L'experiència
progressista de les Illes editada per Baltar Associats (Ciutat de Mallorca)
Propera publicació de "Saber dir les coses"
Els articles de
Miquel López Crespí: trencar el silenci
Per Mateu Morro i Marcé, secretari general del PSM-Entesa
Nacionalista
La
narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en
la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència
d'un grup nombrós de narradors va esser una mostra del deixodiment de la
literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor
d'actualització i d'acostament a la societat. La prosa, amb un nivell de
qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçà la poesia com a gènere literari
estelar, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet,
amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai
Bonet. Aquell esclat, per tant, tenia al darrera un llarg procés de preparació,
però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer
Manila, Miquel Ferrà, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Antoni Serra, Maria
Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel o Antoni Mus, etc., oferien
una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar
una societat en canvi accelerat.
López
Crespí en els seus textos literaris transpuava un món cultural nou i uns
fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un
instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història a la qual no volia
renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista; la d'una avior de pagesos
de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de
la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una
Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En
Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària on defensava
el compromís social de l'escriptor -segurament en posicions no massa
llunyanes del realisme social- i adesiara ja començava a guanyar qualque premi.
Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat:
Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi
enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que
passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no
era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi
havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al
nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep
Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en
aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
López
Crespí escrivia des d'un marxisme obert, creatiu, ric de matisos, que feia
veure a la llegua la seva distància de qualsevol dogmatisme. Lluny de
doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i
personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la
història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge
era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López
Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels
joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina
contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser,
sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però
recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més
valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes,
no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la
vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en
ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la
urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un
treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i
d'experiències.
Més
tard, quan vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva extensa
formació literària. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi
acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més
introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat
dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer
autors i tendències. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum
li demnàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa
curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs
per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars
valuosos.
La
seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una
activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del
poble i amb la seva causa, l'han duit a ser un home de tots conegut, valorat i
estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no
com la d'ara, sinó d'una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més
llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les
muntanyes no eren ni blaves ni verdes, em demanava a mi mateix com podia ser
possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l'amplitud de referències culturals
i la capacitat d'escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de
coratge, desafiant a les forces d'orde, i un clam cap a una nova consciència
crítica.
Trencar el silenci
En Miquel
López Crespí és un professional de l'escriptura. L'article periodístic, com ja
he dit, no ha restat al marge del seu interès. Fa relativament poc, però, que
en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme
d'actualitat política. Com sempre que envesteix una tasca ho ha fet amb passió
i amb abundància. Ara, en aquest aplec, els textos reflecteixen la seva manera
de veure les forces polítiques insulars i els seus acords en el període del
Pacte de Progrés (1999-2003). Un tema interessant, però alhora força difícil.
Val a dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha
estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un
home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut
el seu temps des d'una posició de compromís personal.
López
Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i
vuitanta del segle passat des de la talaia del seu observatori intel·lectual.
Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment
d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer,
quan tocava, assaborint cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més
lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre,
tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a
les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes
més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat
polític d'aquell moment. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la
seva opció crítica però alhora de compromís, que aquell període hauria d'haver
fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns
objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien d'haver definit
el pacte dels progressistes i el seu govern. Això hagués permès evitar, si més
no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a
repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un
nou pacte, hereu i superador dels anteriors.
La gènesi dels pactes de progrés
La
situació política de les Illes Balears entre els anys 1999 i 2003 és una
continuació, ampliada, del que va existir a Mallorca entre 1995 i 1999. Al seu
lloc els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s'havia apuntat a
partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des
de 1983 a les institucions insulars. El període 1995-1999, en el qual el
conseller de medi ambient Francesc Antich fou l'encarregat de posar en marxa el
projecte d'incineradora de residus sòlids elaborat per l'anterior president del
Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període
iniciat a partit de 1999.
La
posició dominant d'UM en les dues legislatures té en part la seva arrel en la
pròpia correlació de forces, però sobretot en la voluntat política -de banda
del PSOE i UM- de constituir un eix estratègic, beneficiós per a les dues
forces polítiques, sobre el qual pivotàs tota la situació. El PSOE, des dels
anys vuitanta, havia cercat la col·laboració amb UM i ara, a la fi, en tengué
l'ocasió. Les aparents renúncies a favor d'UM -primer la presidència del
Consell i després tota la institució- han anat acompanyades d'aventatges
considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del
control de les institucions -no tant, però, dels seus suports
electorals-, d'altra banda tractar d'aturar la continuïtat del biaix electoral
a favor del nacionalisme progressista de les eleccions de 1991 i 1995.
Els
fets de 1994 i 1995 -trencament entre PP i UM i acords progressistes en el
Consell- dugueren a la situació de 1999, caracteritzada a Mallorca per un lent
creixement d'UM, pel manteniment o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds, i per
la notable estabilitat electoral del PP a l'illa de Mallorca -però amb pèrdues
a les Pitiüses i Menorca-. El Pacte de Progrés, a Mallorca, gairebé no havia
erosionat el vot conservador. L'estratègia nucleada pel PSOE i UM hava estat,
sobretot, una política defensiva amb la vista posada en les altres forces
progressistes més que mo cap altra cosa.
