El Dimecres, 11 de Gener de 2006 22:00, Benjamí Villoslada va escriure:
> Però em vaig adonar que d'aquesta manera m'ho podria passar bé escrivint
> codi i que hi podria guanyar diners (especialment si ho feia fora del MIT),
> però al final, quan repassés la meva trajectòria professional, m’hauria de
> dir que "M'he passat la vida construint murs per dividir la gent", i
> m'avergonyiria de la meva vida.
Pensava que pesaria massa, veig que només han estat 19K, ni la meitat del .DOC
i el límit d'un missatge a aquesta llista --sovint també passa, en enviar
només text. Va, un bocí més (per qui hagi arribat fins aquí :)
------------------------------------------
Així que vaig buscar una altra alternativa, i n'hi havia una d'òbvia. Podia
deixar el sector del programari i dedicar-me a alguna altra cosa. Bé, no
tenia altres habilitats destacables, però estic segur que hauria pogut fer de
cambrer. [El públic riu] No en un restaurant de luxe, perquè no m'haurien
contractat [el públic riu], però hauria pogut fer de cambrer en algun lloc. I
molts programadors em deien "La gent que contracta programadors demana això,
això i això. Si no faig aquestes coses, em moriré de gana”. Aquesta és
l'expressió literal que fan servir. Bé, com a cambrer, no et moriràs de gana.
[El públic riu] Per tant, de fet, no estan en perill. Però, i això és
important, de vegades es pot justificar alguna cosa que fa mal a altres
persones dient que, en cas contrari, et passarà alguna cosa pitjor. Si de
debò hom s'hagués de morir de gana, el fet d'escriure programari privatiu
estaria justificat. [El públic riu] Si algú t'apunta amb una pistola,
aleshores diria que se't pot perdonar. [El públic riu] Però vaig trobar una
manera de sobreviure sense fer res d'immoral, de manera que aquesta excusa no
valia. Em vaig adonar, de totes maneres, que com a cambrer no m'ho passaria
gaire bé i que això significaria malbaratar les meves habilitats com a
desenvolupador de sistemes operatius. Seria com evitar el mal ús de les meves
habilitats. Desenvolupar programari privatiu seria fer un mal ús de les meves
habilitats. Fer que altres persones visquin en el món del programari privatiu
seria fer un mal ús de les meves habilitats. Així que és millor malgastar-les
que fer-ne un mal ús, però tot i així la solució no és prou bona.
Per aquests motius vaig decidir buscar una altra alternativa. Què
pot fer un desenvolupador de sistemes operatius per millorar realment la
situació i fer del món un lloc millor? Em vaig adonar que un desenvolupador
de sistemes operatius era exactament el que es necessitava. El problema, el
dilema per a mi i per a la resta de persones era que tots els sistemes
operatius disponibles per als ordinadors moderns eren privatius. Els sistemes
operatius lliures estaven destinats als ordinadors vells i obsolets, oi? Així
que en el cas dels ordinadors moderns, si volies comprar un ordinador modern
i fer-lo servir, estaves obligat a recórrer a un sistema operatiu privatiu.
De manera que, si un desenvolupador de sistemes operatius escrivís un altre
sistema operatiu i digués "Veniu tots a compartir això: sou benvinguts",
existiria una escapatòria al dilema, una altra alternativa per a tothom. Així
que em vaig adonar que hi podia fer alguna cosa que podria resoldre el
problema. Tenia les habilitats necessàries per poder-ho fer. I possiblement
era la cosa més útil que em podia imaginar de fer amb la meva vida. Es
tractava d'un problema que ningú més no mirava de resoldre. Era una mica com
quedar-se de braços creuats, veient empitjorar les coses i que no hi havia
ningú més que jo. De manera que vaig sentir: "Sóc l'elegit. He de treballar
en això. Si no ho faig jo, qui ho farà?" Vaig decidir que desenvoluparia un
sistema operatiu lliure, o moriria en l'intent... de vell, és clar. [El
públic riu]
Per descomptat, vaig haver de decidir quin tipus de sistema
operatiu havia de ser. Calia prendre algunes decisions tècniques de disseny.
Vaig decidir fer que el sistema fos compatible amb l'Unix per una sèrie de
raons. En primer lloc, acabava de veure com es quedava obsolet un sistema
operatiu que realment m'estimava, perquè estava escrit per a un model
particular d'ordinador. No volia que això tornés a passar. Necessitàvem un
sistema adaptable. Bé, l'Unix n'era un. Així que si seguia el disseny de
l'Unix, tenia força possibilitats de fer un sistema que també fos adaptable i
utilitzable. I, a més, per què no fer-lo compatible en tots els seus detalls?
La idea és que els usuaris odien els canvis incompatibles. Si hagués
dissenyat el sistema de la meva manera preferida (la qual cosa m'hauria
encantat, n'estic segur), hauria produït una cosa incompatible. Els detalls
haurien estat diferents. Així que, si hagués escrit aquest sistema, els
usuaris m'haurien dit: "Bé, això és molt bonic, però és incompatible. Adoptar
el nou sistema és massa feina. No ens podem permetre tants problemes només
per usar el teu sistema en lloc de l'Unix, així que ens quedem amb l'Unix".
