El Consell de Mallorca atorgarà el premi Rei Jaume II a 4 supervivents, i per extensió a tots aquells que ja no son vius, de la darrera redada que va anoerrar a la dissidència política existents a les Illes el 1948. Fins molts d'anys més tard l'oposició política al règim no va tornar a estar mínimament organitzada. Es mereixen aquest i tots els reconeixements.
L'entrega del Premi serà aquest divendres 12 de setembre a les 20.30 h. al Teatre Principal de Palma. Crec que cal invitació o confirmar l'assistència a un telèfon: 971 173 505/819. A continuació, l'informe de l'historiador David Ginard que acompanya a la proposta d'homenatge. "Enguany es compleixen seixanta anys d'un dels episodis més espectaculars de la repressió de postguerra a Mallorca. Es tracta de la detenció, esdevinguda el març de 1948, d'una vuitantena de militants de les principals organitzacions clandestines del moment. Malgrat la seva indubtable transcendència històrica -no debades fou, amb gran diferència, la principal acció policial de tota l'etapa franquista a Mallorca contra l'oposició organitzada- per diverses circumstàncies aquests fets ocupen a hores d'ara un espai mínim dins la memòria popular mallorquina. Cal per això fer-ne un petit recordatori. A mitjans anys quaranta existia a Mallorca un moviment de resistència organitzada contra la dictadura prou notable per a les circumstàncies de l'època. Com a la resta de l'Estat, la crisi econòmica de postguerra i la derrota de l'Eix nazifeixista a la Segona Guerra Mundial havien posat les bases per a un reagrupament dels sectors polítics d'esquerra derrotats el 1939. Formacions polítiques i sindicals com el PSOE, el PCE, la CNT, les Joventuts Socialistes Unificades, el Partit Republicà Democràtic Federal i el POUM comptaven aleshores amb nuclis més o menys nombrosos de militants a Palma i als pobles que es reunien, es coordinaven amb les seves organitzacions estatals, ajudaven econòmicament als companys empresonats i, sobretot, editaven i distribuïen propaganda clandestina, incloses publicacions més o menys periòdiques com Contacto, Juventud, l'edició local de Mundo Obrero i Nuestra Palabra. No mancava ni tants sols un embrió d'exèrcit republicà clandestí: l'Agrupació de Forces Armades República Espanyola -AFARE-, que a Mallorca integrava principalment antics carrabiners. Des de 1946, s'organitzà un Comitè Provincial de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, una plataforma unitària en la qual participaven tots els grups antifranquistes i que edità alguns números d'un periodiquet anomenat Alianza. Aquestes organitzacions aplegaven principalment militants del moviment obrer mallorquí de preguerra, molts d'ells antics repressaliats, mentre que -a diferència del que passà en decennis posteriors- era insignificant la presència d'estudiants, professionals liberals i intel.lectuals. El reforçament d'aquesta oposició organitzada anà paral.lel a l'accentuat procés de desafiliació conegut per la Falange mallorquina des de 1943 i fou denunciat amb contundència en documents oficials de l'època. Així, un informe intern de la prefectura provincial de Falange Espanyola de les Balears corresponent a l'octubre de 1946 es feia ressò de l'increment de l'activitat clandestina a l'illa i l'atribuïa fonamentalment a l'escassetat de béns bàsics de consum i a la corrupció que aleshores patia amb gran intensitat Mallorca: "Tal estado de cosas ha dado lugar a una intensa propaganda de los elementos rojos y desafectos, quienes aseguran que nunca ni en los peores tiempos hubo tanta inmoralidad como ahora. Los rojos aseguran también un pronto cambio y es enorme el papel comunista que circula, remitido desde Valencia, de cuyo Comité depende el de estas Islas y en parte ahora del propio Comité provincial de Baleares. Hace unos días un Juzgado Militar se ha incautado en una Agencia de Transportes de un paquete enorme conteniendo dicha propaganda y en un registro domiciliario se ha encontrado igualmente gran cantidad de ella. Los pocos elementos afectos que van quedando unen ya sus voces a los otros elementos en sus diatribas contra el Caudillo, pues dicen que no es posible que ignore lo que ocurre y que si en realidad no lo sabe, esta ignorancia le inhabilita para Jefe de Estado". Les activitats de l'oposició antifranquista foren objecte d'una implacable persecució per part de les forces de seguretat del règim, les quals comptaven amb instruments tals com la Llei de Seguretat de l'Estat de 1942 que els permetien actuar amb total impunitat. De fet, ja el gener de 1945 tingué lloc una important