=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
www.infozefir.com
_________________________________________________________
==================[1.635 subscriptors]===================
*Amb bones paraules*
*La cama i la pota*
Em desespera ---dit metafòricament--- veure gent del meu voltant que diu
al ca «dóna'm la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves,
que el cavall s'ha romput una pota o que la taula té una pota més curta
que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la
gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la
peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó
llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres,
porcs, etc.) té /potons/, que és un diminutiu de /pota/. Amb caràcter
lúdic o metafòric de vegades s'usa /pota/ o /potó/ aplicat a humans,
sobretot en algunes frases fetes, com /remenar els potons/ (caminar) o
/allargar els potons/ (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall
o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els
cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les
cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més
jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant..
Al País Valencià, segons les informacions de l'Alcover-Moll i altres
testimonis, la cosa és ben igual. Però al Principat /pota/ té per al
comú de la gent el sentit d'extremitat d'un animal, igual que l'espanyol
/pata/. En aquesta llengua /pierna/ es refereix sobretot a les cames
dels humans. Al Principat hi és tan arrelat el sentit de 'cama' per a la
paraula /pota/ que tots els diccionaris recullen aquesta accepció sense
fer-ne problema. No sols això sinó que el DIEC només dóna a /pota/ el
valor de 'extremitat' i oblida el sentit bàsic de 'peülla'.
L'Alcover-Moll, per contra, separa les dues accepcions. Essent bastant
evident que /pota/ per /cama/ és un castellanisme a les Balears i
segurament al País Valencià, l'enigma és si també ho és al Principat. La
meva hipòtesi, formulada amb tota prudència, és que sí, només que el
castellanisme, que a les Illes és recent i encara no consumat de tot, al
Principat seria més antic. Ningú no ha estudiat, que jo sàpiga,
l'evolució en català de les paraules /cama/ i /pota/ i els seus camps
semàntics. Coromines parla extensament de l'origen de la paraula /pota/,
però no diu res de l'evolució semàntica. Com totes les hipòtesis, és una
invitació a recercar i contrastar dades. I al final, confirmar-la o
rectificar-la.
Caldria saber què significa /pota/ en català medieval i en el dels
segles següents i si aquesta paraula s'aplica a la cama d'un animal. Pel
que he pogut veure, l'extremitat es diu sempre /cama/, mentre que /pota/
és la peülla o, en tot cas, el peu. A tots els llibres de manescalia que
he vist, dels segles XIV a XVI, (/Cirurgia dels cavalls/, versió
catalana dels segles XIV-XV del /Liber de medicina equorum/ de Ruffo de
Calàbria; la /Manescalia de/ /Klagenfurt/, segle XIV; el /Llibre de
Menescalia/ de Manuel Dies (o Dieç), de mitjan segle XV; el /Llibre
d'enfrenaments de cavalls/, escrit per Bernat de Cases el 1496, etc.)
sempre es parla de les /cames/ dels cavalls. En el /Llibre dels secrets
d'agricultura/, de Miquel Agustí (he manejat l'edició de 1617) es parla
sempre de la /cama/ de qualsevol animal: «Per quant té la cama rompuda»
[parlant de bous, vaques i vedells], «que tinga [...] las camas grossas
y curras [parlant del gall]», «si lo bou té la espatlla cascada conué
sagnarlo de la cama [...] conué sagnarlo de totas dos camas». El
diccionari català-llatí de Nebrija dóna a /pota/ l'equivalent llatí
/ungula/ i parla de /pota fesa/ (partida) i /pota macissa/. En el
diccionari català-llatí de Pere Torra (1640) /pota/ es tradueix per
/ungula/ i /pes/ (peu). El /Gazophylacium catalano-latinum/ de Joan
Lacavalleria (1696) fa correspondre /pota/ al llatí /pes, pedis/ (peu),
tot i que, a més de /pota de bèstia/, recull "pota d'onso i de mona"
(hem d'entendre 'peu'). Un caramull d'indicis que /pota/ 'cama' és un
fet relativament recent en català.
