Els catalans són ben coneixedors en tots sos fets e semblances (vestimenta, comportament, lleialtat). El català de Mallorca és el criollo del regne balear, lequivalent a lespañol del Perú, o a langlès de Virgínia. El català és el WASP[6] del regne de Mallorca.[7]
Contràriament al que es pensa, la nació catalana medieval de Mallorca no és només, ni fonamentalment, una comunitat lingüística. És sobretot, i abans que qualsevol altra cosa, un grup ètnic definit i segregat, dominant; català és un terme dexclusió, contraposat a moro o a catiu. Però encara és molt més que això: la nació catalana medieval de Mallorca és també una comunitat de lleialtat amb conseqüències polítiques sorprenentment modernes, és mutatis mutandis una subètnia, o millor encara, una part del que Ulisses Moulines anomena una supernació.[8] Ser català expressa un vincle de lleialtat contemporàniament nacional: un català era qui no gosava fer mal contra catalanicam nacionem et specialiter contra subditos domini nostri regis, és a dir, una persona que mai no aniria contra els seus connacionals (catalans i valencians) ni, molt especialment, contra els seus compatriotes mallorquins (subditos domini nostri). For king and country morien estúpidament i disciplinada els súbdits australians de sa majestat britànica el 1915 a les trinxeres de Gallipolli. Ni això dels anglesos és tan modern, ni allò nostre és tan antic: la nació no és un invent del XVIII.
Dic bé, un invent. Mas Forners esmenta, de passada[9], lorigen intel·lectual, propagandístic, artificial, del terme nació catalana. Encara que no és evident que el terme pugui usar-se, com es fa a partir del segle XVIII, en el sentit de cos polític de ciutadans iguals,[10] nació catalana és un sintagma suggerent i polièdric: els mallorquins cristians de natura són catalans davant els jueus i els esclaus, cristians o no; els mallorquins són catalans davant els proençals en el si de la Corona de Mallorca; són catalans, amb barcelonins i valencians, dins la Unió de la Corona dAragó per oposició als aragonesos; catalans contra sarracenos de Ispania et januvenses i altres públics enemics [...] de tots els catalans (publicos hostes omnium catalanorum); catalans eren, i no únicament per la llengua, davant tots els estrangers.
Però, simultàniament i ben aviat, els mallorquins anomenen Catalunya el Principat, catalans els seus habitants i, progressivament i imparable, anomenaran catalana la llengua dels altres catalans. Fins al punt que el legitimista solleric Miquel Rutlan demostra la seva fidelitat a Jaume III i la seva hostilitat als catalans i a Catalunya en adreçar-se en prohensalesch i no en catalanesch a altres mallorquins. Talment com els blaveros dels nostres dies que parlen en castellà per demostrar la seva valenciania.
És molt estesa entre els nacionalistes la idea herderiana que la nació és quelcom de natural per oposició a lEstat, que seria un ens artificial i segurament opressor. I la idea que les llengües, més que els estats, identifiquen les nacions. Potser no nhauríem destar tan segurs. Joan-Lluís Marfany ha fet observar[11] que el català existeix perquè existeix Catalunya, no a linrevés: si el català va arribar a ser llengua és perquè va esdevenir el vehicle de [...] tota mena dinstitucions. Observem, si més no, que loccità no acaba dexistir, potser perquè mai no existí una Occitània política existiren Navarra, Bearn, Gascunya, Tolosa, Aquitània, Provença... no pas Occitània. Existeixen Anglaterra i langlès; existeix el regne dEscòcia i els escocesos de dues o tres llengües; Holanda i els holandesos; el Sacre Imperi Germànic i la llengua alemanya; España y los españoles; Portugal i el portuguès, que també es diu brasiler al Brasil; Galícia i el gallec (ja sé que vaig errat, però tingueu paciència i seguiu largument!); Catalunya i el català... i València i el valencià i Mallorca i el mallorquí (no existeixen, en la mateixa mesura, ni leivissenc ni menys encara el menorquí: ni Menorca ni lilla dEivissa foren regnes). És lEstat que fa les llengües i les nacions, no a la inversa.
