El Dimecres, 11 de Gener de 2006 21:47, Benjamí Villoslada va escriure: > Em dedicaria a una altre > cosa perquè la vida és una i massa curta per dedicar-la a una cosa que fa > mal als principis ètics d'un.
Puc ampliar la meva resposta a la teva pregunta amb un text del llibre d'en Richard M. Stallman, un fragment que acaba amb: «Però em vaig adonar que d'aquesta manera m'ho podria passar bé escrivint codi i que hi podria guanyar diners (especialment si ho feia fora del MIT), però al final, quan repassés la meva trajectòria professional, m’hauria de dir que "M'he passat la vida construint murs per dividir la gent", i m'avergonyiria de la meva vida.» Tenc la traducció al català, que es publicarà dins de poc, perquè en Richard em va demanar (junt a Ricardo Galli) que en féssim la revisió tècnica. Avanço una part que hi aplica (podria enviar l'original format lliure .sxw de l'OOo o en OpenDocument (.odt), però com sol passar el 99,99% dels cops només és text i puc fer una copiaferrada). Forma part del capítol 20. L'original és aquí; http://www.gnu.org/doc/book13.html ---------------------------------------- Nosaltres formem part del moviment per al programari lliure i parlaré sobre què és el moviment del programari lliure, sobre què significa, sobre què hem fet, i, com que aquest acte en part està patrocinat per una escola empresarial, diré algunes coses més del que normalment solc dir sobre com es relaciona el programari lliure amb l'àmbit empresarial i amb altres àrees de la vida social. Bé, alguns de vosaltres potser no escriviu mai programes informàtics, però potser sabeu cuinar. I si sabeu cuinar, llevat que realment sigueu uns genis, probablement feu servir receptes. I si feu servir receptes, probablement heu tingut l'experiència de rebre la còpia d'una recepta a través d'un amic que la comparteix. I probablement també heu tingut l'experiència, llevat que sigueu uns autèntics principiants, de canviar la recepta. Una recepta diu certes coses, però no cal fer exactament el que diu. Se'n poden treure alguns ingredients. Afegir-hi xampinyons, perquè us agraden els xampinyons. Tirar-hi menys sal perquè el metge us ha dit que havíeu de reduir la sal... el que sigui. Fins i tot hi podeu fer canvis més grans, segons les habilitats de cadascú. I si heu fet canvis en una recepta i la prepareu per als amics, i els agrada, algun d'ells podria dir: "Escolta, em pots passar la recepta?" Aleshores, què feu? Podeu apuntar la vostra versió modificada de la recepta i fer-ne una còpia per al vostre amic. Això és el que es fa d'una manera natural amb qualsevol tipus de recepta funcionalment útil. Doncs una recepta és molt semblant a un programa informàtic. Un programa informàtic s'assembla molt a una recepta: és una successió de passos realitzats per a aconseguir algun resultat desitjat. De manera que és igual de natural fer el mateix amb els programes informàtics: passar-ne una còpia al vostre amic. Fer-hi canvis perquè la feina per a la qual va ser escrit no és exactament la mateixa que voleu fer. El programa anava molt bé per a algú altre, però la vostra tasca és diferent. I, després de modificar-lo, probablement serà útil per a altres persones. Potser aquestes persones han de fer una feina igual que la vostra i podrien preguntar: "Escolta, em pots deixar una còpia?" Per descomptat, si sou bona persona, els en donareu una còpia. Aquesta és la forma de ser d'una persona com cal. Imagineu què passaria si les receptes estiguessin empaquetades dintre de caixes negres. No podríeu veure els ingredients que es fan servir, per no parlar de canviar-los, i imagineu que feu una còpia per a un amic, us diuen pirata i us intenten tancar uns anys a la garjola. Aquest món generaria una ràbia immensa en tota la gent que està acostumada a compartir receptes. Però així és exactament el món del programari privatiu. Un món en què la deferència habitual cap als altres està prohibida o coartada. Com me'n vaig adonar jo, d'això? Doncs perquè als anys setanta vaig tenir la bona sort de formar part d'una comunitat de programadors que compartien programari. Aquesta comunitat tenia els seus orígens essencialment en els inicis de la informàtica. Als anys setanta, però, era una mica estrany que hi hagués una comunitat que compartís programari. I, de fet, era una mena de cas extrem perquè, al laboratori on jo treballava, tot el sistema operatiu era programari desenvolupat per la gent de la nostra comunitat i el compartíem amb tothom. Tothom era benvingut a entrar i fer-hi un cop d'ull, endur-se una còpia i fer-ne el que volgués. No hi havia avisos de copyright en aquests programes. La cooperació era la nostra forma de vida. I estàvem segurs dintre d'aquesta forma de vida. No lluitàvem per ella. No havíem de lluitar per ella. Simplement vivíem així. I, pel que fa a nosaltres, hauríem continuat vivint així. Així que hi havia programari lliure, però no un moviment del