Diario de Mallorca. Dijous, 30 d'octubre de 2008 --------------------------------------------------------------------------------
Un peu a la lluna Esperava el tren Gabriel Janer Manila Ja setmana passada vaig veure Memòria i oblit, un programa sobre la repressió feixista durant la Guerra Civil que emet tots els dijous la Televisió de Mallorca, en aquesta avinentesa, dedicat a la ciutat d´Inca. No és el primer que he vist d´una sèrie de capítols que recorre els pobles i rescata allò que encara queda del dolor i del drama d´un temps maleït, alhora que mostra que les ferides d´aquella guerra mai no varen cloure´s. Les ferides que, malgrat el temps que ha passat, encara fan sang. Els feixistes no havien calculat, en netejar l´illa de rojos, que la tristor, i el sentiment d´impotència, i l´afany de justícia, i la ràbia no caduquen mai. Es reben en herència i perviuen durant vides. La tristor callada. Perquè la gent hagué de callar la seva pena i ofegar-la en un pou de silencis. Ningú no sabia on era el pare, on era el fill, on era el marit, el germà? De nit, un escamot d´homes armats se´ls havia enduits. Els mataven ran d´un camí, els conduïen directament a un cementiri o els tancaven en una presó improvisada fins que els tocava el torn. Acudien a cercar-los a posta de sol i "els posaven en llibertat". Mai no en va arribar cap a caseva. Se´ls designava amb una paraula ambigua que disimulava l´acció criminal: eren els desapareguts. L´altre nit, en el programa al qual he fet referència, la veu de dues dones em va entendrir i commoure alhora. El seu relat era amarg perquè la veu que l´explicava era la pròpia dels vençuts. Massa vegades han hagut de pegar-se un toc a la boca i callar-la, la història del seu pare. Durant molts d´anys hagueren de contar-la en veu baixa. Eren totes dues filles d´Andreu París. Una tarda del mes de juliol de 1936, mentre prenia cafè al bar de l´agrupació socialista, els falangistes locals el varen detenir. El traslladaren a Palma i el tancaren al magatzem de taulons de can Mir que havien habilitat perquè servis de presó. La dona, en saber on era, hi acudí per si podia veure´l, mentre li portava la roba neta. En alguna ocasió hi va anar amb les filles. Un dia els digueren que ja no era allà, que l´havien "posat en llibertat". Varen tardar molt de temps a saber que l´havien assassinat i enterrat al cementiri de Porreres, en un clot excavat en terra. Al cor d´aquella família desesperada de dolor, els feixistes havien sembrat la més repugnant de les injúries: una ombra d´esperança. I si fos cert que no és mort? -es preguntaven de manera incessant-. I si hagués partit a França? I, si un dia compareixia de forma inesperada, ens donaria una sorpresa. La seva filla Catalina va explicar que tots els dies de l´any acudia a l´estació a esperar el tren. S´havia fet la il·lusió que el pare tornaria, qualsevol horabaixa. Ella era una nina. La història podria escriure´s i posar-li aquest títol: "Aquella nina que acudia a esperar el tren totes les tardes". Hi anava per si el pare tornava. S´havia afigurat que, perquè havia crescut, el pare no la sabria reconèixer; però es dirigiria a ella i li preguntaria: Nina, d´on ets? Llavors ella li desvetllaria el misteri: li diria a l´oïda que era la seva filla, que tots els dies de l´any acudia a l´estació a l´hora en què arribava el tren, perquè tenia per cert que havia de tornar.
<<42_janer-manila_gabriel.jpg>>
MEMÒRIA HISTÒRICA DE LES ILLES BALEARS (MHIB) - Pàgina web: http://www.memoriadelesilles.org - Per enviar un missatge a totes les companyes i companys: [email protected] - Per col.laboracions, per deixar de rebre el correu, per començar a rebre'l, per enviar dades per la pàgina web, per dubtes de funcionament, etc.: [EMAIL PROTECTED]
