=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
_________________________________________________________
==================[1.281 subscriptors]===================
La defenestració d'Albelda
Article de J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic d'Administració Local,
exalcalde d'Antella.
La defenestració d´Albelda i dels dos companys seus està en la línia
d´una certa tradició valenciana que tendix a no valorar, com caldria, lo
valencià, si no és que la valenciania comporte poder personal o guanys
fàcils i immediats. En els casos de Cañizares i Angulo la qüestió
mereixeria, potser, només els qualificatius de desagraïment, humiliació,
actuació sobèrbia i cruel, etc., i caldria circumscriure-la a la lògica
(o il·lògica) futbolera o de societat regida, si més no, per personatges
desconsiderats i afectats d´una altaneria insuportable, que disposen
dels esportistes com si d´objectes o mercenaris es tractara, sense
atendre altres valors com la lleialtat el compromís o l´entrega.
Però en el cas de David Albelda la qüestió sobrepassa la mera
consideració esportiva, o d´actuació pròpia d´una entitat esportiva. Els
equips de futbol, com altres grups esportius, culturals o socials,
repesenten identitats col· lectives, i encara que en el futbol eixos
sentiments no sempre són coincidents amb les identitats territorials i/o
històriques, sí que és clar que el València és un representant
rellevant, encara que, naturalment, no exclusiu de la identitat
esportiva valenciana i, en conseqüència, de la identitat valenciana a
seques. I David Albelda és el major referent d´eixe sentiment
col·lectiu: per la seua categoria esportiva, per ser valencià i per ser
del València CF. Si llevem qualsevol de les tres condicions mencionades
no seria el referent que és, o no ho seria amb tanta claredat. Li
n´afegiria una altra, de condició. És una figura valenciana que parla
valencià i que exercix com a tal, sempre que hi ha ocasió, i això és un
símbol de valenciania, encara que eixa facultat no siga suficientment
apreciada per molts, desgraciadament massa, valencians.
Albelda és el jugador valencià del València més llorejat i,
possiblement, el més representatiu, per presència continuada, per
convicció, per utilitat i per lideratge de l´època més gloriosa del
València. Altres representants generacionals de màxima rellevància com
ara Puchades, Guillot, Claramunt, Tendillo i també Arias o Camarasa, no
arribaren a coincidir en èpoques tan guardonades per al club. Per això
és difícil d´entendre la defenestració que ha sofrit, sobretot en la
forma que l´ha sofrida, en la seua/nostra casa.
Algú s´imagina que a Puyol o a Xavi, o a Guardiola en el seu temps, un
president i un entrenador il·luminats els defenestraren a mitjana
temporada? O que, sense tantes connotacions identitàries, li ho feren a
Raúl, o li ho hagueren fet al Carlos Lapetra de los cinco magníficos?
Crec que ni en el Barcelona ni en el Real Madrid ni en el Saragossa és
imaginable una actuació, en la forma i en el fons, tan menyspreadora cap
a la seua memòria i història recent com ho han fet el valencià Soler i
el foraster Koeman. Este, en el Barcelona, que tant bé coneix, ni ho
haguera intentat. La falta de consciència col·lectiva com a grup o com a
poble s´ha manifestat i es manifesta en això i en moltes més parcel·les
de la vida pública valenciana.
Com deia al principi, este afer no és exclusiu d´una entitat esportiva,
no és un fet aïllat ni és gens estrany en esta terra. Està en
consonància amb una manera d´entendre una valenciania, que és,
desgraciadament, la més visible i la més repetida al llarg de la nostra
història per part dels que tenen ocasió de demostrar el contrari. És la
mateixa que va notar el comte-duc d´Olivares i que li va fer dir que no
calia prohibir l´ús públic del valencià «porque los valencianos son
muelles». L´home, ben coneixedor del percal, degué pensar, amb raó, que
«ellos solitos lo arrinconarán». És la mateixa que porta, de fora,
periodistes i directius, desnonats i desnonades, vividors i vividores a
la nostra televisió, que ni saben ni tenen ningun interés de saber esta
llengua ni res que siga valencià, mentre els de casa queden relegats; la
mateixa valenciania que abandona la nostra parla i l´usa poc o gens en
públic; la mateixa que, en l´exposició de Sorolla, fa que el motiu
artístic central siga un castís quadre de Castella, havent-ne tants com
n´hi ha, de valencians, com molt encertadament va apuntar fa unes
setmanes Vicent Álvarez en este mateix diari. En fi, la mateixa que
només afirma la seua valencianitat contra els que parlen altres variants
d´esta llengua.
Eixe talant desconscienciador i eixa contraafirmació identitàries,
alimentats per certes classes dirigents, sempre omnipresents, han fet
que siguem un poble que no prestigie les nostres coses, els nostres
personatges, el nostre sentiment col·lectiu de poble. Els conceptes com
la lleialtat, la solidaritat i el compromís col·lectius, i altres
d´identificació amb valors d´este territori, no han tingut ni tenen la
consideració que haurien de tindre atenenent la nostra historia i la
nostra singularitat. L´autoodi i el meninfotisme seculars es manifesten
massa sovint. Eixa valenciania s´emociona davant de la memòria de Jaume
I, de la Maredeueta o del sant o santa que toque; vibra amb el soroll de
les traques, i els tacos i les expressions gracioses o familiars les diu
en valencià, però ahí s´acaba la seua consciència valenciana. Ara bé, el
meninfotisme no és per a tot. Quan toca la promoció personal o
econòmica, la vanitat o el poder, no s´adorm. El foment de
l´individualisme, de l´adulació, a recer d´un bon pessebre, de
l´acriticisme, etc., són marques d´eixa certa valenciania tan
omnipresent i tan ubiqua.
Tornant al cas Albelda estrictament, a molts ens agradaría que el
València fera marxa arrere i que surara eixa altra valenciania que, sens
dubte, existix en la directiva i en la massa social del club, i que
Albelda i els seus companys pogueren continuar o que se´ls donara un
altre tracte, i si no, que el valencià de la Pobla Llarga sàpia que
quedarà per sempre com el més rellevant referent de l´època més gloriosa
que el València ha tingut fins ara. Això, el hijo de papá no li ho podrà
llevar mai, ni a ell ni als valencianistes.
Font: diari Levante (23/01/2008)
Enllaç: <http://breu.bulmalug.net/?l8717>
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
DIDAC. Diccionari de català
http://www.grec.net/cgibin/esc00.pgm
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[EMAIL PROTECTED]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[EMAIL PROTECTED]>
Xavier Rull (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Marta Torres (Catalunya) <[EMAIL PROTECTED]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[EMAIL PROTECTED]>
-----------------------------------------------------------------------
Arxius d'INFOZÈFIR: http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