Ara bé, en espanyol, fins a un moment avançat passa exactament el
mateix. El diccionari espanyol-llatí de Nebrija diu /pata o planta del
pie/ i dóna l'equivalent llatí /planta/. Hi afegeix a continuació /pata
hendida en muchas partes/ i /pata maciça/. És clar, doncs, que la /pata/
és la planta del peu de l'animal o la peülla. En un altre lloc parla de
«/pierna de animal/ crus cruris». Sebastián de Covarrubias, en el seu
/Tesoro de la lengua castellana o española/ (1611) defineix /pata/ com a
«los pies y manos del buey o de otro animal». Només els peus i les mans,
que en el cas dels èquids i bòvids s'han d'entendre no com s'entenen en
el llenguatge tècnic de la veterinària actual sinó com a 'peülles'. I a
més es constata que la /pata/ és especialment la del bou. Hi afegeix que
«comúnmente se toma por el pie acho y extendido». També duen /pata o
planta del pie/ el /Trésor des deux langues espagnolle et françoise/
(1640) i el /Nuevo diccionario y thesoro de las lenguas española y
flamenca/ (1659). El /Vocabulario español e italiano/ de Lorenzo
Franciosin (1645) defineix /pata/ com a «pie come di bue, d'oca, e
simili». El 1675 el /Tesoro de las dos lenguas española y francesa/ dóna
aquesta definició: «pata: pied de boef ou d'autre animal».
Tots els llibres d'/albeitería/ (manescalia) parlen de la /pierna/ del
cavall, igual que els catalans diuen /cama/ (/Libro de albeytería/,
traducció de la /Manescalia/ de Dies, edicions de 1500, 1507, 1518-1524
i 1564; /Libro de albeytería/ de Francisco de la Reina, 1623; /Obras de
albeytería/, 1704; /Verdadera albeytería/, 1734; etc.). Es podrà
argumentar, i amb raó, que en aquest tipus d'obres /pierna/ és una
paraula més neutra que no ho seria /pata/, i doncs, més adequada al
registre, però això no invalida el fil de la nostra argumentació. Fent
una passejada per diversos textos veig «un perro herido a quien el
atrevimiento de un muchacho le dio una pedrada en la pierna» (un llibre
de discursos, 1604), «Algunos les quiebran las piernas [als coloms]»
(/Libro de agricultura/, Alonso de Herrera, 1605), «El gallipavo [tiene]
las piernas altas y las uñas como las de la gallina» (/Historia general
de aves y animales/, 1621), «Los machos levantan la pierna para orinar»
(traducció de la /Història natural/ de Plini, 1624), «aves de piernas
largas» (Manuel Ramírez de Carrión, /Maravillas de naturaleza/, 1629),
«una pierna de perdiz» (/El siglo pitagórico/, 1644), «Los perros
blancos [*...]* son gallardos en el correr, pero tienen las piernas
cortas» (Miquel Agustí, /Libro de los secretos de agricultura/, edició
castellana de 1749), etc. Però a partir del segle XVIII es fa més
visible el significat de 'cama' per a /pata/, també en registres
tècnics: «Toma una gallina, o un pollo, que tenga las patas amarillas»
(/Obras medico-chirurgicas de Madama Fouquet/, 1750), «Esta Ave es menor
que la Perdiz, y de mas cortas patas» (/Silva venatoria: modo de cazar
todo genero de aves/, 1754), «caballo de patas blancas» (/Vocabularium
latino hispanicum/ 1759), «Es increible la fuerza que tienen en las
patas los insectos» (/Recreacion filosófica ó Diálogo sobre la Filosofía
natural/, 1786), «Hay [...] otras [gallines] de patas largas»
(/Semanario de agricultura y artes/, 1797), etc.
El primer diccionari espanyol que jo conec que consigna que /pata/ és
'cama' ---o conjunt de cama i peu--- és el /Diccionario de autoridades/
(1737): «pata. pie y pierna del animal», una definició que es repeteix a
tots els diccionaris posteriors. Els diccionaris catalans del segle XIX
se cenyeixen a l'equivalència /pota-pata/, però el gran Labèrnia (1839)
encara prescindeix magistralment de la cama: «Pota. f. Peu de béstia ó
de aucell. /Pata, pie/. Jumentorum aut avium pes, ungula», mentre que en
els seus diccionaris castellans /pata/ és «el pie y pierna de los
animales»; i en el /Novísimo diccionario de la lengua castellana/ de
1867, només «la pierna de los animales». El diccionari del mallorquí
Pere Antoni Figuera (1840) ens diu que /pota/ és «el peu de l'animal» i
res més.
