Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.635 subscriptors]=== *La constitucional desigualtat* Encara en la línia resistencialista i d'anar fent sense soroll, pròpia dels darrers trenta anys, l'atenció respecte a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en matèria de llengua s'ha centrat en el possible colp al català com a llengua vehicular de l'ensenyament. En canvi, ha restat en un segon pla l'aportació que posa a prova el caràcter democràtic i equitatiu del sistema, la que equipara en el pla jurídic les condicions d'ús real de les llengües: el deure de conèixer el català. L'Estatut estableix aquest deure en paral·lel al que fins ara només s'havia reservat com un privilegi del castellà: Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Sembla un acte lògic d'igualació amb el que la Constitució espanyola només afirma explícitament del castellà (art. 3.1): El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Com que l'apartat següent del mateix article diu Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts, qualsevol mortal podia esperar que, en estricta igualtat i d'acord amb el seu estatut, com mana la Constitució, conèixer el català fos un deure igual al del castellà. Això, que és d'una equitat evident per a qualsevol ment equànime, no ho és per als eximis jutges del Tribunal Constitucional espanyol. Per a ells, la declaració del mateix deure per a dues llengües oficials és una garantia constitucional d'igualtat per al castellà i una desmesurada pretensió inconstitucional per al català. Amb quina fonamentació? No feu cas de la faramalla de les vuit-centes pàgines de la sentència. Molts dels conceptes bàsics es despatxen en un paràgraf i amb un exercici de retòrica rància i volgudament incomprensible, a fi d'amagar una trista i sovint sectària misèria argumental. I així es ventila el deure de conèixer el català. Tingueu la paciència de llegir i intentar comprendre --i hauria de ser fàcil, ja que no s'hi usa cap tecnicisme legal-- el paràgraf literal següent: El deber constitucional de conocimiento del castellano, antes que un deber 'individualizado y exigible' [...] es en realidad el contrapunto de la facultad del poder público de utilizarla como medio de comunicación normal con los ciudadanos sin que éstos puedan exigirle la utilización de otra [...]. En el caso de las lenguas cooficiales distintas del castellano no existe para los poderes públicos una facultad equivalente, pues los ciudadanos residentes en las Comunidades Autónomas con lenguas cooficiales tienen derecho a utilizar ambas en sus relaciones con la autoridad y sólo obligación --constitucional-- de conocer el castellano, lo que garantiza la comunicación con el poder público sin necesidad de exigir el conocimiento de una segunda lengua. Que què diu? No espereu cap argumentació jurídica d'alt nivell ni una concatenació lògica d'una xarxa conceptual de preceptes constitucionals o estatutaris. El Tribunal Constitucional fa una simple i pedestre argumentació circular: el català no es pot exigir com a deure perquè no es pot suposar que tots els ciutadans el coneixen, cosa que només es pot presumir del castellà, precisament com a resultat del deure de coneixement que s'imposa. Cercle tancat i fi de l'argumentació. Una sentència així no pot merèixer respecte: per insolvent, per sectària i per radicalment desigualitària. La Constitució espanyola no sols no veta enlloc el deure de conèixer les llengües oficials, ans el suggereix com a efecte de l'oficialitat. I, en qualsevol cas, la voluntat popular sobirana afirmada pel parlament de Catalunya, per l'espanyol i pel poble català en referèndum hauria de prevaler, si és un estat democràtic, sobre les elucubracions autogratificants, circulars i extemporànies d'una colla de jutges caducats. El sistema ha mostrat la seua cara i el seu /talante/: el mateix deure per a dues llengües oficials és una garantia constitucional d'igualtat per al castellà i una imposició intolerable i inconstitucional per al català. Si ningú creu encara que normalitzarem el català només a força d'escola i d'immersió, sense disposar del que té tota llengua normal (la garantia que tothom la coneix i que no cal demanar permís ni invocar drets per parlar-la), pot continuar per aquesta via, si és que en troba i no topa amb el mur. O potser ja ens han deixat clar que, si el català ha de viure --i no sols malviure i resistir--, és més fàcil abandonar els maltractadors i establir-se
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.635 subscriptors]=== L’AVL reivindica la incompetència? -Article de Francesc Esteve Per increïble que puga semblar, la presidenta d’una entitat que s’anomena acadèmia, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reivindica la incompetència lingüística en la mateixa llengua que té l’obligació estatutària de promoure. En la presentació del documentadíssim Informe sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes dirigit per Artur Aparici i Rafael Castelló, que avalua el coneixement, l’ús i les actituds lingüístiques dels universitaris valencians, la presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, manifestava que si les universitats demanen als professors la competència també en valencià –en castellà sí que s’exigeix– “potser estaríem lligant-nos de peus i mans i podríem penedir-nos-en en un moment donat”. I ella, sense aportar mai cap xifra ni cap argument, proposava que el domini de la llengua oficial i pròpia no fos una exigència –al contrari del castellà– sinó només “un mèrit”. Cal reconèixer, però, que la presidenta Figueres actua amb plena coherència respecte a la incompetència que reclama, començant per practicar la incompetència ella mateixa i per predicar-la amb l’exemple. Així, les seues propostes ja contradiuen frontalment les conclusions de les 5.000 enquestes fetes a universitaris de tots els estaments i dels centenars de pàgines de l’informe en la presentació del qual participava. I, d’això, en podem deduir una d’aquestes dues coses: que la Sra. presidenta ni s’havia llegit les conclusions de l’informe i que només expressava opinions personalíssimes o consignes del partit (PP) a qui deu el càrrec que ocupa. O bé que, si s’havia llegit l’informe, el contradeia de dalt a baix sense aportar ni una sola xifra en favor de les seues tesis. També pot ser que els periòdics no li reproduïssen dades ocultes que només ella coneix i en què basa les seues propostes, per la qual cosa ara li preguem que les faça públiques en benefici de la seua credibilitat –i també de la de l’estudi que l’AVL patrocina i ella desmenteix. Vegem què diuen literalment les conclusions de l’informe per valorar fins a quin punt les paraules de la Sra. Figueres són una mostra d’atreviment indocumentat o de pura propaganda ideològica sense cap relació amb els fets. L’informe conclou: “si es vol avançar més en l’equiparació de les dues llengües, les universitats hauran de [...] planificar la creació d’una plantilla de professorat perfilada en valencià”; “es fa necessària una reglamentació institucional de suport a la llengua subordinada, que a més a més és la llengua pròpia”. Per això, l’estudi proposa “perfilar en valencià durant els primers anys una quantitat superior al 75% de les places de nova creació a més de reglamentar-ne la inclusió com a requisit en la carrera docent”. I, encara amb més claredat i amb xifres a la mà: “la política de foment del valencià de la Universitat Jaume I, que inclou el compliment del requisit lingüístic per a accedir a la plantilla del personal d’administració i serveis, ha donat uns resultats considerablement millors que les altres regulacions vigents a la resta d’universitats [...] més ambigües i tímides”. Vist tot això, la Sra. Figueres i també els altres membres de l’AVL, començant pels universitaris, que no han eixit a desmentir-la, ens haurien d’explicar amb dades i arguments –com els convidem a fer per rectificar-nos i rectificar, si cal, l’informe– aquests fets que la presidenta contradiu sense proves: 1. Amb quines raons i quines dades proposa mantenir el sistema actual, que no exigeix el domini de la llengua pròpia, si les xifres oficials demostren que, per aquest camí: a) només un ridícul 1,8% dels estudiants pot cursar tota la carrera en català, b) es desatén un terç dels qui demanen classes en català i c) dos terços dels professors no han fet mai cap classe en la llengua pròpia de les universitats. 2. Per què si el coneixement de les dues llengües oficials es demana en les oposicions al professorat de primària i secundària des del 2002, no pot demanar-se a un professorat que ha de continuar la formació dels estudiants que han cursat o volen cursar els seus estudis en català? Per què considera el professorat universitari més incompetent lingüísticament que els seus col·legues de cicles inferiors? 3. Per què demana incomplir estatuts universitaris votats i aprovats legalment, com ara els de la Universitat de València, que estableixen que tant el professorat com el personal d’administració o serveis tenen el “deure de conèixer les llengües oficials” (art. 150.2.d i 180.2.d)? Mentre la Sra. Figueres aprofitava l’acte per a desmentir l’informe que patrocinava i per
