Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.635 subscriptors]=== Varietats lingüístiques -Article de Ferran Suay L'actual líder del PP Balear, José Ramón Bauzá s'ha empescat una forma d'encarar la qüestió lingüística a les illes, que potser farà escola entre els seus sequaços valencians, sempre delerosos de noves formes d'ofrenar noves glòries als seus amos castellans. Té l'avantatge, que no sols evita pronunciar el terrible mot 'català', la sola menció del qual pot provocar grans hecatombes (qui sap si —fins i tot— de caràcter immobiliari) sinó que —a més a més— s'estalvia de donar cap nom a aquella llengua que —tot i ser oficial— ai las!, no és el castellà. “Ses nostres varietats lingüístiques” —diu—, i amb això creu que acontenta la seua parròquia més carca i analfabèstia, i potser —de passada— contribueix a confondre una mica més els despistats. En certa manera, el fet que a les illes no hi ha cap mena de consciència de balearitat (no hi ha ningú que se senta balear: la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca), pot haver frenat, d'alguna manera, el sorgiment d'un moviment secessionista com el que han fomentat les autoritats polítiques al País Valencià, per tal d'accelerar el procés d'extermini lingüístic. D'una banda, ningú no ha gosat d'aplicar mai el qualificatiu 'balear' a la llengua que s'hi parla, ni tan sols per tal de contraposar-lo al de 'català'. D'altra banda, dir que a les balears i les pitiüses es parlen quatre llengües, sembla una mica excessiu, fins i tot per als troglodites subvencionats per la caverna ultraespanyolista. Al senyor Bauzá li deu semblar molt lluïdor això dir que les escoles ensenyaran en les diverses variants que es parlen a les illes. Llàstima que siga completament inviable. Hi ha un grapat de simples preguntes que permeten qüestionar-ho, com ara: quins tiratges tindran els llibres de text?; els professors de llengua, hauran d'ensenyar en el seu poble de naixement?; podran exercir el magisteri en el poble del costat?; fins a quina distància del seu domicili natal podran exercir la seua professió, sense ser sospitosos d'estar practicant el colonialisme entre varietats lingüístiques? als professors de matemàtiques, se'ls aplicarà la mateixa norma? o seran només els docents de 'varietats' els qui estaran afectats per l'immobilisme laboral? I una altra pregunta de caràcter ben pràctic: en quina varietat es redactaran els documents del Govern Balear, si aquest individu l'arriba a presidir? No cal que m'ho digueu, que ja ho sé: els documents oficials es redactaran en castellà, clar que sí! Amb tanta varietat lingüística, aquesta seria la taula de salvació, l'única llengua comuna. Ara bé, per ser justos, no podem discriminar la bella llengua de Cervantes, d'aquest procés modèlic de respecte democràtic pels parlars populars i autènticament genuïns. Que el castellà no és —ni de bon tros— un idioma amb menys variació dialectal que el català, ja ho sabem. Escoltem, sinó, com parla una persona de Sevilla, i comparem-ho amb com ho fa una de Logronyo, i això, sense esmentar els parlars d'ultramar, que —segons com— a un mexicà, potser ni l'entendríem, tot i que ningú no dubta que allò que parla és l'espanyol. Hauran de decidir —per tant— en quina varietat castellana s'escriuran els documents oficials. Serà en el castellà de Madrid o en el de Burgos? Caldrà emprar els girs verbals propis dels santanderins, o convindran més els de Càceres o els de Salamanca? Quin accent haurà de fer servir el portaveu del govern? Serà més adient una fonètica cordovesa, o una de reminiscències murcianes? Estic convençut que Don José Ramón Bauzá (en quina varietat castellana pronuncia el seu nom?) estarà plenament d'acord amb mi que no podem discriminar per raons de llengua. I així, si els xiquets de Formentera tenen dret a rebre ensenyament en la seua pròpia variant dialectal, els infants de Cartagena, de Fuenterrobles o de Jaraiz de la Vera no haurien de ser tractats amb menor deferència. Que no són —també— espanyols? No és això el que sostenen —amb l'exèrcit al darrere, quan cal— tots els coreligionaris d'aquest il·luminat de la política lingüística? No crec que ell mateix puga defensar que els drets que reclama per a uns espanyols siguen distints dels que mereixen un altres. Així doncs, les editorials de llibres de text estan d'enhorabona: d'ara endavant hauran de publicar centenars d'edicions revisades de cada llibre; una per cada comarca, com a mínim, que repleguen perfectament la gran riquesa lingüística, perdó, volia dir varietalística, d'aquest gran país que és Bauzalàndia. Font: diari Avui - El Punt (16/10/10) Enllaç: http://breu.bulma.net/?l11576 [Enllaç recomanat
Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.635 subscriptors]=== Nou curs, vells abusos Article de Ferran Suay Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú —des de l'equip rectoral— no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i —prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups— faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor. No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió. Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua. L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden —senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats. També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants. Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona? Font: diari Avui-El Punt (08/09/2010) Més informació: http://breu.bulma.net/?l11450 [Enllaç recomanat]~~ Diccitionari http://diccitionari.blogspot.com/ Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País Valencià) ferran.isa...@ua.es Magdalena Ramon (Illes Balears) slg...@uib.es Xavier Rull (Catalunya) xavier.r...@urv.cat Marta Torres (Catalunya) marta.torres.vilatars...@gmail.com Responsable tècnic (coordinador de la llista): Joan Vilarnau jvilar...@llengcat.com --- Web d'INFOZÈFIR: http://www.infozefir.com Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html Twitter: http
Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.635 subscriptors]=== Una presidenta contra el futur del valencià -Article de Ferran Suay Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable. Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que «la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada». Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres? És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l'exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l'absoluta necessitat de dominar l'altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d'expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l'altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà, i el valencià fóra —sempre— l'excepció. Més encara, l'excepció prescindible. Per què no considerem com un mèrit —i per tant, amb caràcter optatiu— el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d'aspirar a conéixer. Moltes d'aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l'excel·lència, només per qüestions lingüístiques? La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d'entendre: si no s'exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem —de nou— amb l'evidència d'una societat amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l'amabilitat —plenament optativa, això sí— de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen. Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d'estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d'ells. Podríem començar pels professors d'universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l'embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret. Font: diari Avui-El Punt (21/06/2010) Enllaç: http://breu.bulma.net/?l11222 [Enllaç recomanat]~~ Diccitionari http://diccitionari.blogspot.com/ Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País Valencià) ferran.isa...@ua.es Magdalena Ramon (Illes Balears) slg...@uib.es Xavier Rull (Catalunya) xavier.r...@urv.cat Marta Torres (Catalunya) marta.torres.vilatars...@gmail.com Responsable tècnic (coordinador de la llista): Joan Vilarnau jvilar...@llengcat.com --- Web d'INFOZÈFIR: http://www.infozefir.com Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html Twitter: http://twitter.com/infozefir RSS: http://feeds.feedburner.com/Infozefir Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es) ---
Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== Enemics de les llengües -Article de Ferran Suay He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d'èmfasi i moltes esses que els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen. Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D'acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara: (1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l'ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d'àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc. (2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l'arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar. (3) La Generalitat Valenciana, que --en complicitat amb sindicats com CCOO-- es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l'accés a la funció pública i -per tant-- obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l'ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l'erari públic qui s'adapta als ciutadans, i no al revés. (4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet --ben conegut-- que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel·lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic. (5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferirien ser educats en un altre dels idiomes del món. Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l'únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement --i en la intimitat-- sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir - si pot ser, per decret-- tota llengua que no siga el castellà. Font: diari Levante-EMT (26/09/09) Enllaç: http://breu.bulmalug.net/?l10439 [Enllaç recomanat]~~ Optimot, consultes lingüístiques http://optimot.gencat.cat/ Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País Valencià) ferran.isa...@ua.es Magdalena Ramon (Illes Balears) slg...@uib.es Xavier Rull (Catalunya) car...@mesvilaweb.com Marta Torres (Catalunya) marta.torres.vilatars...@gmail.com Responsable tècnic (coordinador de la llista): Joan Vilarnau jvilar...@llengcat.com --- Web d'INFOZÈFIR: http://www.infozefir.com Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es) ---
Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA www.infozefir.com _ ==[1.671 subscriptors]=== Castellanisme radical -Article de Ferran Suay Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie danuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, duna campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que per això mateix-- hauria destar encaminada a assolir la màxima eficàcia. No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a loferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua daquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera dacostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, sanuncia en català a TV3, i ningú no diu que lèuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar. En comptes daixò, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta duna campanya comercial, sinó duna campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, lopció pragmàtica, la que aconsegueix lobjectiu daproximar el producte al seu client potencial, és la danunciar-se en la llengua de lemissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu dallunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que nhauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola --tal com les anomena la Constitució vigent-- i, per tant, des dun plantejament espanyolista, shauria dusar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i conseqüentment, i seguint la mateixa lògica-- també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també segons aquest postulat-- plenament espanyol. Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici duna inversió feta amb diners públics, o la daconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià. És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre lamor que senten per lidioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que sestimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho això sí-- amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen dilapidant diners públics-- per a la seua croada dextirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola. [Enllaç recomanat]~~ Optimot, consultes lingüístiques http://optimot.gencat.cat/ Per distribuir informació, escriviu a un dels editors: Ferran Isabel (País Valencià) ferran.isa...@ua.es Magdalena Ramon (Illes Balears) slg...@uib.es Xavier Rull (Catalunya) car...@mesvilaweb.com Marta Torres (Catalunya) marta.torres.vilatars
[I-ZEFIR] Article de Ferran Suay
= INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA _ ==[1.281 subscriptors]=== Mantenir la llengua: de la consciència a la conducta, passant pels recursos -Article de Ferran Suay, Societat Valenciana de Psicologia L’Oriol va nàixer en un poble de la Catalunya central, però treballa i viu a Barcelona. Al matí esmorza en un bar on, com que el cambrer és sud-americà, ell demana les consumicions en castellà. A la feina té una companya que, tot i ser d’origen murcià, ha viscut tota la vida a Catalunya; amb ella, però, l’Oriol també hi parla en castellà, perquè assumeix que li resulta més còmode (a ella). Tanmateix, l’Oriol no se sent obertament avergonyit d’ésser català, ni en renega. De fet, parla català amb la seua família i amb els amics, compra llibres i revistes en català, i quan s’ha d’adreçar a algú pel carrer, sol fer-ho en català. Això sí, si li responen en castellà, ell canvia amablement de llengua, i quan li sembla que l’interlocutor té aspecte de nouvingut, fa servir el castellà. Tot i que aquestes descripcions són inventades, probablement hi ha molta gent que es pot reconèixer en la conducta de l’Oriol. Com ell, no són anticatalans. Molts, fins i tot, es definirien com a catalanistes. Senzillament, adopten una conducta lingüística que els sociolingüistes anomenen «norma de convergència al castellà». No cal dir que les conseqüències de l’aplicació d’aquesta norma apunten directament contra la línia de flotació del català, perquè en fan inútil tant l’ús com el coneixement. Aquesta norma de subordinació del català també afecta, però, i molt negativament, el benestar individual, perquè atempta contra una necessitat bàsica com és l’expressió desacomplexada de la identitat. La cosa que resulta més curiosa –absurda!– és la quantitat de gent que renuncia alegrement a exercir el seu dret d’expressar-se en la seua llengua i, sistemàticament, es plega a la dels seus interlocutors. Sembla que més del 70% de la població catalanoparlant exhibeix habitualment aquesta conducta de subordinació, i l’aplica de manera més o menys automàtica. La perspectiva psicològica Deixant de banda aquells que estan –obertament o encoberta– a favor de l’extermini del català, molts catalanoparlants accepten amb tota normalitat que no poden exercir el dret de viure íntegrament en la seua llengua, com sí que pot fer-ho un ciutadà castellanoparlant, no ja en el seu territori lingüístic, sinó també en el nostre. És a dir, que una persona de Conca o de Còrdova, no tan sols té més drets lingüístics a casa seua, sinó que també en té més que qualsevol catalanoparlant, fins i tot quan s’està a Catalunya, al País Valencià o a les Illes. Mentre aquestes persones poden viure les vint-i-quatre hores del dia en castellà, i anar pertot arreu sense canviar de llengua (i això inclou anar al cine o al teatre i tractar amb tota mena d’organismes públics i privats), la major part dels catalanoparlants canvien de llengua en el moment en què l'interlocutor els respon en castellà. Uns altres potser ho fan només en determinades situacions; però, pràcticament, tothom ho fa en un moment o altre, cada dia. Això dibuixa una realitat social de profundes desigualtats entre els contribuents de l’Estat espanyol, en funció de quin siga el seu origen i quina la seua llengua. El que volem abordar ara, però, no és una anàlisi sociològica d’aquesta situació, sinó una altra de caire psicològic, és a dir, centrada en l’anàlisi de la conducta individual. Des d’aquest punt de vista, l’hàbit de girar al castellà, que tècnicament anomenem submissió lingüística, és, senzillament, una conducta apresa. I l’hem apresa com aprenem pràcticament tot allò que fem: d’una banda, per imitació (tal com fem tots els primats, incloent-hi els humans), i de l’altra, per condicionament, és a dir, experimentant en carn pròpia les conseqüències d’expressar-nos en una o altra llengua. Tot això vindrà després embolcallat i arrodonit pel conjunt de discursos, arguments i justificacions que el nostre cervell, a diferència del dels altres primats, és capaç de produir, i que contribuiran a fixar l’aprenentatge i a generalitzar-lo a noves situacions. Així, molts catalanoparlants, tot i haver après a casa la seua llengua amb una certa normalitat, han vist com els seus pares en feien servir una altra quan s’adreçaven a determinades persones. Quan han anat creixent, han continuat observant com les persones que els podien servir de models (mestres, artistes, cantants, esportistes, polítics...) feien això mateix. A part d’això, pràcticament tots els catalanoparlants ens hem trobat alguna vegada en una situació incòmoda o conflictiva, pel fet d’haver-nos expressat en català, i, d’una manera o altra, hem rebut un càstig per haver-ho fet. Per acabar-ho d’adobar, un conjunt de
