La "voluntat de Déu", és a dir, les condicions de conservació del poder del sacerdot, ha de ser coneguda -- per això cal una "revelació". Parlant clar: necessita una gran falsificació literària, es descobreix una Sagrada Escriptura -- es fa pública amb gran pompa hieràtica, amb jornades de penitència i lamentacions pel llarg "pecat". La "voluntat de Déu" ja estava fixada des de feia moltíssim temps: tota la desgràcia consisteix en haver-se allunyat de la Sagrada Escriptura ... El sacerdot havia formulat d'una vegada per sempre allò que vol tenir, "allò que és la voluntat de Déu", i va fer-ho amb tot rigor i pedanteria, assenyalant fins i tot els tributs grans i petits que se li havien de pagar (-- sense oblidar els trossos de carn més gustosos: ja que el sacerdot és un gran devorador de bistecs) ... Des d'ara, les coses de la vida estan regulades de tal manera que la participació del sacerdot és imprescindible a tot arreu; en tots els esdeveniments naturals de la vida, en el naixement, el casament, la malaltia, la mort, hi apareix el paràsit sagrat per desnaturalitzar-los: dit en el seu llenguatge per "santificar-los" ... perquè s'ha de comprendre el següent: tot costum natural, tota institució natural, tota exigència inspirada per l'instint vital, en resum, tot allò que té valor en si mateix, el parasitisme del sacerdot ho converteix per principi en coses sense valor, contràries al valor: cal una sanció posterior, -- cal un poder que otorgui valor, que negui la natura en aquelles coses, i que tan sols d'aquesta manera creï un valor ... el sacerdot desvalora, des-santifica la natura: és a aquest preu que ell existeix. -- La desobediència a Déu, és a dir, al secerdot, a "la Llei", rep ara el nom de "pecat"; els mitjans per "reconciliar-se amb Déu" són, òbviament, mitjans amb els quals la submissió al sacerdot és garantida encara de forma més radical: únicament el sacerdot "redimeix" ... Des del punt de vista psicològic, els "pecats" són imprescindibles en qualsevol societat amb una organització sacerdotal: són els autèntics mànecs del poder, el sacerdot viu els pecats, ell necessita que es "pequi" ... Principi suprem: «Déu perdona qui fa penitència» -- parlant clar: qui se sotmet al sacerdot. --
L'Anticrist, §26, Friedrich Nietzsche -- hrnzt _______________________________________________ llista de correu de l'Internauta llista@internauta.net http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
