El dia 28 desembre de 2013 12.18, Ernest Adrogué <nfdi...@gmail.com> ha escrit:
> A mi no m'ha convençut mai al 100% el caràcter ŀ, no l'utilitzaria en un > document amb format tipogràfic. En text pla, que tradicionalment es > representa amb tipus de lletra monoespai, no ho veig fora de lloc. De fet, > en aquest cas, l'única manera que "ŀl" ocupi el mateix espai que "ll" és > amb > el caràcter ŀ. > > Admeto que la l·l de dos caràcters té millor aspecte en algunes lletres mecanogràfiques. Sempre que la tipografia estigui ben dissenyada, altrament el punt queda descentrat. La l·l de 3 es podria veure igual de bé en lletres mecanogràfiques. Simplement caldria definir-hi una lligadura (res no ho impedeix). Ara, accepto que convèncer a un tipògraf que una lletra mecanogràfica ha de tenir una lligadura és tot un repte, :DDDD Però admeto que codificar la ela de 2 maneres diferents no sembla gaire > raonable. Per cert què vol dir que no és canònicament compatible? Es > podria > solucionar movent el caràcter a una altra part de la taula Unicode? > No he fet servir la millor expressió, ara que ho repasso per a explicar-ho me n'adono, hauria d'haver escrit canònicament equivalent. :( Al món Unicode hi ha 2 tipus d'equivalències. 1.- Canònicament equivalent: difrents codficacions tenen tenen el mateix tractament a Unicode i se suposa el mateix aspecte. Per exemple, la lletra Ç té dues codificacions canòniques. El caràcter Ç i la seqüència C+combinning cedilla. O la Ñ=N+combinning tilde. Les aplicions que usen Unicode tractaran exactament igual una codficació i un altre, el resultat final sempre sera igual. 2.- Compatible: diferents codifcacions són equivalents en alguns contextos i no se'ls supoa el mateix aspecte. Per exemple, la lligadura "fl" és compatible amb la seqüència f+l, però no és canònicament equivalent. El caràcter ŀ és compatible amb la seqûencia l+middledot, per tant, en alguns contextos, no hi ha problema. En altres sí. I no, no veig com es podria aconseguir una equivalència canònica entre les dues codificacions. M'he mirat i remirat la documentació a Unicode i les listes de correu, i no ho veig possible. També estàs en contra del guió llarg — i l'elípsis …? Doncs jo he activat > la tecla compose amb l'únic propòsit de poder escriure aquests símbols... > No tinc una opinió tan extremista, :D. En general crec que: si tenim text pla sense format, hem d'usar caràcters que no intentin imitar format. si tenim text amb format, hem d'usar les eines del format per a donar-lo. Per exemple: els caràcters d'el·lipsi i lligadura "fl" existeixen per herència de la tipografia de plom. En tipografia digital no tenen sentit. El text hauria de ser només text pla, si és necessari aplicar format) i el renderitzador o rasteritzador aplicar el format adient (ajuntar els punts o fer la lligadura). Com fa el TeX, per exemple, escrius en text pla i ell fa la feina bruta. Però tens tot el dret a usar aquests caràcters. En el cas concret de la ela geminada, el problema és que no es tracta d'un signe de puntuació general (com l'apòstrof recte o tipràfic, el guió, guionet o guió llarg, els punts suspensius...). La ela geminada forma part de nucli de les dades. Apareix a nom, cognoms, adreces, paraules... Pensa en les bases de dades oficials (hisenda, empadronament...), i que algú usi una codificació diferent a com està codificada en la base de dades. La història de la ela geminada és un nyap rere nyap. No hauria d'haver existit mai, de fet, Fabra no la volia, ell volia escriure ll on ara escrivim l·l, com fan la resta de llengües llatines i l'anglès; i escriure ly (o lh) on ara escrivim ll, com fan l'occità o el portuguès. Fabra no va poder imposar el seu criteri, i es va crear la l·l com a mesura provisional.Ja sabem que en aquest país una mesura provisional és per a tota la vida. Conceptualment el punt volat és un diacrític aplicat a una parella de caràcters (ll), en comptes de sobre un únic caràcter (à,ç,ñ) i d'aquí venen molts del mals. Un diacrític aplicat a 2 caràcters no és una característica usada en cap gran llengua d'alfabet llatí, i la tecnologia de principis del s. XIX de les màquines d'escriure no va tenir cap interès per a trobar una solució mecànica al problema. Amb els dispositius electrònics (màquines d'escriure electròniques i ordinadors) es regulen els teclats. Tot queda regulat per decret llei, però es deixa marge a dues opcions per a la ela geminada (de 2, Olivetti) i de 3 (IBM) Fa uns anys Unicode defineix que un caràcter (Anno teleia)que té un aspecte similar al nostre punt volat hi és canònicament equivalent. Resultat, algunes propietats del punt volat (U+00B7) no les podem canviar perquè xoquen amb l'ús de l'anno teleia, com que són canònicament equivalent han de tenir les mateixes propietats. Dispenseu el totxo, però és un tema que segueixo de prop, :DDD Més info http://www.softcatala.org/wiki/Projectes/ElaGeminada El que m'agradaria haver-vos fet arribar és que usar la l·l de 2 caràcters té pros i contres. Jo crec que els contres són prou importants, i per això he renunciat a usar la l·l de 2. Si a vosaltres us compensen els pros, collonut, però heu de ser-ne conscients i saber que esteu fent, que per això sou debianites!!! "Tot poder comporta una gran responsabilitat", :DDDD Joan Montané
