Abans que res voldria felicitar-nos, a tots, per treure temes d'aquells que no es treuen mai als sopars a no ser que tots els de la taula pensin en la mateixa direcció. Tots menys aquells que diuen "potser si que hi ha 'àlgu'".
A Dimecres 26 Juliol 2006 20:27, janton va escriure: > > > > >També agrair-vos la vostra infinita paciència en vers de mi, sols > > > voldria dir que per Déu el dia no te 24h i que 2+2 no son 4 que les coses de Déu > > > son de Déu i molt superiors les nostres i inintelligibles per a > > > nosaltres humans i mortals, com la Trinitat i la resurrecció. > > Dues coses. En primer lloc, per déu 2 i 2 fan 4 igual que per qualsevol altre. Les lleis matemàtiques són una convenció. Convenim que 2 i 2 fan quatre i així es crea un marc de regles. Si déu diu que 2 i 2 fan 5 els altres també ho podem dir. Simplement que llavors les regles matemàtiques canvien, i deixem de tenir una serie de propietats matemàtiques i en tenim unes altres. La segona cosa. Déu no arrega res. Si és dificil d'entendre l'existència per ella mateixa, és a dir, el fet que "existeixi" un univers on hi hagi un tipus d'ésser que sigui capaç de plantejar-se la seva pròpia existència, molt més difícil d'entendre és que existeixi un déu, és a dir, un ésser capaç de modelar un univers on hi hagi un tipus d'ésser que sigui capaç de plantejar-se la seva existència. Afegeixes un grau de complexitat al tema que de fet el fa irresoluble. És a dir. Imaginem el conjunt de tots els universos possibles. De totes les lleis materials matemàtiques possibles i tots els estats inicials possibles. És molt possible que la probabilitat de que existeixin éssers que es poden plantejar l'existència en cadascún d'aquests universos tendeixi a zero. Però és segur que si existeix un ésser que es pugui plantejar la existència en un dels universos, la probabilitat que existeixi en un univers que ho permeti és 1. Donades aquestes premisses: Cas 1: Déu ha d'existir perquè és altament improbable que el nostre univers existeixi. Encara que la probabilitat que un univers com el nostre existeixi sigui quasibé nul·la, la probabilitat que existeixi donat el fet que nosaltres existim és 1. Ara bé, la probabilitat que existeixin dos universos, el nostre i el d'un déu que crea el nostre és el producte de probabilitats. I 0*1=0. Cas 2: És probable que existeixin universos amb éssers que es plantegen la seva existència. Per justificar l'existència d'un Déu, hem de considerar que un percentatge elevat de tots els universos possibles generen éssers que són capaços de plantejar-se la seva existència. És a dir, la probabilitat que existeixi un déu és directament proporcional a la probabilitat que de tots els universos possibles n'hi hagi una fracció que sigui capaç de generar éssers que es plantegen la seva existència, multiplicat per la probabilitat que aquests éssers siguin capaços de generar d'altres universos, tipus SimCity, Els Sims o tipus SecondLife. És a dir, la probabilitat de l'existència de déu és directament proporcional a la seva vulgaritat. Per exemple, si considerem que la probabilitat de la seva existència és d'un 50%, ha de voler dir que 0,5 és producte de la probabilitat que existeixin universos amb éssers que es plantegen l'existència multiplicat per la probabilitat que aquests éssers generin d'altres universos. Ara bé, fins i tot en aquest cas, la probabilitat que siguem fruit directe i genuí de la sort, és sempre més elevada que la probabilitat que siguem fruit de la generació per un déu. Aquesta regla només es pot trencar si tenim en compte que el suposat déu o déus generen una infinitat d'universos, de manera que la probabilitat de pertanyer a un univers creat tendeixi a 1. Ara bé, la probabilitat que un déu tingui cap mena d'incidència en un univers concret és inversament proporcional al número d'universos que crei. Quans més universos crei, menys atenció hi posarà a cadascun d'ells particularment. Cas 3: Acceptant que exiteixi un univers que hagi creat el nostre univers. Un cop acceptat que l'existència de déus és un fet vulgar i per tant que existeix un univers que ha creat el nostre, això no implica que existeixi un únic déu. És a dir: A què estan jugant? Al SimCity, als Sims, als Sims en xarxa, a l'Age of Empires, al Second Life o al Doom? Aquí tothom pot posar la seva probabilitat. En tot cas, cal pensar que en aquest cas és molt possible que la majoria de nosaltres siguem simplement peons autòmates dins d'un tauler de joc uni-jugador, o bé que cadascun de nosaltres (o una colla), representa un jugador diferent en la partida. Quin sentit té generar un univers-joc en el que hom té control sobre tots els individuus del joc? I més si hom és totpoderós i per tant no li suposa cap esforç controlar a tots els automates!!! Quin sentit té crear un univers si no és per jugar-hi? Sembla per tant que té mes sentit el que, si acceptem l'exitència de déu, aquest no sigui únic sinó que sigui una colla. De fet, aquest era el pensament inicial del que anomenàven (entre molts d'altres) fill de déu, entenent en aquella época com a fill de déu algú que tenia poders especials a la partida, que es podia connectar amb el seu jugador. Si mai va existir Jesús, aquest pregonàva una cosa molt més similar a Matrix que a l'esglesia catòlica, i que arrela amb la tradició pagana. Estem en una partida de Déus en els que cadascún dels personatges pot arribar a connectar amb el seu jugador. En tot cas, això sempre considerant que la probabilitat que existeixin universos amb éssers totpoderósos supera el 50%. En els altres casos, la probabilitat de l'esixtència de déu és pràcticament nul·la. Edu dixit. _______________________________________________ llista de correu de l'Internauta [email protected] http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