/Pota/ és una paraula que té germans en diverses llengües (esp. /pata/,
fr. /patte/, port. /pata/; occ. /pauta/, fr. antic /poe/, ang. /paw/
[peu d'un animal, esp. si té llargues ungles i voltades], port. ant.
/pouta/). L'etimologia està ben explicada en el diccionari etimològic de
Coromines, i, per tant, no cal entrar-hi. En l'origen /pota/, i els
germans romànics, significa 'planta del peu', 'peu', i en català el mot
s'aplicà especialment a la peülla del bestiar gros, bé que també pot
aplicar-se al peu d'un animal en general, especialment si és un peu
gros. En espanyol, però, amb el temps /pata/ sofrí una modificació
semàntica i passà a designar el conjunt de cama i peu de qualsevol
animal, i desplaçà /pierna/. El mateix canvi s'operà en francès i en
portuguès. També en el català del principat, hipotèticament per imitació
de l'espanyol. En espanyol el canvi degué iniciar-se en el llenguatge
col·loquial i expressiu, i /pata/ esdevingué de cada cop més neutre. Per
la documentació hem vist que ha de ser un fenomen modern. Atès que
l'extensió semàntica es produeix també en altres llengües com el
francès, no és impossible que en català sigui una evolució interna
paral·lela a la de les altres llengües. Però el contrast entre els usos
del Principat i els de la resta del domini, el caràcter recent del
fenomen i el fet, que no es pot perdre mai de vista, que l'evolució de
l'espanyol marca l'evolució del català en els temps que es produeix el
nostre fenomen, fan versemblant la hipòtesi de la interferència.
Un fet a part, i que ara no ens interessa, és la introducció del manlleu
/pata/, molt arrelat al País Valencià i que ja trobam en textos antics
com el /Thesaurus puerilis/ d'Onofre Pou, de 1575: «ocells qui tenen
pata com la oca». La frase ens mostra que /pata/ no s'aplica a un simple
peu d'ocell sinó als que tenen membrana interdigital (hi ha una certa
semblança amb la pota d'un èquid).
Finalment, cal sospesar el fet que en el català del Principat hi ha
diverses expressions metafòriques amb la paraula /pota/, que
principalment designen estris o plantes. No hi ha res anònal amb les
plantes dites/ pota de bou/ o /pota de cavall/ o /pota d'egua/, que,
curiosament, en espanyol es diu /uña de caballo/. En aquestes metàfores
l'element de comparació és el peu d'un animal, no la cama (com les
plantes /pota de colom/, /pota de gat/) i algunes tenen com a
expressions sinònimes les que es formen amb /peu/ (/peu de colom/, /peu
de gat/). Igual que l'eina de treure tatxes dita /pota de cabra/, que a
Mallorca es diu /peu de cabra/. Caldria veure amb la documentació quan
es van crear aquestes expressions (sobretot si hi ha algun cas en què
pugui semblar que /pota/ és una metàfora de la cama), cosa que ara no
puc fer. Com, per exemple, les rugues de la cara anomenades en els
diccionaris /potes de gall/, que a la meva illa jo sempre he sentit a
dir /patas de gallo/.
Aquest article ha estat publicat a /l'Espira/, suplement cultural del
/Diari de Balears/, en dues parts, els dia 30 de gener i 6 de febrer de
2010.
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/pota.html
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Diccitionari
http://diccitionari.blogspot.com/
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[email protected]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[email protected]>
Xavier Rull (Catalunya) <[email protected]>
Marta Torres (Catalunya) <[email protected]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[email protected]>
-----------------------------------------------------------------------
Web d'INFOZÈFIR: <http://www.infozefir.com>
Arxius d'INFOZÈFIR: <http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html>
Twitter: <http://twitter.com/infozefir>
RSS: <http://feeds.feedburner.com/Infozefir>
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
