=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
_________________________________________________________
==================[1.281 subscriptors]===================
Rèplica en 10 punts al discurs de l'espanyolisme lingüístic respecte del català
1. El dret de decidir en llibertat
L'espanyolisme lingüístic (vg. Torner 2007, punt 0) s'oposa radicalment tant
a la normalització de l'ús del català com a l'autonomia política de
Catalunya: de fet, en una actitud de caire colonial, no accepta que
Catalunya tingui el dret de decidir ni tan sols en allò que afecta
directament la seva llengua i la seva cultura (per exemple l'ensenyament, la
cultura o la política lingüística). Per això cal respondre al seu discurs
amb un pensament lliure, que ens permeti afermar-nos en el dret que tenim a
la llibertat, a la nostra llibertat política. La necessitem perquè no ens
resignem a la mera supervivència lingüística, no en tenim prou amb la
pervivència: volem la vida plena per al català, i necessiten la llibertat
per a fer-ho possible. Per exemple, pel que fa a l'ensenyament, la resposta
general als atacs de espanyolisme lingüístic al sistema escolar català no
pot ser altra que la següent: els catalans tenen tot el dret d'organitzar en
llibertat i democràticament el seu sistema d'ensenyament (i, en particular,
els aspectes lingüístics d'aquest sistema) de la manera que els sembli més
convenient, respectant, com és natural i com sempre han fet, els drets
fonamentals de tothom (vg. Torner 2007, punt 1).
L'espanyolisme lingüístic, en una actitud de caire colonial,
no accepta que Catalunya tingui el dret de decidir
ni tan sols en allò que afecta directament
la seva llengua i la seva cultura.
2. Normalització lingüística i democràcia vs. imposició del castellà i dictadura
No es pot admetre que, sense cap fonament sòlid (i precisament des de
l'espanyolisme lingüístic!), es posi en qüestió constantment la qualitat
democràtica de la tradició política catalana i es denigri amb falses
acusacions un procés, el de normalització lingüística, que s'ha fet i es fa
d'una manera impecablement democràtica. Encara més: cal recordar que aquest
procés va associat a la desaparició de la dictadura franquista i l'arribada
de la democràcia i l'autonomia. Al procés d'imposició del castellà li prova
més la dictadura i el centralisme que la democràcia i l'autonomia (vg.
Torner 2007, punt 4).
3. La Constitució espanyola (CE) com a expressió del nacionalisme espanyol
fonamentalista, excloent i desigualitari
La CE "se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria
común e indivisible de todos los españoles". La CE, doncs, és una expressió
juridicopolítica de nacionalisme espanyol fonamentalista (vg. Torner 2007,
punt 2). Sobre aquesta base, la CE imposa, és excloent i és desigualitària:
imposa el castellà com a única llengua oficial de l'Estat i imposa el deure
de conèixer aquesta llengua a tots els ciutadans de l'Estat, encara que no
siguin de llengua castellana; és excloent, perquè exclou el català (que ni
tan sols esmenta pel seu nom) de l'oficialitat de l'Estat. D'aquí en neix
una desigualtat per raó de llengua (vg. Torner 2007, punt 3). És un cas de
desvergonyiment intel•lectual declarar-se partidari de la CE i, alhora,
reclamar-se no nacionalista i partidari de la igualtat entre tots els
espanyols, com fa l'espanyolisme lingüístic.
La CE, sempre reivindicada per l'espanyolisme lingüístic,
imposa el castellà com a única llengua oficial de l'Estat;
és excloent, perquè exclou el català
(que ni tan sols anomena) de l'oficialitat de l'Estat;
i és desigualitària, ja que d'aquí en neix una desigualtat per raó de llengua.
4. Discriminació positiva? Prou discriminació negativa!
Sobre les crítiques a la discriminació positiva i al foment del català, cal
dir que ja s'hi guanyaria molt amb el cessament de la discriminació negativa
concretada en la desigualtat que imposa la CE i que exerceix l'aparell de
l'Estat. Fins i tot si això passés, podria estar plenament justificada una
política de foment i discriminació positiva del català (en certs aspectes,
durant un cert temps) per motius relacionats amb la història recent i amb la
demografia (vg. Torner 2007, punt 5).
5. Sobre la dissimulació de la desigualtat
En la retòrica de l'espanyolisme lingüístic, molt més important que allò que
diuen, és important tot allò que passen per alt respecte del nacionalisme
excloent i desigualitari que professen amb el seu "constitucionalisme" (vg.
Torner 2007, punt 3). D'altra banda, s'ha de demanar als partidaris de
l'espanyolisme lingüístic que expliquin com es concreten en la pràctica els
principis i conceptes que invoquen (com ara bilingüisme, igualtat,
discriminació, llibertat, tolerància, etc.), quin significat donen a aquests
termes, perquè llavors queda ben clar que tot el seu discurs (sempre d'àmbit
espanyol) es basa en la desigualtat com a sistema (vg. Torner 2007, punt 8.3).