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== *Requisit valencià, descrèdit de CCOO* /Francesc Esteve. Institut de Política Lingüística d'ACPV/ Si hi ha un comportament indigne en política és considerar els ciutadans infants irresponsables a qui es poden prometre caramels per després fer allò que et vinga de gust, apel·lant --ara sí-- a la responsabilitat i al realisme. I aquest fariseisme de predicar una cosa i fer la contrària és el que exhibeix sense escrúpols el secretari de Comunicació i Política Lingüística de Comissions Obreres del País Valencià, Ferran Vicent Garcia. Aquest senyor intenta justificar, cada vegada amb arguments diferents, el pacte de CCOO amb el PP respecte a la llei de la funció pública valenciana, en què CCOO renuncia a introduir el coneixement del valencià com a requisit i es desdiu així del que havia exigit públicament. De fet, en el text de llei pactada per CCOO, la llengua pròpia no passa de ser un simple mèrit, equiparat a dominar qualsevol idioma europeu, com el txec o el lituà (articles 53 i 100). Aquests són els fets incontestables i ja pot vendre fum el Sr. Garcia i voler fer-nos creure que es pot fixar per reglament un requisit que no han establert per llei: continuem lluitant perquè el text de la Llei i els seus desenvolupaments normatius tinguen en compte el requisit diu en un article curiosament titulat Un señor/ [sic]/ entestat en l'error i dedicat personalment a mi (/Levante-EMV/ 11-09-2009). Són també fets incontestables que CCOO signà el 2003 les 50 mesures del Compromís pel Valencià, on s'incloïa el requisit lingüístic valencià. I que enguany mateix, en la reunió de 9 de març de la Mesa per l'Ensenyament en Valencià (integrada per sindicats, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, la Federació de Pares i Mares d'Alumnes i altres) CCOO acorda --després de mesos de reunions i esmenes seues consensuades fins al mil·límetre--, un text per a establir l'exigència del català en la funció pública. I no sols es compromet a reclamar-lo en la negociació sinó que, a més --amb la participació del mateix Ferran V. Garcia--, es presenta a tots els grups de les Corts Valencianes pers demanar-los que el subscriguen. Tots els grups parlamentaris i cada partit en particular (excepte el PP), s'hi comprometen públicament davant la Mesa. És un compromís que reafirmen en un acte públic el 26 de maig passat organitzat per l'Institut de Política Lingüística d'ACPV amb *Francesc Catalayud* per EUPV, *Agustí Cerdà* per ERPV, *Vicenta* *Crespo* pel PSPV, *Enric Morera* pel Bloc i *Miquel del Real* per Iniciativa del Poble Valencià. I també amb *Vicent Maurí* (per Intersindical Valenciana, sindicat que s'ha negat a signar aquest esborrany de llei) i --cal subratllar-ho-- amb *Manuel Picó, *secretari de la federació d'ensenyament de CCOO-PV. Ras i curt: com a representant de CCOO, Garcia té la barra de demanar públicament a altres partits que facen allò que CCOO no fa. Els exigeix que introduesquen en la llei el mateix requisit lingüístic que, mesos després, CCOO signa que no s'aplicarà. Jo diria que això té un nom, fariseisme, i que retrata la credibilitat de qualsevol persona o organització. I que, a més, revela un menyspreu olímpic pels compromisos adquirits i per la feina, pel temps i per la confiança que han fet perdre a altres persones i entitats. I cal deixar ben clar que les justificacions de pragmatisme del Sr. Garcia són pura excusa de malpagador. El requisit lingüístic no és cap utopia: el tenen establert --des dels anys 80!-- Catalunya, les Illes Balears i el País Basc, perquè és l'única manera en què les administracions poden atendre els ciutadans en la llengua oficial i pròpia. Fins i tot Galícia l'incorporà per al gallec, amb Manuel Fraga com a president, el 1992. Potser per això s'altera tant el Sr. Garcia quan jo repetesc que fins i tot l'ex-franquista Fraga passa davant a CCOO en respecte pels drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta referència a Fraga (que, aplicada per comparació al PP valencià, el mateix Ferran V. Garcia trobà impecable en les notes de premsa acordades per la Mesa), curiosament li pareix inacceptable aplicada a CCOO. Pitjor: contraataca per acusar-me de seguir un paradigma franquista que el Sr. Esteve mira d´emular, acusació estrafolària que, mancat de millors arguments, em llança en el seu darrer article. Per tot plegat, conclouré que quan dic que CCOO desacredita CCOO no és cap exageració retòrica. El 2005 *Joan Sifre* comparegué a les Corts Valencianes com a secretari general de CCOO-PV en la ponència que tractava de la reforma de l'Estatut d'Autonomia. En nom de CCOO (vegeu el document CCOO PV davant la reforma estatutària aprovat per la Comissió
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== *CONTRA EL VALENCIÀ I LA PARAULA DONADA Francesc Esteve (Institut de Política Lingüística d'ACPV)* Hauria estat, sens dubte, la campanya més efectiva per la promoció del valencià. La nova Llei d'ordenació i gestió de la funció pública valenciana, hauria hagut d'incloure allò que s'ha anomenat el requisit lingüístic: la capacitació dels aspirants a funcionaris i empleats públics en la llengua pròpia, acreditada en les oposicions i proves de selecció en general. En la situació actual, podem dir sense por d'equivocar-nos que poques mesures demostrarien més la utilitat de la llengua que fer-la un requisit per a ser empleat de la Generalitat o dels ajuntaments i facilitar així que funcionen en valencià. Després de 14 anys, l'aprovació d'un nou text legal permetia mantenir l'esperança que s'hi inclouria la capacitació lingüística. Per diversos motius: primer, per homologació, ja que totes les altres comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà ja fa dècades que l'han legislada i posada en pràctica. Segon, perquè al País Valencià ja s'aplica en l'ensenyament: els aspirants a mestres i professors han d'acreditar conèixer el valencià per a aprovar les oposicions (i d'ací provenen les múltiples sentències de confirmació de Filologia Catalana com a acreditació d'aquest coneixement). I, tercer, perquè tres dels sindicats més importants, CCOO-PV, Intersindical Valenciana i UGT-PV, s'havien compromès a exigir-lo. Fa uns mesos el Govern Valencià del PP va decidir impulsar la reforma de la llei de la funció pública i el primer pas era pactar-ne un esborrany amb els sindicats. El resultat ha estat que, de les tres organitzacions esmentades, només una, Intersindical Valenciana, ha mantingut l'exigència del requisit lingüístic valencià. CCOO i UGT han decidit alinear-se en aquest punt, com en molts altres, amb les posicions del Govern del PP i dels sindicats corporativistes CSIF i CEMSATSE. Uns sindicats que defensen que són els ciutadans els qui han d'adaptar-se a la llengua dels funcionaris i no a la inversa. En l'esborrany acordat a la fi de juliol amb aquests sindicats, el valencià és tractat de la manera més escandalosament discriminatòria. S'inclou