programari lliure. Però la nostra comunitat va ser destruïda per una successió de calamitats. Finalment va quedar aniquilada. L'ordinador PDP-10,[2] que fèiem servir per a tota la nostra feina, es va deixar de fabricar. El nostre sistema, anomenat Incompatible Timesharing System (sistema operatiu de temps compartit incompatible) va ser escrit a principis dels anys seixanta, de manera que estava escrit en llenguatge d'assemblador. Era amb el que se solien escriure els sistemes operatius els anys seixanta. És clar que el llenguatge d'assemblador està concebut per a una arquitectura informàtica determinada: si aquesta arquitectura es deixa de fabricar, tota la feina feta s'esvaeix com fum i resulta inútil. I això és el que ens va passar. Els aproximadament 20 anys de feina de la nostra comunitat es van esvair com fum. Però abans que passés això, vaig tenir una experiència que em va preparar, em va ajudar a veure què fer, em va ajudar a preparar-me per veure què fer quan això passés, perquè, en un moment determinat, Xerox va donar al Laboratori d'Intel·ligència Artificial, on jo treballava, una impressora làser. Era un regal ben bonic, ja que era la primera vegada que algú fora de Xerox tenia una impressora làser. Era molt ràpida, imprimia una pàgina per segon, molt bona en molts aspectes, però molt inestable, perquè en realitat era una fotocopiadora d'oficina d'alta velocitat que havia estat transformada en impressora. I, com ja sabeu, les fotocopiadores s'encallen, encara que sempre hi ha algú per arreglar-les. La impressora s'encallava i ningú no ho veia. Així que es quedava encallada molt de temps. Bé, teníem una idea de com tractar aquest problema. Es tractava de modificar-la de manera que cada vegada que la impressora s'encallés, l'ordinador que controlava la impressora pogués dir a la nostra màquina de temps compartit, i als usuaris que esperaven les còpies impreses, que s'havia d'arreglar la impressora, perquè si haguessin sabut que estava encallada... per descomptat, si estàs esperant que s'imprimeixin els teus treballs i saps que la impressora està encallada, no esperes assegut una eternitat, sinó que mires d'arreglar-la. No obstant això, arribats a aquest punt, estàvem completament bloquejats, perquè el programari que controlava aquesta impressora no era programari lliure. Havia vingut amb la impressora i era simplement un binari. No podíem tenir el codi font: Xerox no ens permetia tenir-lo. Així doncs, malgrat la nostra capacitat com a programadors (al capdavall, havíem escrit el nostre propi sistema de temps compartit) ens era completament impossible afegir aquesta funció al programari de la impressora. L'única cosa que podíem fer era patir mentre esperàvem. Podia passar una hora o dues abans no aconseguies imprimir els treballs, perquè la màquina estava encallada gairebé sempre. Esperaves una hora pensant "Sé que s’encallarà. Esperaré una hora i aniré a recollir la impressió". I aleshores veies que havia estat encallada tota l'estona i que en realitat ningú no l'havia arreglada. Així que l'arreglaves i tornaves a esperar mitja hora. Aleshores tornaves i veies que s'havia encallat una altra vegada, abans d'imprimir el teu treball. Imprimia durant tres minuts i en romania trenta encallada. Frustració total. Però el pitjor era saber que ho podríem haver solucionat, però algú, pel seu propi egoisme, ens estava coartant i impedint que milloréssim el programari. És evident que sentíem cert ressentiment. Aleshores vaig saber que algú de la Universitat Carnegie Mellon tenia una còpia d'aquest programari. Un dia hi vaig anar de visita i vaig anar al despatx d'aquesta persona i li vaig dir "Hola, sóc del MIT. Que em podries deixar una còpia del codi font de la impressora?” I ell va dir "No, vaig prometre que no te’n donaria cap còpia". [El públic riu] Em vaig quedar de pedra. De debò, estava molt empipat i no sabia com podia fer-hi justícia. Només vaig poder pensar a girar cua i sortir del despatx. Potser vaig donar un cop de porta. [El públic riu] I vaig pensar sobre això més endavant, perquè m'adonava que no només havia vist un imbècil aïllat, sinó que es tractava d'un fenomen social important que afectava molta gent. Vaig tenir sort: jo només el vaig tastar una mica. Altres persones havien de suportar aquesta situació constantment. Així que hi vaig pensar amb profunditat. Ell havia promès que es negaria a cooperar amb nosaltres, els seus col·legues del MIT. Ens havia traït. Però no només ens ho va fer a nosaltres. Probablement també t'ho va fer a tu [assenyalant una persona del públic]. I crec que molt probablement també t'ho va fer a tu. [Assenyalant una altra persona del públic] [El públic riu] I probablement també t'ho va fer a tu [assenyalant una tercera persona del públic]. Possiblement ho va fer a la majoria de la gent d'aquesta sala (excepte, potser, uns quants que encara no havien nascut el 1980), ja que havia promès