6. Sobre la confusió entre drets lingüístics i drets fonamentals
Pel que fa als drets lingüístics, cal distingir entre els drets fonamentals
i els altres drets. Els drets fonamentals són universals i, per tant, estan
per sobre de les diverses tendències sociopolítiques i de les consideracions
territorials. La llibertat d'associació, per exemple, o el dret d'usar en
públic una llengua o d'editar-hi un diari, etc., són drets fonamentals, i
cap regulació democràtica no els pot restringir enlloc. En canvi, el dret de
"rebre l'ensenyament en la llengua materna" o de "ser atès en una
determinada llengua per l'Administració" no ho és i, per tant, no és
independent de qualsevol consideració sociopolítica i, en primer lloc,
territorial. És clar que, com tòpicament diu l'espanyolisme lingüístic, "els
territoris no parlen" ni "tenen drets". El que passa és que els drets
lingüístics no fonamentals dels parlants d'un territori, d'un país, estan
subjectes a la regulació que en fan democràticament les institucions
polítiques corresponents, que són de base territorial (vg. Torner 2007, punt
6). Aquesta regulació és un exemple de l'existència i de l'exercici
democràtic d'un dret col•lectiu; perquè, malgrat els tòpics de
l'espanyolisme lingüístic, els drets col•lectius existeixen, i
s'exerceixen
col•lectivament, és a dir, políticament. Així ho fan tots els pobles. Per
què els catalans no? (vg. Torner 2007, punt 7).
El dret de "rebre l'ensenyament en la llengua materna"
o de "ser atès en una determinada llengua per l'Administració"
no és un dret fonamental i, per tant, no és independent
de qualsevol consideració sociopolítica i, en primer lloc, territorial.
7. Sobre els atacs a la llengua pròpia de Catalunya
L'espanyolisme lingüístic també ataca la noció de llengua pròpia de
Catalunya, que l'Estatut d'autonomia (EAC) atribueix al català. Sobre això
s'ha de remarcar que quan l'EAC de 1979 va incloure la noció de llengua
pròpia la situació de partida en acabar la dictadura franquista era la
següent: la CE de 1978 ni tan sols esmentava pel seu nom el català (que
quedava englobat dins l'expressió "las demás lenguas españolas"); i no
solament l'excloïa de l'oficialitat de l'Estat, sinó que mantenia la
imposició de l'oficialitat del castellà a Catalunya (fins llavors única
llengua oficial, llevat de breu parèntesi de la Segona República). A més,
imposava explícitament el deure de conèixer-lo. És en aquest context que el
legislador català va recórrer a la noció de llengua pròpia per mirar de
compensar, almenys en part, un marc tan advers. En un altre context potser
no hi hauria recorregut, com no hi recorre el legislador espanyol, que,
tanmateix, oficialitza [únicament] el castellà perquè és la [única que té en
compte com a] llengua pròpia del país. Igual que fan els Estats del nostre
entorn, sense haver-ho d'explicitar (vg. Torner 2007, punt 10, dos darrers
paràgrafs).
8. Sobre la confusió entre les relacions privades i les relacions entre
l'empresa privada i els seus clients
No s'hi val a confondre l'àmbit privat (relacions particulars: familiars,
amics, companys, coneguts, etc.) amb l'àmbit de les relacions de l'empresa
privada amb els seus clients i usuaris. Això és tant com dir que els
ciutadans catalans, en tant que clients o usuaris, no tenen cap mena de dret
respecte de la llengua pròpia i oficial del país davant de les empreses (i
que aquestes no tenen cap obligació amb els seus clients o usuaris respecte
d'aquesta llengua) (vg. Torner 2007, punt 8.6).
No s'hi val a confondre l'àmbit privat
(relacions particulars: familiars, amics, companys, coneguts, etc.)
amb l'àmbit de les relacions de l'empresa privada
amb els seus clients i usuaris.
9. Sobre l'atac a l'escola catalana
La igualtat d'oportunitats passa (entre altres coses) perquè tots els joves
catalans adquireixin un bon nivell d'expressió en català. I, en l'actual
situació sociolingüística, només una escola en català pot proporcionar als
alumnes (i especialment als de llengua inicial diferent del català) la base
necessària per a adquirir i col•loquialitzar la llengua pròpia del país en
un grau suficient, sense ocasionar cap perjudici als escolars que tenen una
altra llengua inicial. Així ho avalen diversos estudis solvents (per
exemple, l'informe de setembre de 2006 del Consell Superior d'Avaluació del
Sistema Educatiu i el darrer informe PISA). Aquests i altres estudis també
acrediten que l'adquisició del català no va en detriment del nivell de
coneixement del castellà (com pretén l'espanyolisme lingüístic), ni tan sols
en el cas dels alumnes de llengua inicial catalana o d'altres llengües
inicials. D'altra banda, aquest sistema escolar català evita la separació
d'alumnes en centres o grups classe diferents per raó de llengua, és a dir,
la doble xarxa escolar, que l'opinió democràtica catalana no ha considerat
un bon model d'integració social (vg. Torner 2007, punt 9).
Diversos estudis solvents acrediten
que l'adquisició del català no va en detriment
del nivell de coneixement del castellà,
ni tan sols en el cas dels alumnes de llengua inicial catalana
o d'altres llengües inicials.
10. Sobre la "llengua materna" (o quan "llengua materna" vol dir "castellà")
L'espanyolisme lingüístic, sota l'embolcall de la defensa d'un pretès dret
de rebre l'ensenyament en la "llengua materna", vol fer passar un privilegi
per a les persones de llengua castellana, que així serien les úniques que
tindrien el dret de rebre l'ensenyament en llur "llengua materna". En canvi,
aquest presumpte dret a l'ensenyament en la "llengua materna" es negaria als
parlants d'altres llengües (amazic, àrab, italià, etc.); per descomptat,
també es nega, fora de Catalunya, a les persones de llengua catalana en
qualsevol altre indret de l'Estat. Novament, ens trobem amb la desigualtat
com a sistema (vg. Torner 2007, punt 9.2, sisè paràgraf).
Font: Cercle XXI
Barcelona, novembre de 2007
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
DIDAC. Diccionari de català
http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[EMAIL PROTECTED]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[EMAIL PROTECTED]>
Xavier Rull (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Marta Torres (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[EMAIL PROTECTED]>
-----------------------------------------------------------------------
Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