formalment entre els requisits d'accés (article 53), però amb una excepcionalitat. Mentre que tots els requisits s'han de provar --lògicament--- abans de les proves de selecció (ciutadania espanyola o de la Unió Europea, edat mínima, titulació exigida, etc.), per al domini de la llengua pròpia n'hi ha prou a fer uns cursets després d'haver aprovat. És com si un candidat proposés a l'administració que primer li donen la plaça i després ja es comprometrà a obtenir la titulació de llicenciat o el passaport espanyol. I això, no han dubtat a signar-ho els sindicats UGT i CCOO. Aquesta burla al tracte equitatiu i als drets dels ciutadans es reitera en més articles. En el 88 s'esmenten, entre les obligacions dels empleats públics, la atención en cualquiera de las lenguas oficiales, una obligació que fa riure --o plorar-- perquè quasi cap funcionari de la Generalitat ha hagut d'acreditar que coneix el català ni té cap deure de dominar-lo. De fet, que la Generalitat funciona quasi exclusivament en castellà ja ho proclama l'esborrany de llei de la negociació: el citem en castellà, perquè és l'única versió que n'ha ofert la Generalitat, amb una escrupolosa i evident atención en cualquiera de las lenguas oficiales. Ara, el fariseisme arriba al màxim en l'article 141.1.b, que esmenta, entre les faltas muy graves, toda actuación que suponga discriminación por razón de [...] lengua [...]. És una falta muy grave discriminar per raó de llengua, però es mantenen --contra el que fan les altres comunitats autònomes, insistim-- totes les condicions perquè tal discriminació continue campant. Un punt també signat per CCOO i UGT. Aquests sindicats van signar el 2003 el Compromís pel Valencià, que recollia l'exigència del requisit lingüístic (vegeu-ho en el web de CCOO: http://www.ccoo.uji.es/notes/2003/mesures.htm). Signaren també el Manifest pel Requisit Lingüístic, que concloïa així de clar: Proposem a les Corts Valencianes: Que promoguen una llei que modifique l'actual text refós de la Llei de la funció pública valenciana i la resta de legislació valenciana escaient, en el sentit següent: Tots els empleats públics han de conèixer necessàriament el valencià per poder accedir a la funció pública valenciana. [...] El coneixement lingüístic del valencià s'ha d'exigir prèviament a l'accés a qualsevol lloc de treball d'aquestes administracions, com ocorre amb tots els altres requisits (vegeu-ho en el web d'UGT
Article de Francesc Esteve II (en r esposta a Ferran García)
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== *CC OO FALTA AL VALENCIÀ I A LA PARAULA Francesc Esteve Institut de Política Lingüística d'ACPV* Començaré mostrant les cartes dels meus arguments perquè hi haja base per a la discussió raonada. Primer: l'única manera de fer que les administracions puguen atendre els ciutadans en una llengua és que els seus empleats la coneguen. Malament podrà ningú exercir el seu dret de ser atès en una llengua oficial si aquests no la dominen. Segon: aquesta exigència de capacitat lingüística és una qüestió d'estricta igualtat i de respecte envers els valencians, perquè de fet i de dret el castellà sí que és un requisit: és impossible aprovar unes oposicions si no se'l coneix. Tercer, la nova Llei d'ordenació i gestió de la funció pública valenciana que el Govern valencià ha negociat amb els sindicats hauria hagut de recollir aquest requisit de competència lingüística si volia assegurar l'equitat i el respecte, i això no s'ha fet. I quart: CC OO i UGT, després de comprometre's de manera pública i reiterada a fer del valencià requisit d'accés (en el Compromís pel Valencià, en la Mesa per l'Ensenyament en Valencià, en la petició als grups parlamentaris de les Corts Valencianes), han pactat amb el Govern valencià un esborrany en què el domini del valencià ni es demana. En el meu article «Contra el valencià i la paraula donada» (Levante- EMV, 6 d'agost) jo exposava tots aquests punts fàcilment comprovables i constatava que CC OO i UGT han preferit faltar als compromisos signats amb altres entitats de la societat civil i pactar amb el PP un text legal que discrimina els catalanoparlants i tracta la llengua pròpia com una opció marginal. I predicar ---només de paraula--- el requisit lingüístic valencià amb ACPV, Escola Valenciana, la Federació de Pares i Mares o els partits polítics d'esquerra i pactar de fet el contrari amb el PP és ---pese a qui pese--- una hipocresia i una mostra de corporativisme, una falta de respecte als ciutadans i una reivindicació de la incompetència. És anteposar la comoditat i la falta de capacitat dels servidors públics als drets dels ciutadans d'usar la llengua pròpia i oficial. A aquesta argumentació em contestava el secretari de Comunicació i Política Lingüística de CC OO-PV amb el text «Oblit, equivocació o mentida» (Levante-EMV, 14 d'agost). L'article és, com el seu títol, un penós cúmul de tergiversacions i mentides que, en comptes de discutir un a un els arguments que he exposat, ho desvia tot al terreny personal de l'insult. Si el lector té la paciència de llegir el text ---perquè la retòrica pomposa es combina amb la buidor---, comprovarà que el secretari de CC OO evita citar ni un sol article de l'esborrany de llei que el seu sindicat ha signat. I que, en lloc de tractar qüestions públiques, intenta dur la discussió al terreny de l'atac personal i a un declamatori posat d'ofensa davant els meus suposats insults, que, per cert, tampoc no precisa amb citacions literals de les meues paraules. Quan, per fi, en una sola ocasió concreta l'insult, la seua tergiversació salta a la vista. Diu: «Insulta totes les treballadores i els treballadors de la funció pública quan identifica defensa dels interessos laborals i legals amb el model de funció pública franquista». La meua frase literal deia una cosa ben diferent: «Estem segurs que molts dels seus afiliats i simpatitzants [de CCOO i d'UGT], ben compromesos amb aquests valors, s'avergonyiran del doble joc dels seus dirigents i per això els animem a reclamar una rectificació i a assumir el compromís públicament adquirit davant la societat valenciana. O això o haurem de concloure que la paraula de CC OO i UGT no té gens de valor. I que més que els treballadors i els ciutadans, volen representar els interessos corporativistes d'uns funcionaris --en el pitjor sentit del mot--- que, com els franquistes, creuen que són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar i els han de servir i no al contrari». Per això, en comptes de llançar cortines de fum, demane al senyor Garcia o als representants de CC OO, que, quan discutim, ho fem sobre fets palpables i públics: sobre els articles concrets de l'esborrany de llei que han pactat. I, en aquest sentit, reitere les preguntes del meu l'anterior article i demane respostes concretes: com pot l'Administració atendre en valencià i respectar els nostres drets com a ciutadans si els empleats públics no en tenen cap obligació de coneixement? No és una hipocresia que la llei qualifique de «falta greu» la «discriminació per raó de llengua» (art. 141.1.b) i alhora no hi haja cap garantia ni obligació que els servidors públics hagen de dominar i usar la llengua pròpia i oficial? Per què el
