=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
www.infozefir.com
_________________________________________________________
==================[1.657 subscriptors]===================
Sense deure no hi ha dret (ni normalitat)
-Article de Francesc Esteve
Se’n parla massa poc. Hi ha un mig silenci preocupant o –pitjor encara–
una resignació anticipada sobre una de les innovacions més positives i
més agosarades en drets i deures en què ha obert camí l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya. Parle del deure de conèixer el català que, en
estricta igualtat al deure de conèixer el castellà que imposa la
Constitució, l’Estatut estableix per a tota la ciutadania del Principat.
I aquest mutisme quan hi ha pendent una sentència del Tribunal
Constitucional, pot ser letal. Perquè el Constitucional, no ho oblidem,
és un òrgan de composició “política”, els membres del qual són designats
pels partits, amb quotes i lleialtats indiscutibles i, amb això i els
seus precedents, no cal ser un linx de la jurisprudència per a concloure
que la sentència serà, en molt bona mesura, un pronunciament “polític”
i, per tant, més o menys condicionable al joc de forces i d’interessos.
Per contra, un altre dels aspectes cabdals i innovadors del nou estatut,
el finançament, sí que ha ocupat gran part les portades dels periòdics i
del debat públic. I és just que així siga, perquè és la mare dels ous de
l’autogovern. Si no tens diners per a gestionar els recursos i fer país,
tota la resta és pura política de paper. I en aquest sentit, és un bon
indicador que un concepte com l’espoliació fiscal haja penetrat en el
discurs i en l’imaginari de molts. Per això, crec que necessitem amb
urgència traure també a la llum pública la qüestió del deure de conèixer
el català.
El deure estatutari de conèixer el català no és cap “aspecte simbòlic”
ni menor. Si usar i adoptar la llengua del país és un dels fets més
clars d’arrelament i de cohesió socials i si convenim que, en el nostre
cas, l’idioma és el pal de paller de la identitat nacional, la
importància d’assegurar-ne la normalitat, començant pel pla jurídic,
eximeix de més explicacions sobre la urgència de dur-lo a l’agenda
pública. Algú pot al·legar que aquest reconeixement jurídic del deure no
comporta ipso facto que tothom conega el català: no condueix a la
normalitat social de l’ús. És cert: no és una conseqüència immediata.
Però sí que en té, almenys, moltes d’immediates i d’importantíssimes,
que ara provaré de desgranar.
La primera conseqüència és que la llei és quasi com dir la “neutralitat
pública”: el consens social confirmat oficialment, allò que es dóna per
descomptat per a tothom, com a norma i que, en cas de conflicte, ningú
no ens pot discutir vàlidament. I els catalanoparlants massa que sabem
per experiència que l’ús del català manca d’aquests fonaments: no és
“norma” (ni social ni legal) i és la primera cosa que qualsevol –des
d’un funcionari a un transeünt– ens pot discutir. I això, convertit en
un fet repetit i instal·lat en el comportament general, esdevé un dels
motius de l’abandó de la llengua a la més mínima objecció o simplement
amb la disparitat idiomàtica amb l’interlocutor.
Segona conseqüència: de colp i volta s’acabaria el combustible amb què
s’encenen totes les farisaiques campanyes sobre la “imposició” del
català, campanyes que ens obliguen a estar sempre a la defensiva i sota
sospita. Quin sentit té clamar dia a dia, com fan tants diaris i mitjans
de comunicació espanyols, contra la “imposició” del català com un crim
abominable, si aquesta “imposició” està avalada per la llei? –i, per
cert, ho està en els mateixos termes estrictes en què s’imposa el
castellà. Tercera conseqüència: el fet que els ciutadans hagen de
conèixer el català és un fonament jurídic de solidesa gairebé
incontestable per a totes les altres mesures polítiques de reforçament
social de la llengua. Ningú no podria qüestionar mai més la immersió
lingüística en l’ensenyament ni la disponibilitat en els comerços ni
l’exigència en les places de les administracions públiques o en tants
altres casos, des del moment que no sols hi ha el dret vaporós dels
ciutadans de poder usar el català sinó també un deure molt específic que
tothom ha de complir individualment i com a societat.
Molt bé, doncs. Però, suposant que el Tribunal Constitucional mantinga
el deure de conèixer el català, quin efecte podria tenir això en els
ciutadans que no vivim en el territori administrat per la Generalitat de
Catalunya? Això demanaria un altre article, però per no deixar-ho en
suspens ni fugir d’estudi, conclourem dient que seria un magnífic efecte
de demostració per al País Valencià, les Illes i la Franja: un objectiu
que ens han provat que es pot aconseguir. Que no és poca cosa.
Font: El Punt, edició País Valencià, 4 de gener de 2009
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Optimot, consultes lingüístiques
http://optimot.gencat.cat/
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[email protected]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[email protected]>
Xavier Rull (Catalunya) <[email protected]>
Marta Torres (Catalunya) <[email protected]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[email protected]>
-----------------------------------------------------------------------
Web d'INFOZÈFIR: <http://www.infozefir.com>
Arxius d'INFOZÈFIR: <http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html>
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
