Diari de Mallorca (20-5-05)
Memòria selectiva
D'un temps ençà sentim parlar molt de recuperar la «memòria històrica». La dels tràgics anys de la Guerra Civil, la dels anys de plom de la postguerra, la dels quaranta anys de feixisme espanyol o franquisme, la dels idealitzats anys de la Transició i la dels quasi trenta anys de democràcia (o quasi democràcia) amb tots els seus silencis pactats. També a Europa s'acaba de celebrar amb gran desplegament mediàtic el final de la IIa Guerra Mundial. Seixanta anys han passar des d'aquell 8 de maig de 1945, en què el tercer Reich capitulava, poc després del suïcidi de Hitler.
S'ha celebrat igualment amb diferents actes l'alliberament dels presos dels camps d'extermini nazis. Per primera vegada, un president de Govern espanyol, José L. Rodríguez Zapatero, hi ha estat present, donant testimoni a Mauthausen del que mai més no hauria de tornar a succeir. Mai més, perquè la barbàrie va sacsejar Europa i el món sencer al llarg del passat segle XX. Recordem-ho, que no van ser tan sols els criminals nazis. Per si no fos poc això, afegim-hi els Gulags estalinistes, les devastacions colonials de l'imperi nord-americà amb l'explotació descarada del Tercer Món, i el conflicte àrabo-israelí i... Un malson terrible que, tot plegat, sembla no tenir fi si pensam en les guerres dels Balcans, de l'Afganistan, de l'Iraq, del Sudan, de l'Àfrica central, etc. Està bé no perdre perspectiva i analitzar el present des del passat que el condiciona i, en part, l'explica.
Precisament en el marc d'aquestes commemoracions acaba de saber-se la impostura d'Enric Marco, el qui ha presidit fins la setmana passada l'Amical Mauthausen i que ha hagut d'admetre que ell no havia estat mai reclòs a cap camp de concentració i que, per tant, hauria suplantat la personalitat de les víctimes. Marco sí que fou pres pels alemanys, però no va ser internat als camps fatídics; ell fou víctima de segona fila i va voler ocupar el lloc d'un de primera. Ha fet un mal servei a la causa que deia servir amb entusiasme. Altres personatges, tanmateix, que passen per ser molt respectables, n'han fetes també de les seues, i ben grosses!, i, no obstant açò, ells sí que han estat capaços de fer desaparèixer el seu passat més negre, o -el que és més fort encara- fer-se'n una mida. Un Juan Antonio Samaranch, un Rodolfo Martín Villa, un Manuel Fraga Iribarne, un Josep Tarradellas, potser també un Santiago Carrillo en serien casos emblemàtics. I tants d'altres. Es falseja la història tant quan s'oculten o es transformen aspectes poc agradosos de les biografies pròpies com quan se'n fan lectures «oficials» interessades. Personatges que s'asseien als Consells de Ministres al costat del sinistre signant de penes de mort han passat per ser persones respectables i alguns fins i tot han bravejat de demòcrates de tota la vida. Açò darrer tant és vàlid per a la munió d'ex «Procuradores en Cortes», ex alcaldes i ex regidors franquistes reconvertits com a figures carismàtiques en el seu dia com Adolfo Suàrez o el mateix rei Juan Carlos de Borbón y Borbón.
Revisant vells papers de diari, en trob un del dissabte 2 de març de 1974. A la portada, es destaca l'augment de preu de la gasolina, l'electricitat i el butà. A l'interior, hi ha una «informació» del Consell de Ministres. Tanmateix, si hom gosa a llegir la lletra menuda, hi trobarà el text següent servit per agència informativa: «El Consejo de Ministros ha tenido conocimiento de las sentencias de pena de muerte a Salvador Puig Antich y al súbdito polaco Heins Shez, a través del Ministro competente y según lo establecido en el artículo 667 del Código de Justicia, ha dicho el Ministro de Información y Turismo en respuesta a preguntas hechas por los informadores en su habitual rueda de prensa tras la referencia del Consejo de Ministros». Trenta anys més tard, la família de Puig Antic encara pugna per aconseguir la revisió d'aquella farsa de judici militar que el condemnà a mort, i avui ja es sap que el polonès Shelz ni es deia Shelz ni era polonès, sinó alemany. Ah, i el ministre d'Informació i Turisme llavors no era Manuel Fraga, sinó don Pío Cabanillas Gallas, el qual, responent a una altra pregunta sobre el mateix tema, va dir: «Un acto de justicia es fundamentalmente un acto de justicia» -i va quedar tan satisfet de la seva ocurrència. Després de mort el Caudillo, va continuar ocupant carteres ministerials amb el govern d'UCD. Uns joves menorquins, estudiants universitaris, que escrivien setmanalment al diari insular, el 10 d'abril publicaven un article homenatge a Salvador Puig Antic, titulat Flor i que amb un llenguatge críptic per evitar la censura acabava dient «Un clavell roig és fonamentalment un clavell roig». Ves per on, aquella seria la darrera col·laboració en premsa d'aquells joves. De res no va valer que emprassin un llenguatge críptic: qui ho havia d'entendre, ho havia entès.
Dissabte passat, 13 de maig, Gregorio Morán deixava escrit a La Vanguardia que en aquest país qui no va ser franquista va ser col·laboracionista, i els que no van ser feixistes espanyols ni patriotes col·laboracionistes van exercir de resistents i llavors van patir presó i repressió. No hi ha volta de fulla. Les coses són així i la veritat és la que és tant per a l'ex CNT Enric Marco, que ha hagut de tornar a la Generalitat la Creu de Sant Jordi i dimitir de president de l'Amical Mauthausen, com per a Manuel Fraga Iribarne, que no s'ha penedit mai del seu passat antidemocràtic i que ara es torna a presentar a les eleccions per continuar presidint la Xunta de Galícia.
--
___________________________________________________________
Sign-up for Ads Free at Mail.com
http://www.mail.com/?sr=signup
