|
Benvolgudes companyes i
companys de Memòria Històrica,
He copiat i traduït, a continuació, la primera part de
l'argumentació del jurista Alfonso Fierro en relació als
arguments jurídics justificatius del cop d'Estat de 1936. He aprofitat
també per copiar a continuació la segona part, enviada a la llista fa uns
dies. La primera part fou publicada el 19 de febrer de 2004 a la
llista GCE (Guerra Civil Española, [EMAIL PROTECTED] ). La segona part és
de 27 de febrer. Com ja vaig dir en motiu de la transcripció de
l'anterior, es tracta d'uns articles que poden "interessar a tots.
De manera particular poden resultar clarificador pels membres de la
llista més versats, o estudiosos, de les qüestions jurídiques
(...) Són un conjunt de reflexions especialment interessants,
sobretot, per posar en evidència i rebatre un cert revisionisme
que pretén justificar per la via jurídica la sublevació contra el règim de
la II República".Torn a ressaltar en negreta, i
a subratllar, el que he considerat les conclusions i idees clau.
Personalment m'impressiona molt, de l'exposició de Fierro, per comparació
amb d'altres que havia llegit, el raonament sobri, sintètic, i la
claredat expositiva. Són dos articles que val la pena donar a
conèixer i tenir sempre ben a mà.
Salut i una abraçada !
Jaume Escales i Tous
Justificació del cop d' Estat de 1936 (I).- La justicació
per legítima defensa.
Entre els que defensen l'alçament de 1936 es troben alguns col·legues
meus de professió que utilitzen els arguments jurídics de la legítima defensa i
de l'estat de necessitat com causes de justificació del cop de Franco.
No faré una anàlisi jurídica profunda, ni de bon tros, del tema, però si que donaré la meva opinió en línies generals. Avui ho faré respecte a la legítima defensa, i un altre dia parlaré de l'estat de necessitat. La legítima defensa és una causa de justificació, és a dir una causa que eximeix de la responsabilitat criminal quan es donen tots els seus requisits. Perquè una acció antijurídica, en el nostre cas un delicte de rebel·lió militar, pugui eximir de responsabilitat a criminal als seus autors, aquests, en rebel·lar-se, han d'obrar en defensa de la seva persona o drets propis o aliens, sempre que concorrin els requisits següents: 1.- Agressió il·legítima contra un bé jurídic protegit, en el nostre cas, la vigència de la Constitució de 1931, inviolabilitat de les Corts o del Govern. A més l'agressió ha de ser actual o imminent. 2.-Necessitat racional del mitjà emprat per a impedir-la o repel·lir-la. 3.- Falta de provocació suficient per part del que es defensa. El primer requisit no es compleix ni de lluny pel que fa a voler defensar la Constitució, les Corts o el Govern d'un atac il·legítim; primer, perquè no hi haver atac, i segon perquè l'últim en el que pensaven els sublevats era en defensar la Constitució i aquelles institucions. Buscaven més aviat tot el contrari. L'agressió il·legítima vingué doncs únicament dels revoltats. El primer requisit, doncs, no es va donar al juliol de 1936. Les coses serien una mica diferents en cas d'un cop militar a l'octubre de 1934, després de l'alçament del PSOE. Aquí si que hi va haver agressió il·legítima contra la Constitució, les Corts i el Govern; l'agressió, a més, va ser actual, ja que s'havia efectivament produït. Si la rebel·lió en aquest cas hagués consistit a substituir al Govern usurpant les seves funcions -perquè el Govern hagués romàs inactiu sense combatre la revolució, incomplint per tant les seves obligacions constitucionals- el primer requisit es donaria en 1934, però ¡atenció!: sempre que el propòsit de defensar la vigència i integritat de la Constitució hagués estat el veritable i únic motiu del cop. Un cop militar en aquestes circumstàncies seria delictiu però, de moment, estaria emparat pel primer requisit. Respecte al segon requisit, en no haver-hi agressió il·legítima el 1936, no hi havia res a repel·lir, i per tant tampoc es dóna. El 1934, tampoc, doncs el Govern no va romandre precisament inactiu, i per tant no hi va haver necessitat de substituir-lo per a mantenir la vigència i integritat de la Constitució. Per tant, un cop el 1934 contra la revolta del PSOE no hagués estat emparat per aquest requisit. Quant a l'últim dels requisits, no es produeix respecte a 1936 (no hi ha agressió il·legítima) i en relació amb 1934, no em consta que el PSOE s'hagués revoltat a causa d'una prèvia provocació militar concreta. Per tant aquest requisit sí es donaria en 1934. En conclusió: el cop de 1936 no està emparat per cap de les circumstàncies de la legítima defensa. La responsabilitat dels rebels no té cap tipus ni eximent ni atenuant. Va ser un acte criminal sense justificació possible. Un eventual cop el 1934 estaria emparat per dos dels tres requisits (1º i 3º) amb la qual cosa, en no donar-se la legítima defensa de forma completa, deixa de ser eximent i passa a ser una simple atenuant (reducció de la pena). (continuarà amb l'estat de necessitat)
Salutacions, Alfonso Fierro Justificació del cop d' Estat de 1936 (II).- La
justificació per estat de necessitat.
