Bon dia que Déu mos do.
Hàbil i oportuníssim comentari, Jaume.
En Llompart va dir:
Cal, finalment, desmentir els catalanets que, tots cofois, proclamen que Catalunya és una nació. En aquest aspecte hem de rebutjar clarament i duna vegada les ambigüitats i les confusions més o menys tàctiques i més o menys conjunturals. No, Catalunya no és una nació. Per a nosaltres, lúnica comunitat nacional és la que defineixen i circumscriuen els Països Catalans. Catalunya no és una nació, de la mateixa manera que les Castelles vella i nova tampoc no configurarien una nació per elles soles, si les volguéssim segregar de la resta dels Països Castellans. En aquest punt no hi valen separatismes. Només en el marc dels Països Catalans poden trobar Catalunya, el País Valencià i les illes Balears la seva plenitud nacional. Això és així, ens agradi o no ens agradi. Recordem ladvertència de Miquel Ferrà: si la nació no admet unificacions arbitràries, tampoc no admet mutilacions arbitràries. He dit en alguna ocasió i ho repetesc ara, que, o ens salvarem tots plegats, o ens
enfonsarem tots, un darrera laltre.
Això planteja una qüestió interessant. I també un perill: el del debat nominalista més o menys fratricida i eixorc.
La qüestió és... què és una nació? Una comunitat cultural? Aleshores té raó en Llompart: Catalunya no és una nació sinó una part d'una comunitat nacional (vol dir cultural?) que alguns anomenen, de cent anys ençà, Països Catalans. A falta, sembla evident, d'un nom millor. Catalunya? Ai! Catalunya és, gairebé sempre, el Principat.
Però som del parer que una nació requereix, sobre tot, un cos polític que vulgui constituir-se en sobirà, o disposar d'alguna mena d'estructura política més o menys estatal, independent o federada. Aleshores, seria evident que Catalunya sí que seria una nació (és, de fet, una nació). I, per a no pocs catalanistes, una nació dins Espanya. I seria igualment evident que els països de llengua catalana no hem constituït mai un cos polític ni ens hem mogut mai (més enllà de l'acció de minories ardides i plenes de voluntat) per fer un cos polític comú i sobirà. Per tant, pens que els països catalans (en minúscula) són una comunitat lingüística, són -si voleu- una ètnia, i en algun moment en el trànsit de l'Edat Mitjana a la Modernitat haurien pogut arribar a constituir plenament una Nació (teníem el nom, la consciència, la lleialtat, els aparells supraestatals comuns: la monarquia!)... però NO VA SER. Cadascuna de les unitats polítiques (Mallorca, València,
Catalunya) s'afirma per si sola i allò que teníem en comú, a més de la llengua: la monarquia, una part de les élites... s'embarcà en un altre projecte (que arribà a ser "nacional"): Espanya.
El problema és que Espanya ens jugà a la contra en comptes d'integrar-nos federalment. Aleshores l'estructura política i social més forta, Catalunya, s'hi oposà: no vencé, però tampoc deixa vèncer Espanya. Però qui s'afirma en les lluites "anticentralistes" (la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, el regionalisme, el republicanisme federal, el nacionalisme...) no són "els països catalans", sinó Catalunya, amb o sense la solidaritat de València i de Mallorca. Catalunya s'afirma com a Nació, i s'hi descobreix en un passat que no oblida i en un present que encara manté els trets d'identitat i els valors col·lectius que defensa contra una Espanya distinta, arrogant i enemiga.
I Mallorca? No veig per què no hem de reprendre la història en aquest punt. Tenim raons sobrades per no voler ser espanyols: ras i curt no ens convé. I no veig per què hem de perdre temps mirant de convèncer els nostres compatriotes, que no són catalans perquè no s'hi senten, de la seva catalanitat històrica. Sempre m'ha semblat infinitament més fàcil convèncer els mallorquins de defensar els seus interessos directes, d'avui, contra l'espoli espanyol que no mirar d'inculcar-los un sentiment d'adhesió a una nacionalitat, la catalana, que saben que és germana però veuen esterna i arrogant. Si els mallorquins defensam Mallorca i els catalans Catalunya, al final ens trobarem en el camí dels interessos comuns: sense apriorismes i sobiranament. Quina serà la nació? L'Estat Balear? L'Estat Català? O les Terres Catalanes? Poc m'importa.