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== Toni Viñas, mestre, in memoriam -Article de Francesc Esteve Quan jo estudiava batxillerat a linstitut, el meu professor de llatí va explicar un parell detimologies que mhan restat tan gravades a la memòria: Mestre ve de magister, que vol dir el qui és més: magis-ter. Mentre que ministre prové de minister, és a dir, del qui és menys: minis-ter. Per això és més noble ser mestre que ministre. I no comprenc per què els ensenyants de primària insisteixen a dir-se professors i no mestres, que és una paraula amb un significat entranyable. Això mho deia Agustí Ventura a linstitut de Xàtiva. I la venerable etimologia, ara voldria aplicar-la amb tota la profunditat de la paraula a un altre dels meus professors mestres! de llatí: Antoni Viñas Almenar. Toni Viñas em va impartir llatí en segon i en tercer cursos de Filologia. I ja des de la primera classe vaig veure que tenia alguna cosa despecial com a ensenyant i com a persona. Si recorde aquella classe tan vivament encara sem fa ben present la traducció dun passatge grandiloqüent de Ciceró i les preguntes que Toni em va fer és perquè em va impressionar ja dentrada amb una combinació de coneixement i bonhomia que jo descriuria duna manera que pot sorprendre: per la serenor. La seua exposició no era una recitació de conceptes tècnics ni erudits ni un interrogatori sobre ablatius abstrusos ni menys encara un lluïment del docent. Feia la classe, igual que parlava, amb aquella serenitat i profunditat que caracteritza les persones sàvies i sensates. Una impressió a la qual contribuïa bona cosa la seua potent veu greu i la seua dicció i maneres pausades. Ara, la serenor que infonia no era de cap manera la gravetat que satribueix als adusts barons llatins. Recorde una divertida anècdota que el retrata molt bé. Fet lexamen del primer quadrimestre al gener, sacostava Pasqua i, malgrat la insistència dels estudiants, Toni no ens donava encara les qualificacions. Va començar la classe amb la lectura, amb la seua veu pausada i quasi cavernosa, dun passatge llatí: Ille.... Un company que sasseia al meu costat va interrompre la sonoritat daquell Ille.I les... notes?, exclamà amb una clamorosa alliteració. La riallada de Toni, malgrat la interrupció insolent però ben ocurrent, encara em ressona en la memòria. I així és com més magrada recordar-lo: amb la rialla amb què acabava moltes de les seues frases, amb la qual ell mateix ironitzava sobre alguna llatinada o algun tecnicisme gramatical o jurídic que acabava de pronunciar. Poc després del Toni professor, vaig conèixer el Toni sindicalista i activista, compromès amb la causa duna universitat radicalment justa, democràtica i valenciana, com a militant i impulsor destacat del Sindicat de Treballadores i Treballadors de lEnsenyament. Quan el PP va accedir al Govern valencià, el 1995 i es va comprovar que hi hauria garrotades contra lús del català, lensenyament i la Universitat, va nàixer la Mesa per lEnsenyament en Valencià, on sapleguen sindicats, entitats per la llengua i professionals de làmbit educatiu, i de la qual Toni fou un membre molt actiu. Allí, com en el Sindicat, la seua opinió, sempre rigorosament fonamentada, era escoltada amb un respecte absolut. I les seues consideracions quan es tractava de matèria legal Toni era també llicenciat en Dret, eren de fet les que guiaven les decisions amb la força dun dictamen jurídic. He dinsistir en la serenor: davant les arbitrarietats i agressions del Govern del PP contra la llengua, contra lensenyament i contra la universitat, alguns ens enceníem fàcilment i potser estiràvem més el braç que la màniga en la reacció. Toni mantenia la calma i, sense alterar-se, assenyalava què era el que més convenia fer ateses les circumstàncies i la legalitat. Havent reprès una nova etapa dactivitat, la Mesa per lEnsenyament en Valencià ha decidit recuperar la memòria històrica del període anterior recollint tots els documents que havia produït. Fa només unes setmanes, el coordinador daquesta plataforma, Isidre Crespo, tingué lencert dassenyalar una font extraordinària que promet contenir una enorme part de tot el que va generar la Mesa: larxiu personal de Toni Viñas, perquè ell nera una de les ànimes i certament la seua veu serena i greu del rigor jurídic. I ara que aquest 27 dabril el Sindicat de Treballadors de lEnsenyament li ret un homenatge al paranimf de la seua Universitat, em vénen al cap uns versos dun altre enamorat del món clàssic que escauen perfectament a Toni, i als qui tenim la sort de dir-nos-en amics, companys i deixebles: Així, nosaltres podrem veure i honorar la seva tomba, / quan anirem a furgar enmig dels seus llibres. Font: El
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.657 subscriptors]=== Sense deure no hi ha dret (ni normalitat) -Article de Francesc Esteve Se’n parla massa poc. Hi ha un mig silenci preocupant o –pitjor encara– una resignació anticipada sobre una de les innovacions més positives i més agosarades en drets i deures en què ha obert camí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Parle del deure de conèixer el català que, en estricta igualtat al deure de conèixer el castellà que imposa la Constitució, l’Estatut estableix per a tota la ciutadania del Principat. I aquest mutisme quan hi ha pendent una sentència del Tribunal Constitucional, pot ser letal. Perquè el Constitucional, no ho oblidem, és un òrgan de composició “política”, els membres del qual són designats pels partits, amb quotes i lleialtats indiscutibles i, amb això i els seus precedents, no cal ser un linx de la jurisprudència per a concloure que la sentència serà, en molt bona mesura, un pronunciament “polític” i, per tant, més o menys condicionable al joc de forces i d’interessos. Per contra, un altre dels aspectes cabdals i innovadors del nou estatut, el finançament, sí que ha ocupat gran part les portades dels periòdics i del debat públic. I és just que així siga, perquè és la mare dels ous de l’autogovern. Si no tens diners per a gestionar els recursos i fer país, tota la resta és pura política de paper. I en aquest sentit, és un bon indicador que un concepte com l’espoliació fiscal haja penetrat en el discurs i en l’imaginari de molts. Per això, crec que necessitem amb urgència traure també a la llum pública la qüestió del deure de conèixer el català. El deure estatutari de conèixer el català no és cap “aspecte simbòlic” ni menor. Si usar i adoptar la llengua del país és un dels fets més clars d’arrelament i de cohesió socials i si convenim que, en el nostre cas, l’idioma és el pal de paller de la identitat nacional, la importància d’assegurar-ne la normalitat, començant pel pla jurídic, eximeix de més explicacions sobre la urgència de dur-lo a l’agenda pública. Algú pot al·legar que aquest reconeixement jurídic del deure no comporta ipso facto que tothom conega el català: no condueix a la normalitat social de l’ús. És cert: no és una conseqüència immediata. Però sí que en té, almenys, moltes d’immediates i d’importantíssimes, que ara provaré de desgranar. La primera conseqüència és que la llei és quasi com dir la “neutralitat pública”: el consens social confirmat oficialment, allò que es dóna per descomptat per a tothom, com a norma i que, en cas de conflicte, ningú no ens pot discutir vàlidament. I els catalanoparlants massa que sabem per experiència que l’ús del català manca d’aquests fonaments: no és “norma” (ni social ni legal) i és la primera cosa que qualsevol –des d’un funcionari a un transeünt– ens pot discutir. I això, convertit en un fet repetit i instal·lat en el comportament general, esdevé un dels motius de l’abandó de la llengua a la més mínima objecció o simplement amb la disparitat idiomàtica amb l’interlocutor. Segona conseqüència: de colp i volta s’acabaria el combustible amb què s’encenen totes les farisaiques campanyes sobre la “imposició” del català, campanyes que ens obliguen a estar sempre a la defensiva i sota sospita. Quin sentit té clamar dia a dia, com fan tants diaris i mitjans de comunicació espanyols, contra la “imposició” del català com un crim abominable, si aquesta “imposició” està avalada per la llei? –i, per cert, ho està en els mateixos termes estrictes en què s’imposa el castellà. Tercera conseqüència: el fet que els ciutadans hagen de conèixer el català és un fonament jurídic de solidesa gairebé incontestable per a totes les altres mesures polítiques de reforçament social de la llengua. Ningú no podria qüestionar mai més la immersió lingüística en l’ensenyament ni la disponibilitat en els comerços ni l’exigència en les places de les administracions públiques o en tants altres casos, des del moment que no sols hi ha el dret vaporós dels ciutadans de poder usar el català sinó també un deure molt específic que tothom ha de complir individualment i com a societat. Molt bé, doncs. Però, suposant que el Tribunal Constitucional mantinga el deure de conèixer el català, quin efecte podria tenir això en els ciutadans que no vivim en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya? Això demanaria un altre article, però per no deixar-ho en suspens ni fugir d’estudi, conclourem dient que seria un magnífic efecte de demostració per al País Valencià, les Illes i la Franja: un objectiu que ens han provat que es pot aconseguir. Que no és poca cosa. Font: El Punt, edició País Valencià, 4 de gener de 2009 [Enllaç recomanat