La setmana passada contava que alguns juristes defensen el cop de
juliol de 1936 invocant com causes de justificació la legítima defensa o l'estat
de necessitat. Respecte a la primera d'elles, en el meu missatge anterior vaig
exposar les raons per les quals considerava que l'alçament de 1936 no podia
emparar-se per cap de les circumstàncies de la legítima defensa i concloïa que
la responsabilitat dels rebels, en no tenir ni eximent ni atenuant de
cap tipus, va ser un acte criminal sense justificació possible.
Avui pretenc fer el mateix respecte a l'estat de necessitat, que és l'altra causa de justificació invocada per a eximir de responsabilitat criminal als colpistes. Segons l'art. 8 del codi penal de 1932, vigent a llavors, està exempt de responsabilitat criminal…."aui en estat de necessitat lesiona un bé jurídic d'altra persona o infringeix un deure, sempre que concorrin els requisits següents: 1.- Que el mal causat sigui menor que el que es pretén d'evitar. 2.- Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte. 3.- Que el necessitat no tingui pel seu ofici o càrrec obligació de sacrificar-se. La norma no defineix el què ha d'entendre's per estat de necessitat però hi ha un acord general a considerar que aquest estat consisteix en una situació de tal natura que no hi ha altra opció que lesionar un bé jurídic d'una altra persona, o infringir un deure. El mal que es causi ha d'estar tipificat en les lleis penals, de manera que de no concórrer els tres requisits l'acció es consideraria antijurídica. Tampoc basta un conflicte d'interessos o de deures qualsevol. La situació conflictiva ha de ser greu, ja que de "necessitat" només pot parlar-se en casos extrems. Per a amidar la gravetat, un criteri a seguir és que la pena pel delicte a cometre (rebel·lió militar) no sigui major que la pena dels delictes que es tracten d'evitar. El codi parla d'estar "en" estat de necessitat, el que significa que la situació de necessitat només pot afectar "a/en" qui causa el mal i no en un tercer, el que excloïa l'estat de necessitat en els casos d'auxili necessari. Jiménez de Asúa, considerava que "en" estat de necessitat comprenia també la finalitat d'evitar un mal aliè (auxili necessari), però en realitat això darrer era estar "al davant" i no "en" un estat de necessitat. El codi penal de 1944 va modificar el precepte per a incloure ambdós casos i el text va quedar així: "Qui impulsat per un estat de necessitat per a evitar un mal propi o aliè…". La redacció actual ha tornat incorporar la preposició "en" però inclou expressament el que Jiménez de Asúa considerava implícit (l'auxili necessari). Diu així: "qui , en estat de necessitat, per a evitar un mal propi o aliè….". ¿Es trobaven els militars alçats en una situació de necessitat que justificava incórrer en el delicte de rebel·lió, és a dir, de lesionar el deure obediència al Govern de la Nació? En el manifest de la revolta que Franco llegeix el 17 de juliol en Tetuán s'invoquen com causes justificadores de l'alçament l'anarquia, el desgovern, les vagues revolucionàries , la fam, la delinqüència generalitzada, les ofenses a l'Exèrcit, la divisió territorial, etc. Per altra banda, un dels motius adduïts pels alçats era que, d'acord amb les Reales Ordenanzas, l'Exèrcit tenia la missió de defensar la Pàtria d'enemics exteriors i "interiors". Amb aquests dos ingredients, la "justificació" estava servida: l'Exèrcit havia alçar-se per defensar Espanya dels enemics de dintre que estaven causant tots els mals que Franco enumerava en el seu discurs. Però aquesta justificació és fal·laç. No és més que un mer pretext per a vestir la rebel·lió. Vegem per què: Cap de les situacions invocades per Franco col·locaven l'Exèrcit en situació de necessitat de rebel·lar-se contra el Govern per a impedir que continuessin, i a més el delicte de rebel·lió (el mal causat) era en sí mateix major que els delictes que tractava d'evitar. El primer d'ells estava castigat amb la mort, mentre que els qui es pretenien combatre no, o almenys no ho estaven tots d'una manera tan clara i concreta com el delicte de rebel·lió. Per tant no es dóna el primer requisit. I en no donar-se aquest, tampoc es poden donar els altres dos, de manera que es pot dir amb tota contundència que els rebels de juliol de 1936 no estaven emparats per l'estat de necessitat i en conseqüència la seva acció va ser criminal sense justificació possible. Salutacions, Alfonso Fierro
MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA
Per fer arribar qualsevol missatge a totes les companyes i companys, enviar-lo a:
http://www.mail-archive.com/[EMAIL PROTECTED]/ Per deixar de
rebre el correu, començar a rebre'l i per
dubtes de
funcionament: |