Ara bé, si de debò volia crear una comunitat en què hi hagués
gent, gent que fes servir aquest sistema lliure i gaudís dels beneficis de la
llibertat i la cooperació, havia de produir un sistema que la gent fes
servir, un sistema que es pogués adoptar fàcilment, que no tingués cap
impediment que el fes fracassar de bon començament. En realitat, fer que el
sistema fos compatible amb l'Unix va avançar ja totes les decisions de
disseny immediates, perquè l'Unix està format per molts elements que es
comuniquen per interfícies que estan més o menys documentades. De manera que
si es vol compatibilitat amb l'Unix, s'ha de substituir cada element, un per
un, per un element compatible. D'aquesta manera, les restants decisions de
disseny es prenen dins de cada element i poden ser preses posteriorment per
qualsevol que decideixi escriure aquest element. No s'havien de prendre al
principi.
Tot el que havíem de fer per començar la feina era trobar un nom
per al sistema. Els experts informàtics sempre busquem noms divertits o
entremaliats per als programes, perquè pensar que a la gent li farà gràcia el
nom és la meitat de la diversió d'escriure el programa. [El públic riu]
Teníem una tradició de sigles recursives per dir que el programa que escrius
és semblant a algun programa existent. Se li pot posar el nom d'una sigla
recursiva que digui: aquest no és l'altre. Així, per exemple, els anys
seixanta i setanta hi havia molts editors de text Tico, que generalment
s'anomenaven TECO tal i qual. Aleshores un programador espavilat el va
anomenar Tint (Tint Is Not Teco, 'Tint no és Teco'), la primera sigla
recursiva. El 1975 vaig crear el primer editor de textos Emacs, del qual se'n
van fer moltes imitacions i moltes d'elles s'anomenaven Emacs tal i qual,
però una d'elles es va dir Fine (Fine Is Not Emacs), una altra Sine (Sine Is
Not Emacs), una altra Eine (Eine is Not Emacs) i una altra MINCE (Mince Is
Not Complete Emacs, 'El Mince no és l'Emacs complet'). [El públic riu]
(Aquesta era una imitació descarada). Aleshores l'Eine es va tornar a
escriure pràcticament en la seva totalitat i la nova versió es va anomenar
Zwei (Zwei Was Eine Initially, 'Zwei era Eine inicialment').[3] [El públic
riu]
Així que vaig cercar una sigla recursiva que volgués dir 'alguna
cosa no és Unix'. Vaig provar amb les 26 lletres i vaig descobrir que cap
n’era una paraula. [El públic riu] Ho havia de provar d'una altra manera.
Vaig fer una contracció. D'aquesta manera podria tenir una sigla de tres
lletres que volgués dir 'alguna cosa no es Unix'. Vaig provar amb diverses
lletres i vaig trobar la paraula gnu (la més graciosa de la llengua anglesa).
[El públic riu] Ja ho tenia. Per descomptat, el motiu que sigui graciosa és
que, segons el diccionari, es pronuncia igual que la paraula new. Per això la
gent la fa servir molt en jocs de paraules. Deixeu-me que us digui que aquest
és el nom d'un animal que viu a l'Àfrica. I que la pronunciació africana
tenia un so de clic. [El públic riu] Potser encara el té. Així doncs, els
colons europeus, quan hi van arribar, no es van molestar a aprendre a
pronunciar aquest so de clic. De manera que el van ometre i van escriure una
g, que volia dir que "en teoria aquí hi va un altre so que nosaltres no
pronunciem". [El públic riu] De totes maneres, aquesta nit marxo a Sud-àfrica
i els he pregat que em trobin algú que m'ensenyi a pronunciar el so de clic
[el públic riu] perquè sàpiga pronunciar gnu correctament, quan es tracta de
l'animal.
Però, quan és el nom del nostre sistema, la pronunciació correcta
en anglès és [gʌ'nu], amb g de gat. Si parleu del sistema operatiu new
('nou'), la gent no entendrà res, perquè fa 17 anys que hi treballem, de
manera ja no en té res, de nou. [El públic riu] Però continua sent, i sempre
serà, GNU, independentment del número de gent que en digui Linux per error.
[El públic riu]
Així que el gener de 1984 vaig deixar la feina del MIT per
començar a escriure elements del GNU.[4] Tot i això, van ser prou amables com
per deixar-me fer servir les seves instal·lacions. En aquell moment pensava
que escriuríem tots aquests elements, que faríem un sistema GNU complet i que
aleshores diríem "Aquí el teniu" i la gent el començaria a fer servir. No va
anar d'aquesta manera. Els primers elements que vaig escriure eren substituts
ben bons, amb menys errors, d'alguns elements de l'Unix, però no eren
especialment emocionants. No hi havia ningú en particular que els volgués
obtenir ni instal·lar. Però aleshores, el setembre de 1984, vaig començar a
escriure el GNU Emacs, que era la meva segona versió de l'Emacs, i cap a
principis de 1985 ja estava funcionant. El podia fer servir per a tota la
meva feina d'edició, la qual cosa era un gran alleujament, perquè no tenia
cap intenció d'aprendre a utilitzar el vi, l'editor de l'Unix. [El públic
riu] Així que, fins a aquell moment, les feines d'edició les feia en un altre
equip i desava els fitxers a través de la xarxa per poder-los provar. Però
quan el GNU Emacs ja funcionava prou bé com perquè jo el pogués fer servir,
hi hagué altres persones que també el volien utilitzar.
