=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
_________________________________________________________
==================[1.281 subscriptors]===================
Mantenir la llengua: de la consciència a la conducta, passant pels recursos
-Article de Ferran Suay, Societat Valenciana de Psicologia
L’Oriol va nàixer en un poble de la Catalunya central, però treballa i
viu a Barcelona. Al matí esmorza en un bar on, com que el cambrer és
sud-americà, ell demana les consumicions en castellà. A la feina té una
companya que, tot i ser d’origen murcià, ha viscut tota la vida a
Catalunya; amb ella, però, l’Oriol també hi parla en castellà, perquè
assumeix que li resulta més còmode (a ella). Tanmateix, l’Oriol no se
sent obertament avergonyit d’ésser català, ni en renega. De fet, parla
català amb la seua família i amb els amics, compra llibres i revistes en
català, i quan s’ha d’adreçar a algú pel carrer, sol fer-ho en català.
Això sí, si li responen en castellà, ell canvia amablement de llengua, i
quan li sembla que l’interlocutor té aspecte de nouvingut, fa servir el
castellà.
Tot i que aquestes descripcions són inventades, probablement hi ha molta
gent que es pot reconèixer en la conducta de l’Oriol. Com ell, no són
anticatalans. Molts, fins i tot, es definirien com a catalanistes.
Senzillament, adopten una conducta lingüística que els sociolingüistes
anomenen «norma de convergència al castellà». No cal dir que les
conseqüències de l’aplicació d’aquesta norma apunten directament contra
la línia de flotació del català, perquè en fan inútil tant l’ús com el
coneixement. Aquesta norma de subordinació del català també afecta,
però, i molt negativament, el benestar individual, perquè atempta contra
una necessitat bàsica com és l’expressió desacomplexada de la identitat.
La cosa que resulta més curiosa –absurda!– és la quantitat de gent que
renuncia alegrement a exercir el seu dret d’expressar-se en la seua
llengua i, sistemàticament, es plega a la dels seus interlocutors.
Sembla que més del 70% de la població catalanoparlant exhibeix
habitualment aquesta conducta de subordinació, i l’aplica de manera més
o menys automàtica.
La perspectiva psicològica
Deixant de banda aquells que estan –obertament o encoberta– a favor de
l’extermini del català, molts catalanoparlants accepten amb tota
normalitat que no poden exercir el dret de viure íntegrament en la seua
llengua, com sí que pot fer-ho un ciutadà castellanoparlant, no ja en el
seu territori lingüístic, sinó també en el nostre. És a dir, que una
persona de Conca o de Còrdova, no tan sols té més drets lingüístics a
casa seua, sinó que també en té més que qualsevol catalanoparlant, fins
i tot quan s’està a Catalunya, al País Valencià o a les Illes. Mentre
aquestes persones poden viure les vint-i-quatre hores del dia en
castellà, i anar pertot arreu sense canviar de llengua (i això inclou
anar al cine o al teatre i tractar amb tota mena d’organismes públics i
privats), la major part dels catalanoparlants canvien de llengua en el
moment en què l'interlocutor els respon en castellà. Uns altres potser
ho fan només en determinades situacions; però, pràcticament, tothom ho
fa en un moment o altre, cada dia. Això dibuixa una realitat social de
profundes desigualtats entre els contribuents de l’Estat espanyol, en
funció de quin siga el seu origen i quina la seua llengua.
El que volem abordar ara, però, no és una anàlisi sociològica d’aquesta
situació, sinó una altra de caire psicològic, és a dir, centrada en
l’anàlisi de la conducta individual. Des d’aquest punt de vista, l’hàbit
de girar al castellà, que tècnicament anomenem submissió lingüística,
és, senzillament, una conducta apresa. I l’hem apresa com aprenem
pràcticament tot allò que fem: d’una banda, per imitació (tal com fem
tots els primats, incloent-hi els humans), i de l’altra, per
condicionament, és a dir, experimentant en carn pròpia les conseqüències
d’expressar-nos en una o altra llengua. Tot això vindrà després
embolcallat i arrodonit pel conjunt de discursos, arguments i
justificacions que el nostre cervell, a diferència del dels altres
primats, és capaç de produir, i que contribuiran a fixar l’aprenentatge
i a generalitzar-lo a noves situacions. Així, molts catalanoparlants,
tot i haver après a casa la seua llengua amb una certa normalitat, han
vist com els seus pares en feien servir una altra quan s’adreçaven a
determinades persones. Quan han anat creixent, han continuat observant
com les persones que els podien servir de models (mestres, artistes,
cantants, esportistes, polítics...) feien això mateix. A part d’això,
pràcticament tots els catalanoparlants ens hem trobat alguna vegada en
una situació incòmoda o conflictiva, pel fet d’haver-nos expressat en
català, i, d’una manera o altra, hem rebut un càstig per haver-ho fet.
