El Dissabte, 14 de Gener de 2006 13:33, mesteve-recursoslliures-com va
escriure:
Un cop dit això, recordar (encara que sovint no es vulgui reconèixer) que
l'ètica és personal i intransferible. Per més que, aparentment, hi hagin
persones que comparteixin els mateixos principis, només caldrà furgar una
mica la superficie per veure que, en tant que persones diferents, els seus
substrats també ho són.
L'ètica és una cosa que s'aplica personalment, cadascú decideix els principis
ètics. Però a diferència de la moral --coses que s'han de fer perquè sí--
els principis ètics estan basats en un raonament:
«En las normas morales impera el aspecto prescriptivo, legal, obligatorio,
impositivo, coercitivo y punitivo. Es decir en las normas morales destaca la
presión externa, en cambio en las normas éticas destaca la presión del valor
captado y apreciado internamente como tal. El fundamento de la norma Ética es
el valor, no el valor impuesto desde el exterior, sino el descubierto
internamente en la reflexión de un sujeto.»
http://www.monografias.com/trabajos6/etic/etic.shtml#dife
Per això un anàlisi enraonat d'això:
A les famoses llibertats que defineixen el programari lliure s'haurien de
sumar les llibertats de les persones, que no volen caure en radicalismes ni
en actituts sectaries ni excloents. Hi ha una realitat, i és que hi ha
persones que tenen Windows i fan servir Programari Privatiu, però també hi
ha els que tenen Windows i fan servir PL, o fan servir PL i freeware, o
fins i tot que fan servir programari privatiu, PL i freeware tot alhora.
També hi ha els que, a més tenen SO GNU/Linux o han optat per fer servir
Apple... Les maravelles de la llibertat és que tothom pot ser el que vulgui
i fer servir el que en tot moment cregui més oportú sense necessitat
d'esclavatges ni de donar explicacions ni justificacions a ningú.
no s'aguanta. Des de crear una categoria freeware que no la necessita perquè
és programari privatiu, fins dir que és meravellós que tothom tingui
llibertat per a escollir no ser lliure. Ser esclau de la llibertat? Ser
incoherent i no haver de donar explicacions és una aspiració que es té des de
petit «que no m'enxampin». Però intentem educar als nins perquè no siguin
així.
(Per cert, ja que ha sortit la cosa de la coherència, no et demano
explicacions, però sent el webmestre d'un lloc de recursos lliures, has vist
què bo és el Thunderbird 1.5?)
Tornem al paràgraf. D'entrada tractes a algú de sectarista, radical i excloent
pel fet de dir que cal usar programes que tenen les 4 llibertats.
Com qualifiques defensar l'ús de programari de llicències privatives que et
prohibeixen compartir, copiar i fer cap modificació? Què en diries d'un
constructor que et prohibís obrir una porta a un envà si no ho fa ell o els
seus hereus --i si és que ho volen fer? No és això altament radical i
excloent? Si la majoria acceptés aquestes cases com quelcom normal, potser
podries dir que és sectari algú que defensa que és un abús i només vol cases
on es poden fer portes als envans. Però sectari de divisió, el significat
original de la paraula, i no pas sectari en el sentit despectiu que llegeixo
a prop de paraules ofensives.
És excloent algú que defensa que tot s'ha de poder copiar, compartir i adaptar
a les necessitats de cadascú? Que la informació *mai no* ha de circular en
codificacions patentades per una empresa amb l'objectiu que tothom compri els
seus programes descodificadors. No són excloents els que defensen l'ús massiu
d'aquests formats a llocs com una llista pública on hi ha gent amb tota casta
de programari? Qualsevol dia l'empresa que té les patents podrà exercir els
seus drets legals sobre els seus formats, prohibint que ningú que no sigui
client seu llegeixi els arxius. No serà que qui envia arxius amb aquest
format, no per descuit, sinó defensan-t'ho, està ajudant aquesta empresa
perquè tengui més èxit el dia que aconsegueixi fer respectar les seves
patents? No és aquesta una actitud reaccionària, d'excloent i radical contra
els que no volen ser clients de l'empresa en qüestió, només una?
És freqüent topar-se amb el teu raonament. Hi ha qui ha estudiat aquesta forma
de pensar i l'anomenen «pensament dèbil». Diuen que un italià que nom Gianni
Vatimmo n'és tot un defensor i teòric.
[...] uns dels fundadors del pensiero debole [Vattimo], amarat de Nietzsche i
Heidegger fins al moll de l’os, casa veritat i totalitat. “La veritat se’ns
escapa perquè no tenim la capacitat de veure el tot. La totalitat és
l’opressió de l’individu. Viola el dret de vida dels individus”, comenta. I
amb el “Déu ha mort” i el nihilisme voleiant per les cantonades del cervell,
Vattimo desconfia dels criteris absoluts, tot proposant criteris de recíproca
persuasió portats al terreny dels arguments. És a dir, “una multiplicitat de
veritats en constant diàleg i superposició”. I etziba: “No ens posem d’acord
quan trobem la veritat, sinó que diem que hem trobat la veritat quan ens hem
posat d’acord”. A més, la veritat no és, sinó que “es fa, es construeix i es
reconstrueix”. Per acabar d’embolicar la troca, afirma: “Crec que crec en
allò que dic” i que “la recerca de la veritat és falsa”. I un aclariment
final, paradoxal: “En els etcèteres hi ha tota la resta”.
http://www.avui.com/avui/diari/04/feb/13/410213.htm
Ha agafat força els darrers anys, perquè en bona part és el que interessa a la
societat actual on sovint es parla més de consumidors que no pas de persones.
Per consumir de tot, quan més coses millor, cal trobar coses bones arreu,
sens plantejar-se històries ètiques, una cosa que amb massa facilitat i sense
gaire reflexió és titllat com a cosa de fanàtics, radicals i sectaris. Només
t'has deixat dir tal·libà, que també es porta molt dir-ho :)
_______________________________________________
llista de correu de l'Internauta
llista@internauta.net
http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