En definitiva, internet ens ho ha aclarit: els mallorquins som CAT, catalans de nació lingüística i cultural, però no CT, catalans de territori i nació política. Si tenguéssim paraules distintes per omplir aquestes dues sigles que designen realitats distintes s'hauria acabat la confusió i, segurament, el debat.
I, si assolim l'èxit, la sobirania balear, catalana i valenciana, no serem l'única nació cultural el món que té més d'un estat: els alemanys saben prou fins a quin punt és versàtil aquest mot enverinat: nació.
[EMAIL PROTECTED] escribió:
Bon dia!
Tribuna Mallorca, per boca de Josep Maria Llompart, publica com a
editorial una tesi que SEMBLA reforçar aquesta idea [
http://tribunamallorca.org/editorial.php?id=6550 ]
Una forma de superar aquest xoc letal de termes és la idea incomodíssima
-encara!- de la Catalunya completa, de Salses a Guardamar etc etc. Sí, la
que alguns atribueixen a Josep Guia, justament els qui no s'han llegit a
fons el llibre que la impulsa. Una empenteta d'ajut: no cal que els
catalans mirem Catalunya -ca nostra- amb els ulls dels espanyols. No només
Catalunya no és Espanya, sinó que ni tan sols Catalunya no és Cataluña. Si
dir que Mallorca és Catalunya provoca massa al.lèrgia, diguem almenys que
Catalunya és ca nostra.
Sortosament, però, no tothom calla tant. En Jaume 'Caseta' en parla clar i
català i públicament [ http://totmallorca.net/2005/02/12/2/ ] , i en Jordi
Caldentey ho repeteix -amb l'obstinació de la gota que fa forat al roc- al
bloc de Gabriel Bibiloni [ http://bibiloni.net/blog ].
Salut arreu
Jaume
http://cibernautes.com/jaume
> Els espanyols, que es permeten opinar sobre els doblers dels altres
> (perquè SÓN seus) i la nació dels altres (perquè SÓN/SOM seus).
>
> És com allò de "Vascos sí, ETA no"... Qui són ells per dir "vascos sí"?
> Doncs algú que pot dir "vascos no"! És a dir ells (el tot) pot opinar
> sobre "nosaltres" (la part)... I la part NO POT opinar sobre el tot.
>
> Aquí s'acaba la "interdependència" del gran Rubert de Ventós i el Preàmbul
> de l'estatutet non-nat. Aquí s'acaba la comèdia d'un federalisme que només
> ens creim nosaltres. Rectific, la comèdia d'un federalisme que només el
> PSC, el PSE i el PSIB volien fer creure que es creien. Senyors Maragall
> (un error!), López, Antich...
> _______________________________________
>
> De El País d'avui:
>
> www.elpais.es
>
> ENCUESTA DEL INSTITUTO OPINA La reforma del Estatuto catalán
>
> La mayoría pide que se negocie el Estatuto EL PAÍS - Madrid
> EL PAÍS - España - 09-10-2005
> -->
> El 52,7% del conjunto de los españoles y el 56,1% de los catalanes quieren
> que el nuevo Estatuto se pacte en el Congreso
> La gestión de Zapatero en esta reforma es criticada por un 49,6%; pero el
> 43,6% piensa que puede reconducir la situación
> El texto que salga del Parlamento debe ajustarse a la Constitución y
> responder al interés general, según el 78,8%
> La definición de nación la rechaza el 69,4% en el conjunto de España y el
> 39% en Cataluña
>
>
> El 52,7% del conjunto de los ciudadanos españoles y un 56,1% de los que
> viven en Cataluña son partidarios de que el proyecto de reforma del
> Estatuto catalán se negocie en el Congreso de los Diputados para su
> aprobación.
>
> Ésta es una de las principales conclusiones que arroja la encuesta de
> Opina para EL PAÍS sobre el texto aprobado por el Parlamento de Cataluña y
> que quedó registrado en el Congreso el pasado día 5.
