El 12/09/05, [EMAIL PROTECTED] <[EMAIL PROTECTED]> va escriure:
El dilluns 12/09/05, a les 11:09 (+0200), Pere Castells va escriure:
>
> Quant aquella química que ens va fer ajuntar-nos s'acaba que fem?
Vaig llegir fa poc que els simptomes de l'enamorament son
similars als de les anfetamines (estimulants) mentre que a
llarg termini actuen les endorfines (sedants) que et fan
sentir be i relaxat quan estas al costat de l'altre.
Llavors, quan et deixa la parella seria com el sindrome
de carencia que experimenta l'organisme per culpa d'haver-se
habituat a aquestes substancies i quedar-se sense de cop.
Per desgracia contra aquestes malalties la medicina es
incapaç de fer-hi res, aixi que l'unic que pots fer es
mentalitzar-te i esperar que passi.
L'endorfina també és un estimulant, però més suau. De fet, qualsevol activitat que ens suposi un plaer (no em torceu el comentari, eh?) fa que generem endorfines. Quan un esportista es lesiona pasa per aquesta mena de síndrome d'abstinència, o el que va cada cap de setmana en bicicleta, o el caçador de bolets, o el que cada dia a de fer una partida a la botifarra.
Aquell neguit que apareix quan no podem fer només és la resposta del cos a la manca de dosis habitual. Això si, no cal anar a buscar la dosis en altres substàncies, que no és el mateix :)))
Salutacions
_______________________________________________ llista de correu de l'Internauta [email protected] http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