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.281 subscriptors]=== Bellveser, ciència infusa i PPCC -Article de Francesc Esteve Què és científic? Sobre la cientificitat hi ha hagut llarguíssimes discussions entre filòsofs, historiadors de la ciència i científics. I, a més, dels Països Catalans, n’hem sentit de tot: que són una entelèquia, un projecte anticonstitucional, una amenaça quasi terrorista contra la sagrada unitat d’Espanya... I què té a veure una cosa amb l’altra? El Sr. Ricard Bellveser descobreix la clau de tots dos problemes en el seu article Ciència dels PPCC?, publicat en El Mundo i dedicat a l'exposició L'Institut d'Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans. A més de totes les abominacions habituals, ara resulta que els Països Catalans no són “científics”. I com que el Sr. Bellveser sembla exercir d’eximi pensador i far d’Alexandria del PP, l’endemà mateix, dia 2, la consellera dita de Cultura de la Generalitat Valenciana reprenia la troballa i proclamava: que “un concepto, el de Països Catalans, [...] es una falacia que carece de rigor científico y supone un atropello a los preceptos de nuestro Estatuto de Autonomía” (Levante, 3-10-2007). Deixem ara, per un moment, tan profundes discussions metacientífiques i centrem-nos en què diu aquest senyor que tant invoca el “rigor” i que cobra per fer d’“acadèmic” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres càrrecs i prebendes. En un article d’una plana curta, escriu 2 voltes “dona” (del verb “donar”) per “dóna”; 3 vegades “es” (del verb “ser”) per “és” i 4 vegades “te” (del verb “tenir”), per “té”. Quan vol dir “bé”, escriu “be” (és a dir, “corder”). Quan pretén parlar de “segle”, escriu “sègle”, potser sense saber que “sègle” amb accent diacrític designa el cereal que també s’anomena “sègol”. El paladí del rigor fa el rècord de comprimir dues faltes en una sola paraula (“resó” per “ressò”), no sap ni com s’escriu el numeral 60 (“sisanta”) i quan vol usar l’adjectiu “reaccionària” escriu el verb “reaccionaria” i repeteix la falta en “universitaria”. I, predicant amb l’exemple de l’exactitud científica, es queda més ample que llarg espolsant-se “covertura” per “cobertura”, “compter” per “compte”, “llínea” per “línea”, “creençes” per “creences”, “enmascarar” per “emmascarar” o “instalacions” per “instal•lacions”. Igual que desconeix que “baix” és incorrecte com a preposició (“baix pretextos”) o que s’inventa tranquil•lament un nou present de subjuntiu per al verb “ser”: ja no es diu “siga” ni “sigui” sinó “sea” (“perque [sense accent] sea una institució”). Com a savi que pretén ser, addueix el filòsof idealista alemany Herder, però la seua excelsa citació ignora que la terrenal “arrel” és nom femení (“arrel herderià”, diu, per “arrel herderiana”). I, arravatat pel zel lingüístic, quan vol salvar la Universitat de València de la perversió d’“eslogans [sic: sense accent] feixistes o homofons” [també sense accent], confon els qui odien els homosexuals, els homòfobs, amb els mots que sonen igual, els homòfons. No creiem que calga estendre’ns més sobre el rigor científic del Sr. Bellveser. Tornem ara a la cientificitat sobre la qual ens alliçona: què és, segons ell, allò que la determina? Un indici: al mateix temps que s’inaugurava aquesta exposició –que, pel que comenta, ell ni s’ha pres la molèstia de veure abans de criticar-la–, la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología, entitat pública estatal, anunciava el llançament per al 4 d’octubre de la 3a edició del “Premio Panhispánico de Traducción Especializada” inclòs en la quinzena seriosament titulada “¿Pensar en Español?”. I avise que els interrogants són originals i no pas cap ironia meua. Es veu que la “Panhispanidad” com a àmbit de les aportacions científiques sí que té existència “científica” demostrada. Malgrat que s’endevina bastant més poderosa, subvencionada per l’Estat espanyol i d’un relleu incomparable, el Sr. Bellveser, com a paladí de la cientificitat estricta, no ha sentit la necessitat de dedicar-li un altre dels seus profundíssims articles de crítica. Si totes dues –(Pan)hispanidad i Països Catalans– es basen en una llengua i una cultura compartides, què fa que només la segona siga abominable i “acientífica”? Davant aquesta pregunta, un servidor s’atreveix a formular una hipòtesi de treball: sols si tens un estat propi, seràs “racional”, “rigorós” i “científic”. Fins i tot si fas d’acadèmic d’una llengua que no saps ni escriure. Fonr: setmanari El Punt, del 14 al 20 d’octubre de 2007, p. 8 [Enllaç recomanat]~~ DIDAC. Diccionari de català http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.281 subscriptors]=== El “llamentable” paperot de l’Acadèmia -Article de Francesc Esteve, Universitat de València “Els valencians ja podem anar a la ‘peluqueria'”. És amb aquesta frase profunda i volgudament lapidària que Jordi Colomina, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, resumia l’aportació del “Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià”, obra que presentava al públic com a president de la Secció de Lexicografia. La frase és d’un encert impagable: capta l’essència de la gran contribució de l’AVL a la lexicografia de-la-llengua-compartida (segons el repetit eufemisme dels “acadèmics”: “català” és tabú). El “Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià” (DOPV) és un llibre de més de 900 pàgines, fet amb un paper gruixut i amb un cos de lletra més que gros, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d’ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. En contrast amb la seua qualitat material, el DOPV és una obra hipòcrita, irresponsable i tècnicament deplorable. Hipòcrita perquè després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seua finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de “la llengua compartida”, en el cos del diccionari es dedica, de fet, al contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Així, la “Introducció” s’obre proclamant que “la unitat ortogràfica d’una llengua és l’expressió més conspícua de la seua cohesió” i que “una mateixa forma escrita de manera distinta té ineludiblement un efecte disgregador al si d’una llengua” (p. 9). Més avant, torna a insistir-hi: “La necessitat de convergència entre les diverses varietats d’una mateixa llengua és un fet evident i indiscutible. Si això és un principi obvi en totes les llengües del món, ho és encara més –i d’una manera imperiosa– en el cas de llengües demogràficament minoritàries com la nostra” (p. 13). I com es concreten aquests principis tan raonables? Doncs així: s’admet tant “perruqueria” com “peluqueria” (sense cap remissió, com tots els altres exemples que citaré); a més d’“esport”, “esportista”, “esportiu” ara ja podem escriure “deport”, “deportista” i “deportiu”; a banda d’“esmorzar”, “almorzar”; “llamentar” i “lamentar”; “llògic” i “lògic”, “llegítim” i “legítim”; “lleal” i “lleial”; “llidó” i “lledó”, “llicsó” i “lletsó”; “mangrana” i “mangraner” al costat de “magrana” i “magraner”; “llangosta” i “llangostí“ al mateix nivell que “llagosta” i “llagostí”; “paixarell” i “passerell”; “taburet” i “tamboret”; “roín” masculí i femení (“home roín”, “dona roín”) al costat de “roí”-“roïna” (“home roí”, “dona roïna”). I l’exemple suprem: podem referir-nos a ‘jugador de tennis’ de quatre maneres diferents i equivalents: “tennista”, “tenniste”,” tenista” o “teniste”. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en “-ista”, que ara poden acabar també “normativament” en “-iste” (“sindicalista” o “sindicaliste”) o les desenes que poden escriure’s tant en “-esa” com en “-ea” (“vellesa” o “vellea”; “rapidesa” o “rapidea”). La llista encara es podria allargar. Amb aquest tast, però, el lector ja deu haver comprovat de quin pa es fan les miques. El “Diccionari ortogràfic i de pronunciació” és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs coneguts, publicats i debatuts, sense tenir en compte el parer dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s’enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l’ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears), l’AVL es llança a la contrastandarització, tot al•legant farisaicament propòsits “convergents”. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari “normatiu” a centenars de castellanismes, dialectalismes i col•loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, hi ha “barco”, “rabo”, “gasto”, “toldo”, “manto”, “nóvio”, “xiste”, “xorra”, “arrastrar”, “enterar-se”, “xillar” o “manguera”, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris teníem el dret de veure exposats i que ens porten a demanar-nos per què l’AVL no ha inclòs, amb estricta coherència, “xarco”, “pues”,“puesto”, “adiós” o “hasta”, ja que aquests són incontestablement tan antics, arrelats i d’una extensió geogràfica tan àmplia com els primers. I atenció, perquè ja amenacen que el ball acaba de començar: el “DOPV vol ser la primera contribució de l’AVL al procés de construcció d’un
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.281 subscriptors]=== Lingüística infame -Article de Francesc Esteve, assesor lingüístic de la Universitat de València El cúmul de grolleries i d´animalades disfressades de lingüística que la Sra. Puerto Ferre publicava l´altre dia en Levante-EMV sorprèn fins i tot en un context com el nostre, on sembla que hi ha carta blanca general per a sentenciar en matèria lingüística sense que cap altra argumentació que perquè em dóna la gana. La Sra. Puerto repetia en el seu article «Los secesionistas son ellos» la majoria dels tòpics del blaverisme: que la llengua valenciana és superior al català perquè en els segles XV i XVI els valencians tinguérem grans autors literaris i els catalans, no –i per això ens els volen furtar-. Fins ací, la cançó de sempre. L´originalitat –per partida doble– radica en la curiosa teoria que no són els blavers els secessionistes, sinó els catalanistes, que «se han desviado» del valencià «para crear, a principios del siglo XX, un standard artificial» i han construït «un buñuelo secesionista alejado de la lengua de referencia (la prestigiosa lengua valenciana)». La segona part de l´originalitat és que ni tan sols és coherent amb la seua teoria unitarista al revés: lògicament ella hauria de reclamar la unitat de la llengua i la tornada del fill pròdig barceloní al valencià clàssic. Però contradient la pròpia lògica, no sols invoca a cada pas la independència de la llengua valenciana sinó que a més no dubta a manipular altres autors (Menéndez Pidal) per fer-los-ho dir. Mentre es mou en generalitats i teories de la conspiració contra la llengua valenciana, les bestieses de la Sra. Puerto són les acostumades i com a inconcretes, resulten inverificables. Però la ineptitud i la poca vergonya científica d´aquesta catedràtica es manifesten amb tota la seua grolleria quan ha de baixar als fets concrets. Així, no dubta a menysprear la persona i l´obra de Pompeu Fabra: «como el pobre no controlaba los campos lingüísticos, creó un buñuelo secesionista», o siga, el català modern, que va ser «inventado en el laboratorio del ingeniero Pompeu i Fabra». Sí, el lector ha llegit bé: «Pompeu i Fabra». Perquè la Sra. Puerto pretén desqualificar la persona i l´obra d´algú de qui no coneix ni el nom. Dues vegades escriu «Pompeu i Fabra» com si fossen els cognoms de Pompeu Fabra i Poch. Potser ni tan sols sap que «Pompeu» és un nom i per això creu que és un cognom. Cosa que no li impedeix sentenciar que Fabra va sintetitzar en un laboratori «un buñuelo secesionista alejado de la lengua de referencia (la prestigiosa lengua valenciana) e inundado la suya de galicismos». I quins són aquests «galicismos» amb els quals el tal «Pompeu i Fabra» va separar el català del valencià al principi del segle XX? Tornem a baixar al terreny dels fets per comprovar les credencials de la catedràtica, que indica aquests: «aleshores, petit, sortida, pas, doncs». Aquests «galicismos» presumptament introduïts en el segle XX, els tenim documentats des del segles XII i XIII. I, deixant de banda que «petit» i «sortida» són vius en diversos parlars valencians, el primer l´usa Ausiàs Marc («No´m pren així com al petit vailet») i el Tirant («lo fill petit»); la partícula negativa pas apareix en la «Crònica» de Jaume I («és obra de Déu, que no és pas nostra») o el «Tirant» («No´m spante pas»); i doncs, en la «Crònica» del Conqueridor, en Antoni Canals o en Joan de Timoneda. De quins fets conclou la Sra. Puerto que són gal·licismes introduïts per Fabra? Pot aportar-ne documentació? O potser és simplement que a ella li sonen les paraules franceses «petit», «sortie», «ne... pas» i «donc» i no s´ha llegit ni mitja pàgina dels clàssics que cita: Ausiàs Marc, Jaume Roig, Bonifaci Ferrer, Bernat Fenollar, etc. Tampoc no dubta a mentir i falsejar quan li convé. Així, afirma sense immutar-se que «Ramón Menéndez Pidal, en cuya Gramática histórica [...] hemos tenido que beber la mayoría de filólogos del siglo XX, siempre reconoció la independencia y categoría histórica de la lengua valenciana». Doncs bé, el «Manual de gramática histórica española» –que és com es diu realment el llibre– s´obre amb un mapa («España dialectal») on l´àrea de llengua catalana va des del «Rosellón» al sud d´«Elche»), en la pàgina 2, en classificació de «lenguas romances o neolatinas», cita «el catalán, el castellano y gallego-portugués, hablados en la antigua Hispania» i en el paràgraf 4 recull «el catalán o valenciano» amb un tractament unitari. Davant aquesta insolvència i falta d´escrúpols de la Sra. Puerto, encara resulten més insultants les brofegades despectives que dedica a tothom qui no pensa com ella: mossèn Alcover, canonge i autor del monumental «Diccionari català-valencià
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve i Juli Peretó
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.281 subscriptors]=== Creacionisme lingüístic amb Estatut legal? -Article de Francesc Esteve i Juli Peretó, terminòleg i bioquímic, respectivament, de la Universitat de València El creacionisme semblava un producte genuïnament americà, davant el qual podíem somriure amb superioritat. Però el creacionisme evoluciona -curiosa paradoxa- cap a formes menys aparatosament bíbliques. En la darrera mutació, en comptes d'invocar el Gènesi, denuncia els suposats errors del darwinisme i proposa que la vida és tan complexa que només un ens sobrenatural pot donar-li sentit. És un creacionisme de cara rentada, autodenominat teoria del disseny intel·ligent i que s'estén arreu. Ara i ací no estem a cobert de la marea anticientífica. Hi ha un creacionisme lingüístic, molt influent, endèmic i epidèmic al País Valencià. Com el religiós, aquest proposa també la creació, però d'una nova llengua que ha de ser diferent del català per a complir el designi del seu Creador, un divinitzat poble valencià, que hauria decidit conformar-la abans de la repoblació catalanoaragonesa. Si el creacionisme es basa en la Bíblia i en la fe de la gent senzilla, el creacionisme lingüístic ho fa en un sacralitzat Estatut d'Autonomia o en la fe d'una pretesa majoria de bons valencians sobre la creació de la seua llengua del no-res. Si el fonamentalisme religiós ignora proves tan evidents de l'evolució com els fòssils, el creacionisme lingüístic menysprea documents valencians que des del segle XIV fins avui denominen català la llengua pròpia o la impossible assignació a Catalunya o a València de textos medievals anònims. Si el disseny intel·ligent nega els fòssils de transició entre espècies distants, el creacionisme lingüístic oculta la gradació imperceptible entre el valencià de Vinaròs i el català de Tortosa. Les similituds d'ambdós creacionismes podrien multiplicar-se