>
> La encuesta señala dos coincidencias fundamentales entre la totalidad de
> los españoles y los residentes en Cataluña: la necesidad de negociarlo en
> el Parlamento nacional y la exigencia de que el texto que se apruebe se
> ajuste a la Constitución y responda al interés general. Si se toma el dato
> de todo el territorio nacional, esa exigencia de constitucionalidad se
> eleva al 78,8%; si se circunscribe a Cataluña, al 70,2%.
>
> En el resto de las cuestiones sobre las que ha indagado el sondeo, las
> opiniones se distancian.
>
> La necesidad de una reforma de los estatutos de autonomía obtiene un 44,9%
> de apoyo por parte de los ciudadanos. En Cataluña, ese respaldo sube al
> 66,7%.
>
> Sin embargo, cuando se pregunta específicamente si Cataluña necesita un
> nuevo Estatuto, se descubre una cierta contradicción: mientras el 68,4% de
> los ciudadanos catalanes contesta que sí (un porcentaje muy similar al
> anterior), en el conjunto de España lo acepta el 33,9%; es decir, 11
> puntos menos que el apoyo a la reforma generalizada de estatutos de
> autonomía.
>
> Uno de los asuntos más espinosos, en términos de opinión pública, como es
> la definición de Cataluña como nación, dentro de España, que se hace en el
> proyecto, también encuentra distinta respuesta. Sólo el 23,3% del conjunto
> de los españoles acepta esa fórmula, mientras el 69,4% la rechaza. En
> Cataluña el rechazo no es pequeño: un 39%, pero el 53,1% la respalda.
>
> Las diferencias se agudizan cuando se pregunta por el modelo de
> financiación. La necesidad de modificar el actual sistema para el conjunto
> de las autonomías la acepta un 50,7% de los españoles y sólo un 18,7% la
> rechaza. En Cataluña, el apoyo al cambio alcanza el 72,4% y el rechazo
> sólo el 9,2%.
>
> La encuesta explora la opinión respecto a la financiación específica de
> Cataluña: un 30% de la ciudadanía piensa que debe tener un sistema de
> financiación propio, y un 53,2% lo rechaza, mientras que el 70,2% de los
> catalanes se muestra propicio a esta singularidad, y sólo un 19,7% la
> rechaza.
>
> En conexión directa con lo anterior, los encuestadores han preguntado si
> se acepta que Cataluña recaude todos los impuestos. Un 60,5% de los
> ciudadanos españoles está en desacuerdo, frente a un 28,1% que acepta esa
> fórmula. En el ámbito de Cataluña, un 66% de la ciudadanía apoya la
> exclusividad recaudatoria, frente a un 22,4% que se opone.
>
> En pleno debate sobre la cuestión, un 53,2% de la ciudadanía piensa que el
> proyecto aprobado en Cataluña pone en peligro la unidad de España, y un
> 43,4% no percibe ese riesgo. En Cataluña, un 66,9% no ve ningún riesgo
> para la unidad nacional, frente al 23,7% que expresa el mismo temor.
>
> El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, se sitúa en una
> posición ambivalente para el conjunto de la opinión pública: es mayoría,
> un 49,6%, la que piensa que Zapatero no está gestionando bien la reforma
> del Estatuto catalán, pero al mismo tiempo también se imponen con claridad
> (43,6% frente al 29,3%) los que se muestran convencidos de que puede
> reconducir la situación para que el Estatuto sea aprobado en el Congreso.
> En Cataluña, los porcentajes a favor del presidente del Gobierno son muy
> altos. Aunque el resultado final es negativo, tanto en el conjunto de
> España como en Cataluña (52% y 38%, respectivamente), ya que es
> mayoritaria la opinión de los que piensan que Zapatero saldrá debilitado
> tras el proceso de reformas estatutarias.
>
>
>
>
>
> ---------------------------------
>
> Correo Yahoo!
> ¿Cansado de tanto SPAM? Nosotros te protegemos mejor
> http://correo.yahoo.eshttp://www.araisempre.org
> http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
http://www.araisempre.org
http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
Correo Yahoo!
Comprueba qué es nuevo, aquí
http://correo.yahoo.es
http://www.araisempre.org http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
