Esper que sia del vostre interés.
Marçal
La Memòria Històrica segons el Partit Popular
MARÇAL ISERN RAMIS* La virulència dels atacs del Partit Popular, a qualsevol
iniciativa sócio política, destinada a la Recuperació de la Memòria Històrica
(RMH), contrasta vivament amb els pacífics i majoritàriament benintencionats
esforços de la societat per donar sortida a les inquietuds, que en aquests
temes, han anat formulant diferents sectors de la població de les Illes i de la
resta de l´Estat Espanyol.
I l´article ( I i II) dedicat a la memòria històrica del Sr. Huguet són en
definitiva més del mateix, però amb diferències notables amb les altres
opinions expressades al llarg dels darrers anys per diferents membres del
Partit Popular, que en sí mateixes responen a un mateix patró o a un mateix
"llibre d´estil", per dir-ho de qualque manera. I dic diferències, perque si en
un primer moment, el PP atacava i menyspreava els esforços memorialístics de la
aleshores oposició d´esquerres i dels sectors involucrats en les tasques de MH,
la pèrdua de tot el poder a les institucions illenques, pareix ser que han fet
rebaixar el to de les paraules, sense que aquestes hagin deixat de ser
ofensives i contràries a la RMH de les víctimes republicanes de la Guerra Civil
espanyola. A tall d´exemple, cal recordar només les paraules del Sr. Huguet
expressades i recollides al Parlament de les Illes Balears el 27 de setembre de
2005, quan el seu grup parlamentari, aleshores amb majoria a la cambra, es va
oposar frontalment a una proposició no de llei presentada pel grup parlamentari
socialista relativa a la recuperació de la memòria històrica. També podem
refrescar les paraules del Sr. Huguet el 18 de juliol de 2006, a voltes amb un
altra proposició no de llei, també presentada pel grup parlamentari socialista,
per que la cambra balear fes una comdemna institucional del cop d´estat de
juliol de 1936, del qual se´n complien 70 anys. En ambdós casos la resposta del
PP, fou contrària a l´esperit de les mocions presentades. En una, s´hi oposaran
frontalment i a l´altra demanaren també una condemna del "cop d´estat
socialista de 1934". Tot i que el Sr. Huguet ha reconegut que no és
historiador, no dubte en fer servir els arguments franquistes (o de la nova
fornada de revisionistes nacionals) de la II República, més per atacar els
arguments de l´oposició que no pas per defensar la seva postura. Els dirigents
del PP sempre defensen la necessitat de que siguin els historiadors, qui contin
i recuperin la memòria històrica, com si aquests poguessin donar llum als
aspectes més íntims i personals de les víctimes o de les seves famílies. La
feina dels historiadors és necessària, però no és la única que hem de menester.
Els acadèmics podran contar les històries, però sempre hi haurà aspectes de la
RMH que només podran ser solucionats per l´administració, com ara l´anulació de
les sentències dels tribunals franquistes, la millora de les condicions dels
arxius i fons documentals, la investigació dels crims i dels assassinats
comesos pels feixistes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista o
retirar els símbols franquistes, per posar només uns exemples.
Però això al PP i al senyor Huguet no pareix importar-li massa. Ell com els
altres dirigents Populars, no es senten hereus del projecte reformista i
democratitzador emprés per la II República Espanyola, tot i que aquells temps
republicans, amb les seves mancances i errors, foren l´únic període democràtic
durant quasi tot el s.XX, fins a les primeres eleccions democràtiques l´any
1977. Ells són fills de la transició i de la Constitució del 78, que és quasi
una còpia de la constitució republicana del 1931. Les disquisicions històriques
del Sr. Huguet, son més properes a la micologia, que no pas a l´academicisme
històric. Segons ell la democràcia sorgi del sol fèrtil de la societat
espanyola, que superà amb la seva saviesa el Franquisme i l´anti franquisme,
talment broten els bolets a la muntanya després de la pluja. Aquesta
interpretació de la història no respon a la ignorància: tot el contrari, respon
a la tàctica Popular per desmarcar-se del seu passat, més ben dit del passat
d´alguns del seus membres històrics. I no parlarem dels cognoms franquistes que
pul·lulen per les bancades Populars aquí i a Madrid: Parlam d´autèntics
ex-col·laboradors del franquisme que formaren part, o encara avui en dia, de
l´antiga Alianza Popular i de l´actual Partit Popular. Parlam de l´intent
d´arraconar el seus "fantasmes" per tal de donar una imatge democràtica, de
modernitat, de talant.