Abans denfadar-se, el pacient lector hauria datendre alguns fets. Que a partir del segle XV la documentació mostra la generalització de lús de mallorquí per comptes de catalanesc a lhora de designar el romanç autòcton[12]. I que daleshores ençà, el català serà la llengua de Catalunya, i el mallorquí, la de Mallorca. Aquest fet, no per conegut (també sesdevé a València), no és menys remarcable. I demana una investigació i una reflexió que Mas ens ofereix, amb arguments i documents.
A totes les societats criolles, lafirmació de lorgull dorigen no exclou lhostilitat envers la metròpoli i els seus habitants. A Mallorca, el patriotisme regnícola saccentua per diversos factors entre els quals cal destacar lexistència duna dinastia pròpia injustament anihilada, dunes institucions particulars que safirmen orgullosament davant els intents de subordinació per part de les institucions del Principat i, sobretot, el problema del deute del regne amb creditors catalans que agreuja la impopularitat dels naturals del Principat a lilla. Per afegitó, les històries polítiques dels dos territoris prenen camins divergents: la revolta dels pagesos de remensa no sestén a Mallorca, la Germania no troba solidaritat al Principat...[13] No són els millors fonaments per bastir una memòria compartida, una història nacional, una pàtria comuna.
Però per quin motiu els mallorquins deixen de dir-se catalans? Si aquest gentilici havia tengut, entre daltres usos, el de marcar la segregació entre dominats i dominadors, no ens hauria de sobtar que la progressiva desaparició del contingent desclaus a partir del segle XV coincideixi amb leclipsi de lús del nom català per part dels mallorquins cristians de natura. En desaparèixer els captius, substituïts per la mà dobra de pagesos lliures catalans de Mallorca, proletaritzats pels grans senyors terratinents de ciutat, el terme català esdevé inútil com a marca de segregació social. Inútil i contraproduent. Si durant lalçament forà de 1451 el lloctinent Jaume Cadell podrà dir als pagesos revoltats la famosa frase senyors pensau que tots som catalans; setanta-cinc anys més tard, en temps de la Germania, Joan Crespí respondrà al lloctinent, que afirmava que los catalans nos havien conquistats, que los conquistadors del regne son estats nosaltres mateixos qui romanguérem en aquell. En aquesta època, el terme català ja no separa els grups socials enfrontats: els uneix; i daltra banda coincideix amb el nom duns altres, els principatins. El nom dels catalans ja no serveix ni per diferenciar els mallorquins dels seus esclaus ni per designar un nosaltres regnícola que safirma davant el Principat i, sovint, shi oposa.
Sense esclaus, el terme català esdevé inútil per a la segregació social. A partir daleshores el gentilici català es convertí paulatinament en quelcom aliè a la societat mallorquina i en el segle XVII ja és emprat únicament per tal danomenar els habitants de Catalunya i la llengua que parlaven. Ho subratll: que parlaven. Es defineix un nou nosaltres i un nou ells, en base a la territorialitat, no a letnicitat. En poques paraules, el regne era també la nació, i cada nació anomenarà la llengua amb el seu propi gentilici. Amb lHumanisme aflora un potent patriotisme balear i això fa que la nació catalana que havia designat la nació ètnica dels cristians de natura del regne doni pas a la nació mallorquina. Identificada potser amb el regne, sobre una base humanística, legal i territorial? Això no ho diu Mas, però lorgullosa sigla SPQM que veim en algunes inscripcions permet pensar-ho. Però aquesta ja serà una altra història. Que aquest patriotisme de base culta i afirmat en seu institucional arribi a crear una nació balear és un contrafactual que la història nega. Però deixa alguna traça que el present pot resseguir.
