|
L'església catòlica i la seva ofensiva
reaccionària G. Buster
En l'ofensiva extraparlamentaria
de la dreta que encapçala el PP en els últims mesos contra el Govern Zapatero,
l'Església catòlica juga un paper fonamental. És un dels seus elements
vertebradors centrals, des de les trones de les parròquies i les aules dels
col·legis religiosos, en molts casos concertats i subvencionats amb fons
públics. El nacional-catolicisme ha tornat a
ser l'argamassa ideològica de l'ofensiva de la dreta contra les reformes
democràtiques que impulsa el Govern Zapatero des de la majoria d'esquerres
parlamentària. Si el PP com a tal ha encapçalat les manifestacions per la
“unitat d'Espanya” contra les reformes dels estatuts d'autonomia, l'Església ha
estat la convocant més visible en la manifestació contra els drets dels gais i
lesbianes, que van encapçalar el cardenal Rouca Varela i vint bisbes més.
L'Església Catòlica ha estat també al capdavant de les manifestacions i
protestes contra la LOE, exigint un tracte preferencial per a l'educació
religiosa enfront d'un model progressista d'escola pública i laica. Aquest
mateix mes de novembre sis bisbes van encapçalar una marxa de 400.000 persones a
Madrid per a demanar més diners per als col·legis catòlics i que l'ensenyament
de la religió en les escoles sigui obligatòria i puntuï en les notes de qui
optin per ella. Una qüestió democràtica
pendent La completa separació de l'estat i
l'Església Catòlica segueix sent una qüestió democràtica pendent. De fet, el
Concordat de 1979 que regula les relacions entre l'Església i l'estat va ser
signat sis dies abans que entrés en vigor la Constitució espanyola de 1978.
L'Església Catòlica va actuar llavors com un autèntic poder fàctic que, com ha
recordat aquests dies la Conferència Episcopal, va pressionar i va obtenir que
l'actual Constitució no sigui laica, sinó simplement “aconfessional” i que
prevegi un tractament especial per part de l'estat a l'Església Catòlica. Aquest
tractament “especial” enfront d'altres confessions es traduïx, entre altres
avantatges, en un règim de finançament superior al de qualsevol estat de la Unió Europea No solament s'exclou a l'Església de
pagar impostos com l'IVA, l'IRPF o la contribució urbana de les seves múltiples
possessions immobiliàries, sinó que es va introduir un mecanisme de finançament
en la declaració de l'IRPF, amb una casella específica per la qual els catòlics
poden destinar el 0,52%. A pesar que la fase transitòria cap al
“autofinançament” de l'Església per aquest sistema hauria d'haver acabat l’any
1982, el fet és que els 15.000 milions de les antigues pessetes recaptades pel
mecanisme de l'IRPF són “complementades” per l'estat per a pagar els salaris de
capellans i bisbes fins als 21.750 milions de pessetes. I que a més, cal sumar altres
ajudes, subvencions i donacions de l'estat, les autonomies i els ajuntaments
fins als 586.000 milions de pessetes. Totes aquestes ajudes, malgrat tot,
no són suficients i alguns bisbes busquen augmentar la casella de l'IRPF fins al
0,80% o assegurar per altres mitjans l'actual volum d'ajudes, que la pròpia Unió
Europea ha declarat il·legals i incompatibles amb les normes comunitàries.
Una xarxa clientelar que
bloqueja el desenvolupament de l'estat del benestar Aquest aclaparant paper de
l'Església Catòlica a Espanya avui és conseqüència directa del franquisme.
L'Església, amb les seves institucions educatives i assistencials, va substituir
el desenvolupament d'un estat de benestar modern a Espanya i va posar sota el
seu control serveis educatius, sanitaris i assistencials condemnant-los a
pràctiques obscures que perduren fins als nostres dies. Els col·legis catòlics concertats
–pagats amb fons públics- tenen més de 1,5 milions d'alumnes i uns 81.000
professors, a més de 33.700 professors de religió en els col·legis públics.
També tenen sis universitats, 55 instituts universitaris de magisteri i
infermeria, 11 col·legis universitaris i 75 instituts superiors. L'educació de
les classes mitges i altes està totalment assolida per l'Església.
En la xarxa sanitària i
assistencial, segueix sent la més important en la cura de la tercera edat,
hospitals privats i ONGs com Caritas o Mans Unides, depenen directament de la
Conferència Episcopal. Les ONGs catòliques segueixen rebent – a pesar del canvi
de Govern- substancialment més fons de l'estat que les ONGs laiques.
Els interessos creats per aquestes xarxes
clientelars són en bona mesura responsables que el dèficit de l'estat del
benestar en l'estat espanyol sigui enorme, d'un 30% inferior a la mitjana de la
zona euro de la Unió Europea. El laïcisme és una condició essencial per
al progrés i la satisfacció dels interessos populars. Comprendre aquest paper reaccionari de
l'Església Catòlica com institució i com xarxa clientelar d'interessos és
fonamental per a poder avançar en la satisfacció dels interessos populars en
temes essencials com el desenvolupament d'una educació progressista, pública i
laica, una sanitat universal de qualitat o l'extensió dels serveis públics a la
població depenent i la seva família en una llei que es debatrà pròximament. Si
no es resol el problema de la separació completa de l'estat i l'Església
Catòlica, mitjançant una pràctica i una reforma laica de la Constitució –la qual
cosa exigeix la denúncia del Concordat pre-constitucional actualment en vigor-
no serà possible avançar en tots els temes assenyalats que afecten a les nostres
vides quotidianes i que ens condemnen a ser ciutadans de segona classe en la
Unió Europea. El laïcisme no té a veure amb les idees i les practiques
religioses dels creients, sinó amb els interessos institucionals del clergat i
les seves institucions. De fet, el declivi de l'Església Catòlica en l'estat
espanyol quant a fidels, practiques i creences ha estat molt notori en els
últims anys, com demostren tots els estudis. Solament el 52% dels espanyols es
declaren catòlics i només un 15% d’aquests són practicants. El 2% practica altres
confessions –que no tenen aquestes ajudes- i entre el 15% i el 20% són no
religiosos, agnòstics o ateus. El nombre de capellans i monges baixa
contínuament i els bisbes tenen una mitjana de 65 anys. A pesar d'aquest declivi
i aquesta secularización de l'Estat espanyol, són capaços de treure 400.000
persones al carrer. No és un enemic petit el que disposa d'aquests mitjans de
comunicació i mobilització. Sense un canvi radical d'aquesta
situació i una separació real de l'estat i l'Església, estarem condemnats a un
continu xantatge dels interessos inconfesables de les institucions clericals,
l'objectiu de les quals no és altre que acabar amb qualsevol govern d'esquerres
i laic. |
http://www.araisempre.org http://araisempre.org/mailman/listinfo/ais_araisempre.org