Costa de creure que el PP sigui fill de la Transició i de la Constitució del
78, quan van votar en contra de la Llei d´Amnistia del 1977, ara hipòcritament
en boca de molts dirigents del PP, o en contra de determinats articles de la
Constitució, com ara el referent a l´estat de les autonomies. Costa de creure
que vulguin fer creure que són una partit democràtic, si entre les seves files
hi trobam, ni més ni manco que un ministre de Franco, el Sr. Fraga Iribarne,
ministre d´una dictadura assassina instaurada amb un fallit cop d´estat i una
Guerra Civil, que el PP s´entossudeix a no condemnar. Una postura, que els ha
duit a qualificar el franquisme com una període "plàcid" de la nostra història,
en boca del seu eurodiputat Jaime Mayor Oreja, que no tan sols no rectificà, si
no que a més va votar en contra d´una moció a la cambra europea de condemna del
franquisme. Una actitud més pròpia de l´ultradreta europea que no pas d´un
suposat partit polític demócrata.
No, el senyor Huguet no és fill de la guerra civil, però no te manies a l´hora
de recórrer sempre a l´argumentari tràgic familiar, per tal de criminalitzar
aquell període i per tal de recolzar els seus "arguments". Uns arguments,
expressats en paper, que demostren una vegada més el desconeixement del
moviment social dit de Recuperació de la Memòria Històrica. El PP, per boca
dels seus dirigents, apliquen la doctrina de l´atac preventiu a tot allò que fa
olor de reivindicació memorialística. Ara diuen que els importent totes les
víctimes, totes? És igual la figura victimaria de Manuel Goded, el màxim
conspirador de les Illes Balears, afusellat a Barcelona després d´un judici
militar legal, que la d´Antoni Mateu, d´Emili Darder, de Pere Rosselló,
d´Alexandre Jaume, de Pau Crespí, o de tants i tants de servidors públics
assassinats per la seva defensa de l´ideari democratic Republicà, per aquelles
forces militars i paramilitars, que vostés s´entossudeixen en no comdemnar?
Aquest canvi d´opinió, d´estratègia no ens engana. El PP és pragmàtic i ara no
bufen bons vents per a l´altra temps poderosa formació política. Cal moderar el
llenguatge, però s´ha de seguir predicant pels convinçuts. Cal fer veure a les
masses socials afins, que l´estratègia del "talante" no va dirigida a favor de
la reconciliació, si no dirigida contra la dreta democràtica. Ja ho va
expressar magistralment el senyor Acebes, poc temps després de perdre les
eleccions generals el 2004... "quieren acabar con nosotros como en el 36"....
Si el PP no és hereu de les forces polítiques dretanes del periòde Republicà, a
qui feia referència el Sr. Acebes? No cal anar a Madrid, el Sr. Matas, també va
expressar unes opinions semblants, quan les coses començaven a anar maldades
pel seu desgovern.
El seu desconeixement del moviment social, és utilizat per atacar Gobierno del
Talante, que en matèria memorialística a nivell nacional, ha tingut una
actuació que deixa molt que desitjar.
Acabaré amb una cita memorialística, del victimari Republicà de Mallorca. És la
història de Pau Crespí de 50 anys i del seu fill Onofre de 17, ambdós veinats
de Mancor del Vall. En Pau fou el darrer batle president de la comissió gestora
democràtica de l´ajuntament Republicà de Mancor, aquell 1936. Un dia d´octubre
de 1936 un grup de Falangistes anaren a cercar en Pau i el seu fill Onofre. El
seu crim, no n´hi havia: La seva condemna, a mort sense judici. Foren conduits
en cotxes cap a la costa de Tofla, al terme municipal d´Alaró i foren
assassinats a trets, segons consta al Registre Civil de la localitat del
Raiguer, a davant la possessió de Ca´n Sec. El fill no va voler abandonar a son
pare en aquells moments tràgics. Però ells, com tantes i tantes víctimes, no
tingueren (i no han tingut encara) justícia, ni defensa possible, els seus
familiars foren estigmatitzats i anorreats de la societat. Fins el 2005, any
del primer homenatge a les víctimes republicanes d´Alaró, el seu nom era un més
de tants de l´oblit i l´amnèsia de la Transició, aquella Transició elevada als
altars de la santedad per el PP. Aquell dia sortiren de nou a la llum i reberen
l´honor de les 300 persones que acudiren a la cita memorialística. Entre elles,
els seus familiars que durant els "plàcids" 40 anys de dictadura assassina no
tingueren cap dret, cap informació sobre el seus parents, cap estanc, cap plaça
de funcionari de l´estat, cap benefici fiscal. Eren tan sols els "dolents"
l´anti España", els "Rojos". Eren en definitiva tot allò que vostès es neguen a
reconèixer, que eren demòcrates, que eren servidors públics, que eren essers
humans i que son víctimes d´una guerra d´extermini.
(*) Marçal Isern Ramis és investigador i vocal de l´associació Memòria de
Mallorca.
MEMÒRIA HISTÒRICA DE LES ILLES BALEARS (MHIB)
- Pàgina web:
http://www.memoriadelesilles.org
- Per enviar un missatge a totes les companyes i companys:
[email protected]
- Per col.laboracions, per deixar de rebre el correu, per començar a rebre'l,
per enviar dades per la pàgina web, per dubtes de funcionament, etc.:
[EMAIL PROTECTED]
