=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
www.infozefir.com
_________________________________________________________
==================[1.635 subscriptors]===================
*Amb bones paraules*
*«Per a» davant infinitiu*
En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix
la preposició /per a/. Hi és, ben viva, a una part del català occidental
(País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària
antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les
gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch
(1867) es limita a dir que no s'ha de confondre /per/ (/por/) amb /pera/
(/para/), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt
abans, només indica que la preposició /per/, quan "denota fin, daño o
provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición /a/ pleonástica".
Precedent de Fabra, Forteza no admet /pera/ i defensa l'escriptura
separada /per a/.
Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions /per/ i /per a/ s'havia
de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules
al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes
condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids
sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa
que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida
que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació
gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica
del 18 el codificador estableix que /per a/ serveix per a indicar
l'objecte, la destinació; i /per/, el motiu, la causa, el mitjà,
l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual,
el famós /infinitiu final/: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en
què semblen igualment possibles /per/ i /per a/: és quan el
circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o
objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o
objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu
autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple
/per/ [...] /Havíem anat a Girona per veure el nostre pare/". A la
darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la
revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de
complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la
preposició composta /per a/ [...] Però quan [...] el fi que hom es
proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu
és complement, /cal/ [itàlica meva] emprar la preposició /per/ en lloc
de /per a/ [...] /Havíem anat a Girona per veure el nostre pare/." (pàg.
86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure /cal/ sinó /cap/, i que
Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquest
/cal/ que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a
obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques
esmentades és presentada com una opció.
En què es basava Fabra per a establir la preferència de /per/ sobre /per
a/ en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua
parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest
ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment
el català medieval era poc conegut ---i ara encara---, per la qual cosa
no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir
de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la composta /per
a/ només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha
tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a
l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi,
les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra
s'havia de revisar.
El fet és que la norma que prescrivia /per a/ amb infinitius de
destinació (/això servirà per a arribar a una solució/) i suposadament
imposava l'ús de /per/ amb l'infinitiu final (/negociarem per arribar a
una solució/) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la
seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat
d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la "gran dificultat" que
representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions
davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva
proposta de supressió de /per a/ davant tot infinitiu. El català /light/
dels anys 80 ---i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim
esforç--- es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.
Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra,
l'ús de /per a/ davant els infinitius de destinació i de finalitat, com
fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de
manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús
real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a
guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació
corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i
sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan
ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital
del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de
Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran
fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta
simplificadora" de Coromines. **
Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els
catalanoparlants en dos bàndols ---si fos una bona proposta li ho
disculparíem---, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa
que les preposicions /per/ i /per a/, que haurien de ser instruments
precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un
destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que
tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les
preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les
dues preposicions, /per/ i /per a/, només té sentit si els parlants
sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si /sentim/ la
preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants,
que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la
que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer
allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues
preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs,
reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les
dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita:
mentre vegem cada dia escrit als diaris /5 milions per a l'agricultura/
i /10 milions per millorar escoles/, o /diners per construir hospitals/
i /diners per a la construcció d'hospitals/ no entendrem mai per què
tenim un /per/ i un /per a/. Si diem /això és per so/par, ens constarà
que després surti /això és per al sopar /o /això és per a tu/. No és
estrany llavors que falli tant la preposició /per a/ davant sintagma
nominal ---els correctors ho saben---, i que els seguidors de Coromines
també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant
un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera
de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició
/per a/, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els
casos en què la dita preposició és obligatòria.
Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de /per a/ davant tots els
infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que
seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a
dir, suprimint la /preferència/ de /per/ amb l'infinitiu final. Aquesta
és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua
útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren
aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional
Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània
Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma
definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels
dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.
Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma
que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir
amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a
interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És
perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en
coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el
fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per
a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de
contingut ---en els nostres cervells--- les preposicions /per/ i /per a/.
Aquest article és una refosa de dos articles publicats a /l'Espira/,
suplement cultural del /Diari de Balears/, els dies 9 i 16 de gener de 2010.
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/per_a.html
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Diccitionari
http://diccitionari.blogspot.com/
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <ferran.isa...@ua.es>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <slg...@uib.es>
Xavier Rull (Catalunya) <xavier.r...@urv.cat>
Marta Torres (Catalunya) <marta.torres.vilatars...@gmail.com>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <jvilar...@llengcat.com>
-----------------------------------------------------------------------
Web d'INFOZÈFIR: <http://www.infozefir.com>
Arxius d'INFOZÈFIR: <http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html>
Twitter: <http://twitter.com/infozefir>
RSS: <http://feeds.feedburner.com/Infozefir>
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------