ad nauseam. També en la sort davant els tribunals. El creacionisme religiós, incloent-hi el disseny intel·ligent, ha patit derrotes clamoroses. En la darrera, un jutge federal establia que el disseny intel·ligent no és ciència ni poc ni gens: només religió en un nou embolcall. Un altre tant ha succeït amb el creacionisme lingüístic valencià. El Tribunal Constitucional dictaminava en la sentència 75/1997 que, d'acord amb les àrees de coneixement científic reconegudes per l'Estat, el valencià és part de la llengua catalana i les dues denominacions resulten equivalents. Des de llavors, el Tribunal Superior valencià ha emès nou sentències i en totes reconeix que valencià i català són noms sinònims d'una mateixa realitat lingüística i que el títol universitari de filologia catalana avala el coneixement del valencià. Ara bé, hi ha una diferència radical i preocupant. Mentre que el disseny intel·ligent s'esclafa contra els tribunals, el creacionisme lingüístic s'instaura, contra el criteri de científics i jutges, en la més alta legalitat i té el camí aplanat per a arribar a l'ensenyament. El nou projecte d'Estatut d'Autonomia es desentén de la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior valencià i dels fets contrastats per la lingüística i la història. Així, els diputats del PSOE, PP i CC han votat sense rubor a favor d'establir un idioma valencià. Atès que al Senat tampoc no s'ha imposat la racionalitat, el conflicte lingüístic està servit. Darwin va suportar escàndols molt més grossos en proclamar fets contrastables contra dogmes sacrosants. Ses senyories s'han de pronunciar respecte una qüestió bastant més lleugera: els instem a posar a prova tota fe, fins i tot si es tracta de les consignes de partit. Hi eixiran guanyant la democràcia, la ciència i la convivència. I fins i tot el prestigi dels polítics, que resoldran problemes en comptes de crear-ne. Font: diari Levante (09/03/2006) [Francesc Esteve] [Enllaç recomanat]~~ DIDAC. Diccionari de català http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País Valencià) [EMAIL PROTECTED] Magdalena Ramon (Illes Balears) [EMAIL PROTECTED] Xavier Rull (Catalunya) [EMAIL PROTECTED] Marta Torres (Catalunya) [EMAIL PROTECTED] Responsable tècnic (coordinador de la llista): Joan Vilarnau [EMAIL PROTECTED] --- Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es) ---
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.116 subscriptors]=== Per a frenar noves reformes a Espanya -Article de Francesc Esteve, membre del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València Tots a una veu, el PP i el PSOE, s'han llançat en marxa triomfal a una reforma accelerada de l'Estatut d'Autonomia valencià després de dècades d'immobilitat. Tanta pressa sobrevinguda delata que el fi principal és, a banda d'ofrenar innòcues reformes a Espanya, frenar les més ambicioses. Els càntics que remoregen als tallers de la ponència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya els han posats nerviosos pels excessos que poden desencadenar. I abans que ningú no demane una renovació massa radical, seguint la màxima del príncep de Lampedusa, han decidit canviar-ho tot --vaja, tot: alguna coseta vistoseta-- perquè no canvie res d'essencial. Resultat: Camps té ara un baló d'oxigen i una medalla de president estadista que es penjarà a cada acte i així podrà distraure'ns de la seua gestió. I Pla farà a l'aparell central del PSOE el favor de vassallatge impagable de marcar uns límits estatutaris a la baixa. L'Estatut que ens volen col·locar és un cúmul de renúncies que pretenen fer-nos engolir d'un glop abans que, per comparació amb altres, ens n'adonem: en finançament, en reforçament del provincianisme, en menyspreu a la voluntat popular (deixen intacta la barrera del 5%, que deixa sense representació parlamentària centenars de milers de votants; no hi haurà referèndum d'aprovació) o en el manteniment del conflicte lingüístic, per posar només alguns exemples. En el breu espai d'aquest article, però, voldria centrar-me en la llengua com a mostra de la mesquinesa d'aquesta reforma. Per començar, el text ja marca la talla intel·lectual dels redactors, el seu projecte de societat i la seua competència tècnica. Fa autèntica vergonya de llegir-lo. Infestat de faltes, d'incoherències i de totes les barroeries i censures lingüístiques que ha imposat el PP, són incapaços de traslladar al paper no ja un mínim d'ambició política sinó el pur rigor tècnic que hauria d'exhibir una llei del rang de l'Estatut. Amb aquests precedents ja podem intuir quin és el tractament de la llengua i dels drets lingüístics. Les úniques novetats són, d'una banda, la incorporació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a «institució normativa de l'idioma valencià» (art. 6.8) «d'aplicació obligatòria a totes les administracions públiques» (art. 41). L'altra innovació fa tot un enorme tuf d'enganyifa: el dret de «rebre l'ensenyament de i en valencià». Després de quasi 22 anys de la Llei d'ús i ensenyament (1983), encara cal incorporar aquest dret? O es fa per despistar de les propostes de l'esborrany de l'Estatut de Catalunya, que afirma, igualant els drets i deures amb el castellà: «Totes les persones a Catalunya tenen el dret a utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials»? Per què no estableixen aquest deure de coneixement, igualitari al que fins ara té en exclusiva el castellà i que almenys ens garantiria poder viure al nostre país en la nostra llengua i la faria exigible a tots els ensenyants i funcionaris? Per què, del concepte de llengua pròpia (art. 6.1), no se'n deriva, com en l'esborrany del Parlament de Catalunya, que ha de ser «la llengua d'ús normal i preferent en totes les administracions públiques, dels mitjans de comunicació públics i dels topònims, així com la llengua normalment emprada [...] en l'ensenyament»? Les grans declaracions i els drets no serveixen per a res si no es posen els mitjans i els deures correlatius que els fan efectius. Per què no es fa cap referència a la unitat de la llengua i a la doble denominació valencià i català, cosa que permetria superar 30 anys de polèmiques paralitzadores, com han demanat tots els partits de l'esquerra, els sindicats majoritaris, associacions cíviques i Escola Valenciana? El Tribunal Superior de Justícia valencià ha aprovat fa poc aquest doble nom equivalent en els estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló, basant-se en una sentència del Tribunal Constitucional (75/1997) que confirmava això mateix per als de la Universitat de València. Des de la publicació d'aquestes sentències és insostenible tota possible objecció d'inconstitucionalitat i de vulneració de l'Estatut. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució que PP i PSOE crearen i ara eleven a rang estatutari, acaba de reconèixer que «la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català» i que «hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià [...] i la de català [...] avalada per l'ordenament jurídic espanyol i la jurisprudència». Això no sols no ha tingut cap translació al nou estatut sinó que els insignes redactors del PP i el PSOE han acordat que totes