que es negaria a cooperar amb gairebé tota la població del planeta Terra. Havia signat un contracte de no-divulgació. Bé, aquesta va ser la meva primera trobada amb un contracte de no-divulgació i vaig aprendre una lliçó important (important perquè la majoria dels programadors mai no l'aprenen). Aquesta era la meva primera trobada amb un contracte de no divulgació i jo n'era la víctima. Jo, i tot el meu laboratori, n'érem les víctimes. I la lliçó que en vaig treure és que els contractes de no-divulgació impliquen víctimes. No són innocents. No són inofensius. La majoria dels programadors es troben per primera vegada amb un contracte de no-divulgació quan se'ls n'ofereix un per signar. I sempre hi ha alguna temptació, alguna propina que reben si signen. Així que s'inventen excuses. Diuen "Passi el que passi, mai no en tindrà una còpia, així que... per què no m'hauria d'unir a la conspiració per privar-lo de la còpia?" Diuen "Així és com sempre s'ha fet. Qui sóc jo per oposar-m'hi?" Diuen "Si no ho signo jo, algú altre ho farà". Excuses vàries per fer callar les seves consciències. Però quan algú em va oferir que signés un contracte de no-divulgació, la meva consciència ja estava sensibilitzada. Em recordava com m'havia empipat quan algú va prometre que no m'ajudaria a mi ni a tot el meu laboratori a resoldre el nostre problema. No podia girar-m’hi d'esquena i fer exactament el mateix a algú que no m'havia mai fet cap mal. Si algú em demanés que prometés no compartir alguna informació útil amb un enemic odiat, jo ho acceptaria. Si algú ha fet alguna cosa dolenta, s'ho mereix. Però els desconeguts no m'han fet cap mal. Com es podrien merèixer aquest tipus de maltractament? Un no es pot permetre començar a tractar malament tothom. Si no, et converteixes en un depredador per a la societat. Així que vaig dir: "Moltes gràcies per oferir-me aquest bonic paquet de programari. Però, en les condicions que vostès exigeixen, no el puc acceptar amb la consciència tranquil·la, així que passaré sense ell. Moltíssimes gràcies". I d'aquesta manera, mai no he signat conscientment un contracte de no-divulgació d'informació d'utilitat tècnica general, com és el programari. Ara bé, hi ha altres tipus d'informació que plantegen diferents assumptes de caràcter ètic. Per exemple, hi ha la informació personal. Si volguéssiu parlar amb mi sobre el que passa amb el vostre xicot i em demanéssiu que no ho expliqués a ningú, jo estaria d'acord a guardar-vos aquest secret, perquè no és informació d'utilitat tècnica general. Almenys, és probable que no sigui d’utilitat general [el públic riu]. Existeix una petita probabilitat (encara que és una possibilitat), que em reveléssiu alguna meravellosa nova tècnica sexual [el públic riu] i aleshores sentiria el deure moral [el públic riu] de posar-la en coneixement de la resta de la humanitat perquè tothom se'n pogués beneficiar. Així que hauria de posar una condició a aquesta promesa. Si només són detalls sobre qui vol què i qui està empipat amb qui, i aquesta mena d'embolics... això us ho puc guardar en secret, però no puc retenir una informació de la qual la humanitat se'n beneficiaria tremendament. L'objectiu de la ciència i la tecnologia és crear informació útil per a la humanitat, per ajudar la gent a viure millor. Si prometem que retindrem aquesta informació (si la guardem en secret), estarem traint l'objectiu del nostre sector. I això, vaig decidir que no ho havia de fer. Però mentrestant la meva comunitat se'n va anar en orris i això em deixava en una mala situació. Tot l’Incompatible Timesharing System va quedar obsolet perquè el PDP-10 estava obsolet, de manera que no hi havia forma que pogués continuar treballant com a desenvolupador de sistemes operatius tal com ho havia estat fent. Aquesta activitat depenia de formar part de la comunitat, usar el programari de la comunitat i millorar-lo. Això ja no era possible, fet que em va plantejar un dilema moral. Què havia de fer? Perquè la possibilitat més òbvia significava posar-me en contra d'aquesta decisió que havia pres. La possibilitat més òbvia era adaptar-me als canvis del món. Acceptar que les coses eren diferents, que havia d'abandonar aquests principis i començar a signar contractes de no-divulgació per a sistemes operatius privatius, i molt probablement escriure també programari privatiu. Però em vaig adonar que d'aquesta manera m'ho podria passar bé escrivint codi i que hi podria guanyar diners (especialment si ho feia fora del MIT), però al final, quan repassés la meva trajectòria professional, m’hauria de dir que "M'he passat la vida construint murs per dividir la gent", i m'avergonyiria de la meva vida. ---------------------------------------- -- Benjamí http://weblog.bitassa.net .
_______________________________________________ llista de correu de l'Internauta llista@internauta.net http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