Per acabar-ho d’adobar, un conjunt de prejudicis bastant generalitzats
sostenen idees com ara que «parlar en català és de mala educació» o que
«en castellà és més modern, més cosmopolita o més integrador», que
contribueixen en gran mesura a bastir i sustentar l’artificiós entramat
de valors socials i creences que, no tan sols manté la discriminació,
sinó que, més encara, sovint la invisibilitza, fent passar bou per
bèstia grossa, és a dir, presentant com a normal allò que és
profundament anòmal i indesitjable.
Aquestes són algunes de les variables que els psicòlegs analitzem a
l’hora d’estudiar el fenomen de la submissió lingüística.
¿És només consciència lingüística, el que ens cal?
De vegades, aquesta submissió va acompanyada d'un discurs de supeditació
nacional, que inclou l'acceptació d'una inferioritat de la nostra
cultura respecte de l'espanyola o la francesa (i, per tant, de nosaltres
respecte d'aquestes altres). No sempre, però, és així. La submissió
també és habitual entre persones amb un cert grau de consciència
nacional, que no desitgen la substitució lingüística ni la justifiquen.
I tanmateix, tot sovint canvien a la llengua imposada, senzillament
perquè han après a fer-ho així, i perquè creuen que se sentiran
incòmodes si no ho fan.
Tots els qui hem pensat en el problema de la substitució lingüística hem
arribat, en un moment o altre, a la conclusió que és imprescindible que
les persones catalanoparlants assolesquen un cert grau de consciència
lingüística. I segurament això és cert; però també sabem que amb això no
n’hi ha prou, perquè hem vist com gent amb una gran consciència
lingüística poden practicar regularment la submissió. Aquesta presa de
consciència és, sens dubte, necessària perquè les persones que
practiquen la defecció lingüística deixen de fer-ho i passen a
proposar-se exercir de catalanoparlants; sembla insuficient, però,
perquè aquests parlants conscients deixen de sentir-se incòmodes quan
s’expressen en català davant de persones no catalanoparlants.
Per a entendre a quina actitud aspirem, n’hi ha prou de pensar en alguna
persona castellanoparlant que, de ben segur, tots coneixem: si ho vol,
parlarà castellà tothora, amb independència de quina llengua utilitze el
seu interlocutor, i sense donar mostres de cap engavanyament o
incomoditat, ni pensar-hi, de sentir-se incorrecta o maleducada pel fet
d’expressar-se en la seua llengua. I encara més, això ho fa amb total
independència de si viu al seu poble o al centre d’Igualada. Doncs això
mateix, ni més ni menys, és allò a què podem aspirar els
catalanoparlants; això sí, només quan som al nostre territori. Les
lleis, en principi, ens en reconeixen el dret. El que falta ara és que
nosaltres mateixos ens el reconeguem, i, fonamentalment, que passem a
exercir-lo amb desimboltura i comoditat.
De la consciència a la conducta
Per tal de canviar aquest procés en el nivell individual, podem
analitzar la conducta de submissió lingüística i mirar d'establir les
condicions necessàries per a modificar-la. No se'ns escapa que no és
aquest l’únic nivell decisiu, i que, a l'hora de provocar canvis
importants, les accions de caràcter social, legal i institucional seran
imprescindibles. No pretenem pas «treure la qüestió de la llengua de
l’àmbit públic i portar-la a l’àmbit privat» (Berrio 2004). I tanmateix,
com a psicòlegs, ens interessa l’àmbit de la conducta individual, i és
ací on podem fer les nostres aportacions específiques. Finalment, són
els parlants individuals els qui s'enfronten a cada situació
comunicativa, i els qui seleccionen la llengua que hi faran servir. Per
tant, qualsevol intent d'augmentar la presència social del català haurà
d'abordar la tasca d'aconseguir que els catalanoparlants s'expressen en
la seua llengua, també quan el seu interlocutor no ho fa, configurant
així el seu espai lingüístic personal. Sabem que aquest concepte és una
contradicció en si mateix, perquè la llengua és (també) un instrument
per a comunicar-se amb els altres, i, per tant, l’espai que defineix no
pot ésser personal, sinó interpersonal. De fet, en una comunitat
sociolingüísticament normal, els parlants individuals no tenen cap
necessitat de definir un espai personal, perquè l’espai de la llengua ja
està definit socialment, legalment i institucionalment. És en la nostra
societat, històricament anormalitzada, on l’espai normal està ocupat per
la llengua imposada. Així, cada catalanoparlant es veu obligat a fer un
esforç personal suplementari, si és que pretén utilitzar la seua
llengua, perquè, per defecte, serà l’altra la que serà considerada
llengua vehicular.