[I-ZEFIR] Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.087 subscriptors]=== Munició per a un nou blaverisme? -Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic de la Universitat de València El valencià forma part de la llengua que no es pot dir catalana: així es podria resumir el dictamen que lAcadèmia Valenciana de la Llengua acordà el 9 de febrer. Malgrat lexaltació hiperbòlica amb què alguns lhan saludat no han dubtat a qualificar-lo dhistòric, camí equilibrat i via que més pot ajudar al valencià a recuperar lús social, lúnica aportació útil del dictamen és que precisa que el valencià forma part de la llengua que en tota la resta de territoris sanomena catalana. És just reconèixer que una afirmació tan elemental té una importància notable al País Valencià, ni que siga perquè per primera vegada es trenca lambigüitat definitòria des duna institució de la Generalitat Valenciana. I perquè, en teoria i si el dictamen pren caràcter oficial, no hauria de permetre ja el discurs secessionista típicament blaver (el valencià i el català són llengües diferents) que ha estat una constant del Govern del PP. No lhauria de permetre, aclarim-ho, en els termes frontals i barroers que han estat habituals. Ara bé, allò que prefigura i avala el dictamen és un període dun nou secessionisme més subtil, legalista i de blocatge onomàstic. És a dir, que permet i fins i tot justifica encastellar-se en la denominació oficial estatutària i encetar una dinàmica dobstruir totes les iniciatives unitàries supraautonòmiques a força dexigir el nom valencià i una versió particularista pròpia en exclusiva. La posició realment equilibrada de lAVL, si realment fos una entitat digna del nom dacadèmia, hauria estat constatar que valencià i català són dues denominacions històricament usades i legalment reconegudes. Però mentre que valencià se circumscriu al País Valencià, català és lúnic nom amb què sel coneix en làmbit científic i acadèmic, en instàncies oficials internacionals i, sobretot, és el que han adoptat unàmimement tota la resta de demarcacions territorials on es parla (i no sols el Principat de Catalunya): Andorra, les Illes Balears, Aragó (per a la Franja de Ponent) i lAlguer. Igualment, hauria estat equilibrat proposar que en el nou Estatut dAutonomia que es prepara sincloguessen les dues denominacions com a equivalents. Doncs bé, lAVL insisteix just en el contrari. No sols posa tot lèmfasi a donar lexclusiva al nom valencià per a designar la llengua pròpia en [sic] la Comunitat Valenciana, sinó que encoratja a anomenar valencià i fins i tot llengua valenciana el conjunt de la llengua. I, en efecte, les altres propostes del dictamen sencaminen a embolicar la troca onomàstica i reparar, subratllant-los, uns presumptes greuges al patriotisme valencià de via estreta. Així, en els casos en què la denoninació ja està fixada i resolta, lAVL demana introduir el que eufemísticament anomena fórmules sincrètiques o similars, que deuen ser les denominacions barrades o amb guionet del tipus valencià/català, si no són acròstics i delícies onomàstiques com bacavès, llemosí o el rebregat però sempre calorós la nostra llengua. Aquestes fórmules sincrètiques shaurien de generalitzar en àmbits acadèmics (Filologia Valenciana/Catalana?, Filologia Bacavesa?) i fora de làmbit lingüístic compartit (llengua valencianocatalana o llengua llemosina a la Unió Europea?). La resta del dictamen manté la mateixa posició dinsolvència acadèmica i de submissió al poder polític. Ens asseguraven que lAVL es constituïa per llevar als polítics la potestat de la codificació i de lonomàstica de la llengua i per transferir-la a instàncies tècniques. Ara lAVL renuncia a dir les coses pel seu nom i ho deixa en mans dels governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol. Laltre fet preocupant, per la munició justificatòria que pot subministrar al PP, és la ideologia que transpua el dictamen. El català no és vist com una llengua, sinó com un conjunt de parlars (2 vegades en el punt 1) i com a sistema lingüístic (2 voltes en el mateix punt). LAVL insisteix en els mites preferits del blaverisme, com la presumpta inferioritat i indignitat del valencià en tant que dialecte, cosa que sent la necessitat imperiosa de desmentir sense que faça al cas: Dins deixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic. I no tenen cap escrúpol dapel·lar a una codificació policèntrica alhora que convergent, invocant la famosa fórmula de Sanchis Guarner, mentre desfan el model de llengua que Sanchis havia propugnat: en un text de la màxima formalitat com és un dictamen no sestan dusar este per aquest; conferix per confereix; dos per dues
Article de Francesc Esteve
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.538 subscriptors]=== Repassada crítica al ‘Manifiesto' -Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic El desigualitarisme militant de les llengües i de les persones que les parlen és el fonament del “Manifiesto por la lengua común”, que proclama sense embuts la supremacia de drets dels parlants del castellà sobre els del català, basc o gallec. El mateix fet social o jurídic, aplicat al castellà és democràtic i referit a les “demás lenguas españolas”, una “felonía”. Així, és un “gozo” el deure de conèixer el castellà que la Constitució imposa a tothom (“sólo una de ellas el castellano goza del deber constitucional de ser conocida”). Aquest mateix deure, si s’intenta aplicar mínimanent al català per raó de la mateixa oficialitat, és un “atropello”. La supremacia del castellà i dels castellanoparlants és l’altra idea correlativa. Declaren solemnement que “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc.”. Una proclama universal ultraliberal o anarquista? I com lliga amb el “gozo” que senten amb el deure unilateral de conèixer sols el castellà? Ho descobrim si acabem de llegir la frase: “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivament hablantes [...] en detrimento del castellano”. Només si és “en detrimento del castellano”, l’únic que pot exigir-se. En canvi, “llegar a conocer bien la lengua cooficial” és una “aspiración” que “puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Ara bé, el concepte que en què més insisteixen és el de “lengua común”, que dóna nom al text i que és un número de prestidigitació per a desviar l’atenció sobre un fet enlluernador i amagar les cartes. Si el castellà és la llengua comuna, és la que és de tots, la que uneix i comunica. Les altres separen, discriminen, aïllen, enfronten. Amaguen que el castellà és “comú” perquè ha estat imposat prohibint i infamant les altres llengües. Cada llengua és comuna dels seus parlants i prou. Què és comú entre un xativí, un lleidatà, un perpinyanès i un alguerès? Però ja que volen jugar a la “lengua común” i fins i tot, a la “lengua útil” o “mundial” (observeu la grandiloqüència “de pujanza envidiable y creciente en el mundo entero”, “de tanta vigencia en el mundo entero”), juguem-hi. Sense eixir de la Unió Europea —l’altre marc polític en què estem inserits—, què ens és comú en el 95% dels casos amb un danès, un txec i un alemany? El castellà? L’anglès? En un món multilingüe ells s’encastellen en el monolingüisme militant i rebutgen aprendre la llengua dels seus conciutadans. El monolingüisme —i el monolitisme— ja revelen prou bé el seu univers mental. I, a banda d’una doble moral, tot el manifest està amerat d’un autoritarisme mal dissimulat. Invoquen la Constitució espanyola en l’article que imposa el castellà però pretenen retallar de la Constitució i dels estatuts d’autonomia aquesta mateixa oficialitat a les altres llengües. Citen “nuestro Estado democrático” —curiosa insistència en “democrático”— per declarar tranquil•lament: “Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública”, tergiversant que no són només “ciertas autoridades autonómicas” sinó els parlaments elegits pels ciutadans i aquests mateixos ciutadans els qui han aprovat les mesures i les lleis de normalització lingüística. De fet, és ben eloqüent la repetició de “democrático”. Cada volta que citen la desigualtat legal i la supremacia del castellà, amollen l’adjectiu: “lengua principal de comunicación democrática” —n’hi ha de comunicació no democràtica?—, “universalmente oficial en nuestro Estado democrático”, “una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia”, “hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo”. L’interrogant final, original del manifest, ja els delata. I ja que tan preocupats estan pel castellà, podrien aprendre’l bé: “siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta [...] a todos los ciudadanos españoles”, escriuen. Ni aquest ús del gerundi siendo és correcte ni el pronom le correspon al plural “todos los ciudadanos” sinó les. Abans de donar lliçons, podrien començar caritativament per ells mateixos. Font: El Punt, núm. 500 (3 d'agost de 2008) [Enllaç recomanat]~~ Paremiologia catalana http://www.refranys.com Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País