I lestudi de Mas se cenyeix a lEdat Mitjana. Qui eren aquests catalans de Mallorca? Eren qui eren, per exclusió de qui no eren: no eren jueus, i tampoc no eren ni sarraïns, ni circassians, ni russos, ni sards, ni captius en general. Eren els criolls, els conqueridors que safirmaven orgullosament cada 31 de desembre rere lEstendard de la Conquesta, eren el que més tard serien els anglesos a Maryland o els espanyols a Mèxic: lorgullosa nació dominadora, segregada dels dominats, la raça dels senyors. Els WASP, crestians de natura, beyls, rossos: catalans.
Però acaba aquí la història de la segregació? No ho crec: al segle XVII inventaríem els xuetes. I més tard els forasters. I ara els extracomunitaris: moros, negres, eslaus i sudamericans. I aquesta és la nostra història: daquí venim nosaltres, de quan érem joves i soldats.
4. Miquel Adrover i Mascaró (Esclaus i catalans, Migjorn, Llista de debat sobre la llengua catalana, http://es.groups.yahoo.com/group/migjorn_1/, 6 de setembre de 2005):
Es tracta d'un estudi, profusament documentat, sobre un aspecte poc conegut de la nostra història. Ens costa, avui dia, d'adonar-nos de la situació penible, que sovint arribava a la desesperació, en què vivien part dels nostres avantpassats, esclaus de molt vàries provinences. En Toni Mas aporta documentació que, vertaderament, fa
escruixir. El llibre es llegeix amb molt d'interès i ens fa considerar la nostra història sota un caire no gens habitual.
5. Antoni Marimon (Racisme, Diari de Balears, 27 de setembre del 2005)
Un dels mites deformadors de la història més persistent és el de la convivència harmònica de cristians, musulmans i jueus a l'Edat Mitjana. En el cas de Mallorca, la manca de població lliure musulmana després de la Conquesta i la duresa de la discriminació dels jueus conversos ja bastaven per a destruir qualsevol vel·leïtat de paradís multicultural perdut.
Així i tot, encara sorprèn la magnitud del racisme, la discriminació i la segregació que documenta detalladament el medievalista Antoni Mas en el seu magnífic llibre Esclaus i catalans. A més de reiterar la catalanitat «nacional» dels mallorquins dels segles XIII, XIV i XV, ha subratllat que el gentilici «català» era aplicat als cristians lliures que habitaven l'illa en contraposició a altres grups socials discriminats i subordinats. En paraules d'Antoni Mas, l'ús d'aquest gentilici i de construccions com «catalans de natura» o «català no convers», clarificava uns mecanismes de dominació social que es basaven en la distinció dels cristians de natura de la població esclava, d'origen esclau, jueva i conversa.
S'ha de recordar que la població captiva, d'origen molt divers, era molt nombrosa en el segles XIII i XIV i, no tant en el XV. Si bé no es poden aportar dades exactes, alguns autors parlen d'un 23 o un 25% de la població esclava a l'illa, un percentatge molt important que condicionava nombrosos aspectes socials, culturals i econòmics i que ha cridat l'atenció de nombrosos historiadors estrangers.
Antoni Mas detalla les nombroses mesures conegudes per a controlar i segregar aquesta població i que permeten parlar d'un autèntic dret penal restringit als esclaus. Fins i tot si alguns captius assolien la llibertat i esdevenien lliberts continuaven marginats en relació a la població descendent dels conqueridors del 1229.
Un exemple colpidor del racisme de l'època l'aporta aquest historiador quan ens informa que el 1357, un veïnat de Montuïri, Pericó Pellicer va insultar un altre veïnat, Francesc Arnau, i va dir que son pare, el difunt Jaume Arnau, havia estat moro. Francesc Arnau, sens dubte extremadament ofès, cita a declarar diverses persones que havien conegut son pare i que afirmaren que era natiu de Catalunya i que era ben català per l'aspecte, pels costums i per la paraula. Un testimoni fins i tot indicà que era «ros», sens dubte per diferenciar-lo dels captius nord-africans de pell més fosca.