Hi ha qui, en aquestes condicions, opta per resoldre el problema
renunciant a l’ús normal de la seua llengua (defecció), mentre que uns
altres s'estimen més enfrontar-se al malestar sense abandonar-la
(fidelitat). Cal dir, però, que els primers tampoc no queden lliures de
malestar. La defecció és, en si mateixa, una conducta de submissió, i és
difícil de creure que algú que se sotmet sistemàticament als seus
interlocutors siga capaç de mantenir intacta la seua autoestima. Tot i
que el conjunt de prejudicis i creences a què ja ens hem referit
(«canviar de llengua és un gest de cortesia»; «no s’ha de ser radical o
tancat, el castellà és una llengua neutra», etc.) els ajuda a acceptar
la seua submissió, la seua incomoditat es manifesta ben clarament quan
algú altre adopta una actitud insubmisa i manté la llengua en presència
de persones no catalanoparlants. Tot sovint, en aquestes ocasions, són
els catalanoparlants submisos els primers que expressen el malestar; i
és freqüent que siguen més bel·ligerants (en contra de la seua pròpia
llengua) que no els mateixos parlants de la llengua dominant.
D’altra banda, les persones que opten per la fidelitat s’enfronten a
dificultats evidents. D’entrada, han de compensar el pes de l’educació
rebuda, i dels esmentats prejudicis i creences, per tal d’atrevir-se a
fer servir la seua llengua regularment. A més, molt freqüentment, veuen
qüestionada la seua actitud per part dels interlocutors, des del clàssic
(i encara ben viu a la Franja o al País Valencià) «¡Haga el favor de
hablarme en cristiano!» fins a l’aparentment més amable «Per què no
parlem en espanyol, i així ho entenem tots?».
Un enfocament complementari del de la consciència lingüística per a
resoldre aquesta situació és el que se centra en els recursos que els
parlants posseeixen per a fer front a les situacions en què es troben
regularment. La idea central és que és possible d’incrementar la
visibilitat social del català intervenint no solament sobre les actituds
sinó també sobre les aptituds dels parlants individuals. Si aquests es
doten de més recursos eficaços, seran capaços de sentir-se bé quan
s’expressen en la seua llengua i, per tant, la faran servir més sovint.
I és això, l’ús despreocupat i natural de la llengua, el que pot
convidar altres persones a sumar-s’hi. Per contra, mentre expressar-se
en català siga sistemàticament sinònim de lluitar, discutir o sentir-se
incòmode, es fa difícil de creure que hi haja molta gent interessada a
sumar-s’hi.
Potser caldria recordar que també les persones que mantenen la llengua
obtenen algunes recompenses, fonamentalment relacionades amb
l’autosatisfacció, que no estan a l’abast dels qui practiquen la
submissió. Molts dels manuals d’autoajuda que proliferen en el mercat
editorial insisteixen en el fet que una actitud assertiva resulta
essencial per a assolir un nivell acceptable de benestar personal. I la
conducta de mantenir la pròpia llengua és, en essència, una actitud
assertiva que, a més a més, ens proporciona l’oportunitat de sentir que,
d’una manera consistent i quotidiana, estem fent alguna cosa pel nostre
país i, en conseqüència, per nosaltres mateixos.
És per això que l'espai lingüístic personal és un concepte per a
situacions d’excepció, com les que vivim a hores d’ara al nostre
territori. Per bé que, en bona part del nostre país, el dret
d'expressar-nos en català ens és reconegut per les lleis, fer-lo efectiu
implica enfrontar-se a múltiples situacions de conflicte de distintes
intensitats, que solen provocarnos sensacions de malestar, que van des
de la simple incomoditat fins a la irritació, la frustració i la fatiga
vital. I són aquestes sensacions desagradables les que abonen el camí de
la baixa autoestima i dificulten, en el nivell individual, l'assoliment
de la normalitat lingüística.
Així, doncs, definir el nostre espai lingüístic personal és una
reivindicació de l’autoestima, una actitud assertiva que implica ésser
capaços d’elegir quina conducta lingüística mantindrem sense
experimentar malestar i sense sotmetre’ns automàticament a la llengua de
l’interlocutor. I aquest objectiu només pot assolir-se si, a més
d'estar-hi ideològicament a favor, ens dotem dels recursos conductuals
que ens permeten no únicament d’expressar-nos en català, sinó també
sentir-nos bé quan ho fem. Resumidament podem dir que es tracta de
recursos de diversos tipus (cognitius, de comunicació, de control
emocional...), que poden aprendre's en unes poques hores i que, una
vegada apresos, continuen desenvolupant-se i generant-ne de nous a
mesura que els anem aplicant dia a dia.
Això no hauria de ser pas tan difícil. Després de tot, es tracta
d'assolir simplement, per a nosaltres, un estat de normalitat de què ja
gaudeix, per exemple, qualsevol ciutadà de Terol o de Sevilla: el dret
efectiu i inqüestionat de parlar en la seua llengua, sense entrebancs ni
preocupacions afegides.
Font: revista Llengua Nacional [d'Infomigjorn]
Enllaç: <http://breu.bulma.net/?l6816>
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
DIDAC. Diccionari de català
http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[EMAIL PROTECTED]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[EMAIL PROTECTED]>
Xavier Rull (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Marta Torres (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[EMAIL PROTECTED]>
-----------------------------------------------------------------------
Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
