(ups, en quedava una, de dosi!) El Diumenge, 15 de Gener de 2006 22:03, mesteve-recursoslliures-com va escriure: > Si és que a mi em sembla molt bé que hi hagi persones que no pensin ni > actuin com jo en qualsevol aspecte de la vida... Faltaria més! > Tan difícil és que aquestes persones arribin algun dia a respectar que jo > no pensi com elles? No seria aquesta la base essencial de la democràcia?
Des de quan és una falta de respecte expressar arguments amb els que no s'està d'acord? Fins ara m'he limitat a arguments. No t'he dedicat qualificatius despectius com radical, sectari o excloent. Tampoc m'he limitat a parlar només a base d'eslògans, intento afegir-hi raonaments. Podries fer el mateix i, per exemple, dir que tenen de bo les prohibicions del programari privatiu. Explicar com aquestes prohibicions fan més democràtica la societat. Sobre la democràcia i un altre que també sovint rep qualificatius d'extremista, això anirà a la introducció per Lawrence Lessig al llibre del Stallman. Ja ho havia enviat aquí, però potser se t'havia passat. Hi afegeixo un parell de paràgrafs: «I no hem d’oblidar els que qualifiquen d’extremista el missatge d’Stallman. Extremista no ho és pas, ja que, amb gran lucidesa, l’obra d’Stallman és una simple traducció de les llibertats forjades per la nostra tradició en el món anterior al codi. El programari lliure seria una garantia perquè el món controlat pel codi fos tan lliure com la tradició que va construir el món anterior al codi. Per exemple: una societat lliure es regeix per les lleis, però tota societat lliure posa uns límits a aquesta regulació mitjançant les lleis. Cap societat que hagi mantingut les seves lleis en secret podria ser considerada lliure. Cap govern que ocultés la legislació al seus governats tindria cabuda en la nostra tradició. Les lleis controlen, però només ho fan d’una manera justa quan són transparents. I les lleis són transparents només quan aquells a qui s’apliquen, o bé llurs agents (advocats, legisladors), hi poden accedir i controlar-les. Aquesta condició de les lleis supera la competència dels legisladors. Pensem en l’exercici del dret als tribunals nord-americans. Els advocats són contractats pels clients per defensar els interessos dels clients. De vegades els interessos s’han de defensar en un plet. Com a part del procés del plet, els advocats redacten informes que, al seu torn, influeixen en les opinions expressades pels jutges. Aquestes opinions decideixen qui guanya un cas determinat o si una llei en particular té cabuda en el marc d’una constitució. Tot el material d’aquest procés és lliure en el sentit que Stallman utilitza el terme. Els documents jurídics són oberts i lliures, i tothom els pot fer servir. Els arguments són transparents (la qual cosa no vol dir necessàriament que siguin bons) i els raonaments es poden adoptar sense el permís dels advocats que els van idear. Les opinions que en resulten es poden citar en informes posteriors i es poden copiar o integrar en altres informes o opinions. El codi font de la legislació nord-americana és, per disseny i per principi, obert i lliure perquè qualsevol persona se’n pugui servir. I de ben segur que els advocats se’n serveixen, ja que la creativitat dels grans informes s’assoleix reutilitzant el que s’ha dit anteriorment. La font és lliure i tant la creativitat com una determinada activitat econòmica parteixen d’aquesta font. L’activitat econòmica del codi lliure (en el sentit de codi jurídic lliure) no deixa pas els advocats sense feina. Els bufets d’advocats tenen prou incentius per crear nous informes encara que qualsevol persona se’ls pugui copiar. L’advocat és un artesà i la seva obra és pública, però l’artesania no és beneficència. Els advocats cobren i la gent no els encarrega feina pretenent no pagar-la. Contràriament al que podria semblar, aquesta activitat econòmica és ben pròspera i va en augment. Ens podríem imaginar un exercici del dret diferent a aquest: informes i arguments mantinguts en secret, sentències que donessin un resultat però no el raonessin, lleis sota la custòdia de la policia que ningú més pogués consultar, o reglaments que funcionessin sense explicar-ne les normes. Ens podríem imaginar aquesta societat, però mai no la consideraríem una societat lliure. Independentment de si els incentius en aquesta suposada societat estiguessin més ben repartits o repartits d’una manera més eficient, aquesta societat no es podria qualificar de lliure. Per als ideals de llibertat i de vida en una societat lliure, no n’hi ha prou amb l’aplicació eficaç. Ben al contrari, l’obertura i la transparència són les limitacions dins les quals es construeix un sistema jurídic, i no pas opcions que s’hi afegeixen si convé als governants. La vida que regeix el codi informàtic no hauria de ser menys. L’escriptura de codi no és com l’exercici del dret, sinó que és millor, més rica i més productiva, però el dret és un exemple evident que la creativitat i la motivació no depenen del control absolut sobre els productes creats. Com el jazz, les novel·les o l’arquitectura, el dret es construeix a partir de les obres creades amb anterioritat. La creativitat sempre és aquesta possibilitat d’afegir i de canviar. I una societat lliure és la que garanteix que els seus recursos més importants siguin lliures, precisament en aquest sentit.» -- Benjamí http://weblog.bitassa.net .
_______________________________________________ llista de correu de l'Internauta llista@internauta.net http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