La segregació dels jueus i dels esclaus així com dels conversos i dels lliberts fou comuna en tots els regnes llatins a l'Edat Mitjana i a inicis de l'Edat Moderna. D'aquí passà a Amèrica, on el mite del mestissatge tampoc no s'aguanta. La historiadora mexicana Alicia Hernández Chávez, ha explicat, que encara en el segle XVIII, la societat mexicana era jeràrquica i en el cim hi havia l'estament/ètnia dels «espanyols». En canvi, els «indis», tot i que gaudien d'una certa autonomia, restaven subordinats. Hi havia també una població mestissa de blancs, negres i indis, les anomenades «castes», però no tenien un estatut propi i tampoc no tenien drets encara que si obligacions. Es tractava d'una població desarrelada, que va constituir una font de mà d'obra alternativa a la dels indis i d'on sorgiren tota mena de grups marginals.
6. Gregori Mir (Esclaus i catalans, Diario de Mallorca, 30 doctubre de 2005).
En esta especie de edad de oro de la historiografía mallorquina de vez en cuando se publican libros que tienen un interés especial. Es el caso de la obra de Antoni Mas i Forners, Esclaus i catalans, que explica la esclavitud y la segregación social en Mallorca durante los siglos XIV y XV. Se trata de un tema ya apuntado en historiadores como J.M.ª Quadrado y que incluso ha llamado la atención de historiadores extranjeros. El libro es una rigurosa reflexión a partir de nueva documentación y de la última bibliografía disponible.
Los historiadores no dudan en afirmar que después de la conquista de Mallorca por Jaume I, en la isla se estableció el sistema feudal como el que existía en Catalunya. Sin embargo, en la Europa feudal el trabajo realizado por esclavos fue
muy raro. Pero en Mallorca, seguramente por tratarse de una isla, una de las consecuencias de la conquista fue la esclavitud generalizada de los indígenas, que eran musulmanes. La particularidad del hecho radica en que aquella masa de esclavos fue utilizada como mano de obra en el campo, circunstancia que no se dio en otros territorios de régimen feudal.
En la isla se formó una sociedad socialmente compleja. Los colonos con su propia estructura social y política; los judíos y los conversos; los esclavos, inicialmente musulmanes, aunque al desaparecer estos, desde la isla se organizó un sistema de importación de mano de obra esclava procedente del Mediterráneo oriental; y los libertos. Aquella complejidad social dio lugar a mecanismos de segregación, como, por otra parte, han ocurrido en todos los procesos colonizadores. Aquí, los nuevos colonos segregaron a los judíos, a los
conversos, a los esclavos y a los libertos, con fórmulas específicas que "se convirtieron en uno de los elementos básicos de la identidad de los cristianos de natura mallorquines, es decir, la percepción ideológica que tenían de si mismos con relación a los otros sectores segregados", apunta el autor. Por ejemplo, la expresión " català de Mallorca" o "catalans de Mallorca" (los "cristians de natura mallorquins") tiene una primera explicación a partir de la segregación social; pero también puede interpretarse en el sentido de expresar la idea de pertenencia nacional. Entonces los mallorquines se definían como de "nació catalana" y no creo que solamente fuera por razones de segregación. Más aún, hasta nuestros días se ha conservado la expresión "català de Mallorca" para definir a la vez una identidad nacional -la catalana- y una subidentidad derivada de aquella: la mallorquina.
El
libro aporta notable documentación y cuadros estadísticos. Una obra sugerente, de buen leer, puede que polémica, que pone al día un aspecto poco o mal conocido de la sociedad isleña, que, como se dice en el libro, no fue una sociedad esclavista sino con esclavos.
Luego, con el descubrimiento de América y la posterior expansión trasatlántica europea, muchas sociedades feudales sin esclavos se convirtieron en esclavistas. Aquí, ni una cosa ni la otra porque la Corona de Castilla prohibió a la de Aragón comerciar o establecer sus propias colonias en los nuevos continentes. Empezaba otra historia que algunos historiadores califican como de lento proceso de decadencia nacional en el que la esclavitud desapareció, aunque, más adelante, sectores mallorquines se enriquecieron con el tráfico de esclavos entre África y las Américas, pero este es otro asunto también de mucho interés y poco estudiado.