Així doncs, vaig haver de pensar bé els mecanismes de distribució.
Naturalment en vaig posar una còpia al directori FTP anònim, i això estava bé
per als que tenien connexió a la xarxa (només havien d'agafar un fitxer tar)
[5], però el 1985 fins i tot molts programadors no tenien accés a la xarxa i
m'enviaven correus electrònics dient "Com puc aconseguir-ne una còpia?" Vaig
haver de decidir què els responia. Els podria haver dit: "Em vull dedicar a
escriure més programari GNU, no a escriure cintes, així que busqueu un amic
que tingui Internet, el vulgui baixar i us l’enregistri en una cinta" i estic
segur que tard o d'hora la gent hauria trobat algun amic que ho fes.
N'haurien aconseguit còpies.
Però jo no tenia feina. En realitat, mai no he tingut una feina
des que vaig deixar el MIT, el gener de 1984. Així que buscava alguna manera
de fer diners mitjançant la meva dedicació al programari lliure i per aquesta
raó vaig engegar un negoci de programari lliure. Vaig anunciar "Envieu-me 150
dòlars i us enviaré una cinta de l'Emacs". I les comandes van començar a
arribar, primer amb comptagotes i, cap a la meitat de l'any, d'una manera més
fluida.
Rebia entre 8 i 10 comandes al mes. I, si hagués calgut, hauria
pogut viure només amb això, perquè sempre he viscut sòbriament. Bàsicament
visc com els estudiants. I m'agrada, perquè significa que els diners no em
dicten el que haig de fer. Puc fer el que crec que és important per a mi. Em
va alliberar per poder fer allò que semblava que valia la pena de fer. Així
que feu un autèntic esforç per evitar quedar atrapats en el costós estil de
vida de l'americà típic. Perquè, si ho feu, la gent de diners us dictarà el
que heu de fer amb la vostra vida. No sereu capaços de fer el que és realment
important per a vosaltres.
Fins aquí, bé, però la gent em preguntava: "Com és que parles de
programari lliure si costa 150 dòlars?" [El públic riu] Bé, el motiu que
preguntessin això és que estaven confosos pels múltiples significats de la
paraula anglesa free. Un significat es refereix al preu i un altre a la
llibertat. Quan parlo de programari lliure, em refereixo a la llibertat, no
al preu. Així que penseu en llibertat d'expressió, no en barra lliure. [El
públic riu] A veure, no hauria dedicat tants anys de la meva vida a
assegurar-me que els programadors tinguin menys diners. Aquest no és el meu
objectiu. Sóc un programador i no m'importa guanyar diners. No dedicaré tota
la meva vida a guanyar diners, però no m'importa guanyar-ne. Per tant, i en
la mesura que l'ètica és igual per a tothom, tampoc no estic en contra que la
resta de programadors guanyin diners. No vull que els preus siguin baixos. No
es tracta d'això en absolut. És tracta de la llibertat. Llibertat per a
tothom que utilitza programari, tant si són programadors com si no.
Arribats a aquest punt, us voldria donar la definició de
programari lliure. Millor que doni alguns detalls concrets, perquè tan sols
dir "crec en la llibertat" és una resposta vàcua. Hi ha tantes llibertats en
què es pot creure, que entren en conflicte entre elles, que la pregunta
política de debò és: quines són les llibertats importants, les llibertats que
ens hem d'assegurar que tingui tothom?
Bé, donaré la meva resposta a aquesta pregunta per al cas concret
de l'ús del programari. Un programa és programari lliure per a un usuari en
concret si l'usuari té les llibertats següents:
• En primer lloc, la Llibertat Zero és la llibertat d'executar el programa amb
qualsevol objectiu, de la manera que un vulgui.
• La Llibertat U és la llibertat d'ajudar-se a un mateix canviant el programa
perquè s'ajusti a les necessitats particulars.
• La Llibertat Dos és la llibertat d'ajudar el veí distribuint còpies del
programa.
• I la Llibertat Tres és la llibertat d'ajudar a construir la comunitat
publicant una versió millorada de manera que tothom es pugui beneficiar de la
feina feta pels altres usuaris.
Si teniu totes aquestes llibertats, el programa és programari
lliure per a l'usuari, i això és crucial. Per això ho expresso d'aquesta
manera. Ho explicaré més endavant, quan parli sobre la llicència pública
general del GNU, però ara estic explicant què vol dir programari lliure, que
és una qüestió més bàsica.
------------------------------------------
La resta del capítol 20 --i de tot el llibre-- ben aviat en lliure a Internet.
--
Benjamí
http://weblog.bitassa.net
.
_______________________________________________
llista de correu de l'Internauta
llista@internauta.net
http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