detenció que dugué a la presó setze militants clandestins, alguns dels quals foren condemnats a llargues penes de rclusió. Però la progressiva implantació de la resistència antifranquista mallorquina fou brutalment trencada, sobretot, arran de la massiva detenció de març de 1948. Segons els testimonis de l'època, després d'una caiguda de militants esdevinguda a València -on la direcció regional estava encapçalada per l'eivissenc Antoni Martínez i Juliana- la policia franquista fou informada que l'estafeta de l'activa organització illenca del PCE es trobava en una barberia del carrer de la Ferreria, al casc antic de Palma. Immediatament es procedí a la detenció del propietari de la barberia Nicolau Brunet i Palou, i del seu contacte Guillem Mir i Serralta, un agent comercial que aleshores ocupava un lloc destacat dins l'organització. A partir d'aquest moment, s'inicià una cadena de detencions que dugué a la comissaria prop de vuitanta militants i col.laboradors del PCE, les JSU i l'AFARE. La rapidesa amb què caigueren aquests militants es degué sobretot als repugnants mètodes practicats per la policia per aconseguir declaracions inculpatòries. La gran majoria dels detinguts patiren tortures. El 12 de març va caure el gabellí Joan Albertí i Moll, responsable polític del Comitè Provincial del PCE des de 1946. Albertí fou brutalment torturat, fins al punt que quedà desfigurat i amb seqüeles que l'acompanyaren fins a la mort. Gràcies a les declaracions efectuades, la policia s'incautà d'abundant propaganda clandestina, tres multicopistes i algunes pistoles. Entre els antifranquistes que caigueren en mans de la policia es trobaven també, per exemple, els dirigents de les JSU Llorenç Noguera i Tomàs i Jaume Serra Obrador, els responsables de l'aparell de propaganda Gabriel Torrens Llompart, Gabriel Pujol Centeno i Miquel Porcel Garau, i els militants obrers José Peralta Morcillo, Fidel Sarabia Cavero i Miguel Soriano Mora. Arran d'aquestes detencions, l'antifranquisme mallorquí restà pràcticament desarticulat, i no tornà a aixecar el cap fins al decenni dels seixanta. La majoria dels implicats ingressaren el 23 de març a la presó i aquest mateix dia es posà en marxa la maquinària judicial amb l'obertura de la causa 49/1948 per un delicte "contra la seguridad del Estado". Inicialment la causa fou assignada al jutge militar i antic governador civil de les Balears Mateu Torres Bestard, qui sorprenentment es mostrà comprensiu amb els antifranquistes presos. Des del començament d'abril començà a posar en llibertat els detinguts i fins i tot encetà una investigació per aclarir l'actuació de la policia durant els interrogatoris. Tot i això, el maig es reiniciaren les detencions, i molts de militants antifranquistes es varen veure forçats a embarcar clandestinament cap a Argèlia. L'1 d'agost de 1948 el Jutjat Militar s'inhibí a favor de la jurisdicció civil, i fou nomenat jutge instructor Gerard M. Thomàs i Sabater -futur sotscap provincial del Moviment-, qui el 20 d'agost decretà el processament dels principals encartats. Entre octubre i desembre Thomàs posà en llibertat provisional tots els processats, excepte Joan Albertí, qui romangué a la presó fins al desembre de 1950. El judici se celebrà el 1955 i Albertí -qui a les declaracions finals s'havia fet responsable de tots els càrrecs- fou condemnat a un total de 14 anys de presó. El juliol de 1956, després que el Tribunal Suprem confirmàs la sentència, l'Audiència Provincial de Palma decretà l'immediat ingrés en presó del dirigent comunista mallorquí. Aquest, però, aconseguí fugir a França. Residí successivament a les localitats de Tergnier i Quessy (departament d'Aisne) al nord de París i treballà en una fàbrica d'armes. Durant el decenni dels setanta, perduts gairebé tots els contactes familiars i amb la salut molt deteriorada, caigué en un estat d'extrema indigència. Sembla que, com a conseqüència de seqüeles de les tortures rebudes a Palma, li tallaren les cames. Passà els darrers dies de la seva vida a l'Hospital Interdepartamental de Sant Goben (Asne) on morí, gairebé tot sol, el 1979. No cal dir que a Mallorca la seva mort passà completament desapercebuda." ---------------------------------------------------------------- MEMÒRIA HISTÒRICA DE LES ILLES BALEARS (MHIB) - Pàgina web: http://www.memoriadelesilles.org - Per enviar un missatge a totes les companyes i companys: [email protected] - Per col.laboracions, per deixar de rebre el correu, per començar a rebre'l, per enviar dades per la pàgina web, per dubtes de funcionament, etc.: [EMAIL PROTECTED]