[1] Antoni MAS I FORNERS. Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant lEdat Mitjana. Palma, 2005.
[2] Samuel P. HUNTINGTON. El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Barcelona, 1997.
[3] Huntington considera que els EUA dels anglosaxons protestants són Occident i que lAmèrica Llatina no, justament perquè incorpora les cultures indígenes que fueron eficazmente aniquiladas (sic!) en Norteamérica (op. cit. pàg. 16). En un assaig recent ha desenvolupat aquesta tesi en relació als immigrants hispans a Nordamèrica. Qualificar-la de racista no resol la qüestió que es planteja: quina cosa és la civilització? Què és Occident?
[4] Vegeu, entre daltres, les aportacions de Robert Ignatius BURNS (1987) Colonialisme medieval, i de R. BARTLETT (2003) La formación de Europa. Conquista, colonización y cambio cultural, 950-1350.
[5] Ricard SOTO, citat per MAS.
[6] Acrònim anglès de blanc, anglosaxó i protestant, el nom amb què es coneix lètnia dominant als EUA.
[7] I així de clar ho diu Ricard SOTO en el notable pròleg al llibre dAntoni Mas.
[8] Ulisses MOULINES. Manifest nacionalista. Barcelona, 2002. Hi esmenta la supernació anglosaxona, integrada per les nacions dels anglesos, els canadencs, els nordamericans, els australians, els neozelandesos, etc. i solidària durant les darreres guerres mundials (pàg. 71) i afegiríem- la dIraq.
[9] Joan FUSTER deia que el cronista Muntaner ja escrivia com un nacionalista adult quan moltes de les nacions europees encara eren de bolquers o no arribaven ni a fetus-.
[10] I caldria parlar-ne, del nacionalisme il·lustrat. Ni és original: la Revolució anglesa i John Locke ja el formulen en el segle XVII, amb antecedents en la revolta catalana de 1640 i en idees de representació que podem pouar en lEdat Mitjana. Ni és tan igualitari: on són els drets de lhome per als negres dHaití? Què en direm, del sufragi censitari? Ni és buit detnicitat: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios diu la Constitució de Cadis. Però no és clar que els indios infieles fossin, dentrada, españoles (art. 335), queda palès que els espanyols reputados por originarios del África no eren ciudadanos (art. 22) i, sobretot, no eren españoles els esclaus (art.5). Això sí, la religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica (art 12). Realment la nació del XIX és tan diferent de la nació del XIII?
[11] Joan Lluís MARFANY. La llengua maltractada. Barcelona, 2001. Pàg. 448.
[12] Aquest procés ha estat estudiat detingudament pel mateix Antoni MAS al treball De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les denominacions gentilícies de la llengua de Mallorca durant ledat mitjana. Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, Volum II, Palma, 2002. Pàg. 585-606.
[13] I podríem afegir-hi, fora destudi, que la guerra dels Segadors és una guerra del Principat i que la guerra de Successió ens uneix en la desfeta, tard i per perdre.
From: Antoni Llompart Suau <[EMAIL PROTECTED]>
Reply-To: Llista de suport a la llengua, al territori i a tot allò que és propi <[email protected]>
To: [email protected]
Subject: [Ais] Presentació llibre Esclaus i catalans
Date: Fri, 11 Nov 2005 13:33:32 +0100 (CET)
El llibre és molt bo!Presentació del llibre de nAntoni Mas i Forners
Esclaus i catalans
Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV
(Lleonard Muntaner Editor, Col·lecció Trefalempa, núm.1, Mallorca, 2005)
A Palma:
Dimarts, 22 de novembre, a les 20 h.Lloc: Centre de Cultura Sa Nostra (Aula A, carrer Concepció, 12)
A càrrec den Jaume Serra i Barceló, doctor en Història
Correo Yahoo!
Comprueba qué es nuevo, aquí
http://correo.yahoo.es
>http://www.araisempre.org
>http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
http://www.araisempre.org http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
