www.lobbyperlaindependencia.org

Carlos Sentís, feixista espanyol!



Si en lloc de viure a l'estat espanyol, Carlos Sentís, Fraga Iribarne i 
tota la tropa de feixistes que van donar suport a la dictadura 
franquista, visquessin a Argentina, per exemple, haurien estat duits 
a la barra i jutjats per crims contra la humanitat i col.laboració en un 
genocidi. A continuació reproduïm un article interessantíssim de 
Xavier Montanyà a www.vilaweb.com

Reproduït de www.vilaweb.com



Sentís: mentiràs, però no enganyaràs01/07/2005‘



L’espia de Franco és el Sentís, apa’, escrivia en Ramon Barnils en un 
documentat article de ‘El Be Negre’, el 1979. Més tard, a ‘El Temps’, 
n’ampliava la informació en una sèrie de tres més: ‘Un tomb per la 
púrria’. I tots quatre figuren al recull dels seus articles que, a cura 
de Carles Serrat, va publicar la Magrana fa quatre anys. El bon 
periodisme de Barnils no envelleix. Avui és brutalment vigent, tant 
per la vitalitat del traç, com per la valentia de dir les veritats que no 
toquen, en majúscules, desafiant el cinisme generalitzat. 



Penso això quan estic apassionat per la lectura d’un assaig històric 
fonamental: ‘La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-
1946), de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, tot just publicat per 
Empúries. L’autor hi descriu i analitza com tota una colla de 
periodistes i intel·lectuals franquistes van anar configurant 
l’imaginari ideològic que els convenia, a ells i al règim, per 
interpretar el món en aquells anys decisius. A més de ser una 
magnífica i rigorosa lliçó d’història, també ho és de periodisme, i et 
submergeix fins al fons en la ideologia dominant, en la manera que 
tenia de tergiversar la realitat, d’inventar-se-la, d’esquivar-la, o de 
mirar-la de biaix, amb un cruel menyspreu pels vençuts i els 
exiliats. Són feixistes de pedra picada, que s’alegren de la derrota 
francesa i després han de dissimular i adaptar el seu discurs a la 
derrota dels nazis. És un llibre imprescindible, crec, no sols pels 
motius que esmento, a correcuita i sense haver-ne acabat la lectura, 
sinó també perquè mostra com pensaven i actuaven aquells 
manipuladors sense escrúpols i, alhora, restitueix moltes veritats 
desconegudes, oblidades o, novament, tergiversades després del 
1975. 



N’és una Carlos Sentís, protagonista d’un capítol. Sí, Sentís, el 
periodista ‘triunfador’, que diu l’autor, l’espia de Franco, apa, que va 
dir en Barnils, l’home que va treballar pel SIM (Servicios de 
Información Militar) de Burgos, que el 1939 va esborrar el seu 
passat de periodista en català (ara el reivindica), que va contribuir al 
saqueig de la casa de Juan Ramón Jiménez, a Madrid, quan el 
poeta era a l’exili, i que, amb la frivolitat insultant dels vencedors 
feixistes, escriu sobre la realitat internacional de l’època. Els 
fragments dels seus articles, que Francesc Vilanova reprodueix, 
il·lustren una anàlisi que connecta la fulgurant trajectòria periodística 
de Sentís amb la presa de posició i l’adaptació del règim respecte 
dels esdeveniments europeus. La prosa periodística de Sentís és la 
demostració que el mal periodisme no solament envelleix, sinó que 
amb els anys es delata i fa el ridícul. ‘¿Finis Cataloniae? El fin de 
una película de gangsters, simplemente’. Així descriu el febrer del 
1939 el paisatge català després de la retirada republicana a França. 
Macià passa a ser ‘un mito de tan irreparables daños’. Sobre 
la ‘normalización’ de Madrid escriu ‘lo rojo va pasando ya a un mero 
recuerdo, o a un motivo y tema de infinitas latas de señores que te 
cuentan su caso’. El camp de concentració de Dachau li va 
semblar ‘una exposición o feria de muestras. Las muestras (així 
anomenava ell els supervivents) de cerca de la entrada, según 
después veré, son las mejores porque, por lo menos, pueden andar 
sin arrastrarse y no son contagiosas....’, o ‘docenas de seres 
archisucios y que comen todo el rato pan con mantequilla (de los 
norteamericanos)’. Al judici de Nuremberg, la cosa més important 
que capta la seva sagacitat periodística és el sistema de traducció 
simultània, i arriba a formular-se una pregunta digna del 
Pulitzer: ‘la manca d’espai a la sala serà perjudicial per als acusats?’ 



Són alguns exemples, només, del cínic periodisme que es feia 
aleshores a Barcelona. De com construïen l’imaginari polític i cultural 
d’aquell país, governat en exclusiva pels amos de la veritat i pels 
seus pregoners a sou. ‘Eu non esquecerei nunca de ser o que son, 
un galego de alma. Emporiso ando polo mundo aos tombos, coa 
patria prohibida polos donos da verdade’, va dir Pepe Velo, 
intel·lectual revolucionari gallec exiliat, com tants i tants. Són els 
franquistes que, després d’haver mantingut, amb dedicació 
obsessiva, durant quaranta anys, la divisió entre les dues Espanyes, 
o les que siguin, avui ens amenacen amb la reaparició del 
fantasma. Són els sequaços d’un règim que anava contra 
Nuremberg, mentre continuava afusellant impunement els vençuts, 
pel fet de ser-ho, pel fet d’haver cregut en la democràcia: això que 
va tornar, desfigurat, l’any 1977, quan ells van començar a mentir. 
Tan execrable és inventar-se un passat de víctima, com esborrar un 
passat de col·laborador del règim. La veritat, la fabricaven així. 
Encara ho fan. I, a més, tenen deixebles. Potser per això Carlos 
Sentis va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i 
el Premi Nacional de Periodisme (1998).



http://www.araisempre.org
http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org

Responder a