Així
idò, després del llarg període de govern d'UCD, del PP i UM, o del PP, no
s'obria un període de pactes plenament progressistes, de pactes entre forces
d'esquerra i nacionalistes, sinó que s'entrava en una etapa en la qual UM
aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret
acord amb el PSOE, marcava l'agenda i el tempo de l'acció política mallorquina.
Les raons d'una entesa
Per
entendre les raons que duen a què persones tan diferents en cultura política
conflueixin en pactes com l'establert en el Consell de Mallorca o l'entesa
Francesc Antich-Maria Antònia Munar de 1999, s'ha de tenir present la
naturalesa complexa del món d'UM i el conglomerat d'interessos que aglutina. UM
no és un partit en el qual els components ideològics siguin excessivament
determinants. UM representa sobretot una manera d'entendre la política, i també
d'entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi
més elaborat d'allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta
visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l'acció política la configurà com a
una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP. Així, per tant, els
anomenats pactes de progrés foren dèbils i contradictoris, mancats de voluntat
de trencar amb el model de la dreta i del centralisme, però alhora, no ho
oblidem, foren també forts pactes de conveniència, bastant estables, i
definiren trajectòries molt més sòlides del que pugui semblar en una anàlisi
superficial.
L'èxit del PP
Res
semblava presagiar els resultats electorals del maig del 2003. Ni el treball
del Govern ni el de l'oposició pareixia que havien de dur a un desenllaç tan
favorable al PP. Sense dubte qualsevol anàlisi que volguem fer haurà de ser
complexa: haurem de cercar l'explicació en la política del Govern del Pacte i
en la política del PP. Al final, com ja havia passat el 1999, a Mallorca no es
va erosionar el bloc electoral conservador. El PP va plantejar la campanya
electoral en uns termes catastrofistes referits a la situació econòmica i als
efectes sobre ella de la política del Pacte. Ens equivocàrem. Al final
qüestions de política turística, urbanística i medioambiental, aprofitant el
moment recessiu consolidat l'any 2002 i 2003 foren presentades com a contràries
a la reactivació econòmica i com una amenaça per al treball i el futur econòmic
de les famílies. La dreta tampoc no va tenir manies en posar enmig de la
campanya un intent, molt groller, d'embrutar el debat lingüístic. Tot plegat,
aquest discurs agressiu i clar del desenvolupisme econòmic tengué èxit
electoral. Suficient com per donar lloc a un Govern amb majoria absoluta del PP
i a un pacte amb UM que resolgués cap a la dreta el futur del Consell de
Mallorca. Els resultats a Eivissa i Formentera foren de desfeta del pacte
progressista, mentre a Menorca l'esquerra mantenia el govern del Consell amb un
acord PSOE-PSM.
Contra tota forma d'intolerància
La gran
esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la
intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels
efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les
multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'islamista- i
per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva.
Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb
facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea
profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel
López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per
bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia
racista i de l'extrema dreta.
L'exclusió
de l'altre perquè és d'un color diferent, té una religió diferent, o parla una
llengua diferent, no és compatible amb cap variant del pensament democràtic. En
un país on, des del nacionalisme d'estat espanyol, se'ns ha negat tot, fins i
tot el dret a existir, podem comprendre fàcilment -perquè la patim en la nostra
pròpia carn- la veritable natura del pensament excloent. Un tractament
inadequat del problema immigratori o de qualsevol dels problemes derivats de la
presència en el nostre territori de persones de diverses procedències ens
podria condemnar a la descohesió social i fer impossible qualsevol projecte de
redreçament nacional en el futur. El problema nacional a les Illes Balears no
és un problema ètnic és un problema de negació de l'exercici de la democràcia.
Per això el nacionalisme espanyol, especialment des de la dreta, voldria
desacreditar el nostre nacionalisme d'alliberament acusant-lo de xenòfob. Tant
Aznar com Felipe González i Zapatero, en nombroses ocasions han identificat el
nacionalisme democràtic català o basc amb el nacionalisme agressiu.
No
oblidem, tampoc, que el "problema alemany" a les Illes Balears va ser
promogut des de les files del nacionalisme espanyol, i una de les finalitats
d'aquest moviment en el qual s'hi esmerçaren tants d'esforços periodístics era,
al final, criminalitzar el nacionalisme democràtic i encara, per a més
sarcasme, culpabilitzar-lo dels possibles efectes negatius sobre el turisme.
Altres intents de reiventar el problema xueta tengueren el fracàs més absolut.
Per
això aquests tractaments oportunistes i primaris del tema de la immigració al
marge de les polítiques econòmiques, territorials, socials i culturals, que
s'han d'impulsar, són en certs casos tractaments altament irresponsables i en
altres tan sols reaccionarisme pur i dur. I així ho percep i ho denuncia Miquel
López Crespí.
Per una nova política
L'esquerra
ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta.
Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la
política del Pacte de Progrés, i allò que demanà, des del seu suport crític,
als governants del Pacte. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho
serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia,
dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal
exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el
fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per
tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És
a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre
romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de
canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci
complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense
por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives renovelladores, la
nova política a la qual hem d'aspirar.
En cas de no voler
rebre aquestes informacions enviau un missatge a: [EMAIL PROTECTED]