=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
_________________________________________________________
==================[1.281 subscriptors]===================
'Lo' necessari
Albert Pla Nualart
Llegint l'excel·lent conte L'arribada de la primavera de Quim Monzó, que us
recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania
per admetre el lo neutre en l'estil directe: "Lo millor -diu la mare- seria
no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo". Però sis
pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un "considerava que allò
normal és que el pare fos a casa". Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo
en el col·loquial més estricte, i opta per l'allò així que puja un graó de
formalitat i parla com a narrador.
TOT EL QUE TÉ DE RECONFORTANT l'espontani lo ho té d'inquietant el postís
allò. És d'agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg,
però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar
fals, és agramatical. Tractant-se d'un autor perfeccionista, que reescriu i
reescriu, aquest allò em sembla un bon pretext per reflexionar sobre els
efectes de la pressió normativa en la salut de la llengua.
EL GRAN DRAMA DEL CATALÀ ÉS HAVER-SE de normalitzar en un marc
sociolingüístic que li va robant identitat. Mantenir la llengua al dia ens
obliga a prioritzar la funcionalitat, però la por de ser assimilats ens
empeny a defensar la genuïnitat, i el conflicte entre els dos ideals atrapa
la normativa i uns professionals de la llengua massa insegurs per
transgredir-la. Cinc segles d'evolució en contacte cada cop més íntim amb el
castellà ens han abocat a un dilema terrible. Era lògic combatre els
castellanismes, però quan ho hem fet indiscriminadament hem extirpat també
formes i estratègies copiades de l'enemic que ja eren part constitutiva del
nostre sistema lingüístic i, per tant, més que extirpar hem amputat. Un dels
objectius de Fabra era recuperar el català tal com seria sense 500 anys
d'interferència espanyola. Aquell ideal noucentista, comprensible i en part
admirable, un segle després encara ens fa anar coixos.
NO HAURIA ESTAT GAIRE DIFÍCIL ADMETRE el lo neutre en l'etapa de
codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, ja aleshores
estava tan arrelat en tot el domini lingüístic que el gran filòleg balear
Francesc de Borja Moll -un home prudent i enamorat de la llengua- gosa dir
l'any 1968 en la seva Gramàtica catalana que "l'adopció de la forma lo [...]
podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del
català a distingir la funció de l'article neutre per evitar la seva confusió
amb l'article masculí". Tan útil i necessària és la distinció que
d'aleshores ençà els parlants i escriptors no han parat de buscar la manera
de fer-la sense haver de recórrer a les encarcarades solucions normatives.
Des del que afirma que "Ho bo és fer-ho" fins al que assegura que "Allò
normal és anar-hi", tot i l'aberració que suposa fer servir els pronoms ho i
allò com a determinants. Més encara: la gran majoria dels que avui acaben
filologia catalana ignoren que aquest "allò normal" sigui qüestionable i el
disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte.
L'usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la
normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar
a la residència d'aquí a 30 anys potser direm: "Allò millor seria no menjar.
A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo".
VEIENT, DONCS, QUE EL REMEI ÉS PITJOR que la malaltia, ¿quins arguments
queden per negar l'amnistia? Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo
arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com
els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels
besavis que ni sabien castellà. I tampoc l'ajuden gens les males companyies:
un munt de girs espanyols que se'ns voldrien colar al·legant que van amb
ell. Però, sobretot, si l'indultéssim, a alguns se'ls esquinçaria un tros de
senyera, o de pàtria, per més que ells mateixos en la seva parla espontània
no se'n puguin estar i demostrin fins a quin punt és necessari.
I, TANMATEIX, AQUESTA VALUOSA TRANSGRESSIÓ de Monzó, aquest camí que avui
desbrossa per a l'estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi
poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la
manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar
la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat
saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites
a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el
llauren.
PERÒ QUAN JA T'HAS FET GAIREBÉ fan del lo surts al carrer, pares l'orella,
sents el barrija-barreja de català i castellà que es va imposant i et costa
molt menys entendre que una llengua assetjada com la nostra acabi fent la
bestiesa de llençar el nen amb l'aigua bruta.
Font: Avui (22-1-2008)
http://paper.avui.cat/article/dialeg/112958/lo/necessari.html
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
DIDAC. Diccionari de català
http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[EMAIL PROTECTED]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[EMAIL PROTECTED]>
Xavier Rull (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Marta Torres (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[EMAIL PROTECTED]>
-----------------------------------------------------------------------
Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
