=========================================================
INFOZÈFIR. BUTLLETÍ INFORMATIU SOBRE LLENGUA CATALANA
www.infozefir.com
_________________________________________________________
==================[1.671 subscriptors]===================
*Amb bones paraules*
*«Hola», castellanisme?*
La genuïnitat de la paraula /hola/ és un afer polèmic. Els dos
diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt
reduïda i contradictòria. L'Alcover-Moll indica que el mot ve del
castellà /hola, /i aquest, de l'àrab /wa-Alla-h/ 'per Déu!'. Coromines
(DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que /hola/ és
paraula genuïna i una "creació purament romànica", sense cap relació amb
l'àrab. Amb tot, l'espai i l'atenció que Coromines dedica a aquest mot
són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula,
amb la definició de "interjecció usada com a salutació familiar i
denotant estranyesa", definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet
i la justificació de Coromines, /hola/ és un mot usat sense fer-ne cap
problema, especialment entre els més afectes a la llengua "del carrer".
És molt possible que Coromines tingui raó en la desvinculació de l'àrab.
/Hola/ és una paraula que pertany al món de les interjeccions i a la
creació expressiva. Món on trobam els castellans /hola/, /hala/, /ole/ i
/olé/, el francès /holà/ i /allo/, l'anglès /hello/, el portuguès /olá/,
etc. Però aquestes paraules, llevat d'algun cas particular de
transferència d'una llengua a una altra, van molt per camins separats.
En francès hi ha /holà/, una exclamació sense cap funció de salutació,
que s'empra per a cridar algú i sobretot per a interrompre-li alguna
acció. Sembla que està compost de /ho/ (l'exclamació /oh!/) i de /là/
(que, entre altres coses, vol dir 'per allà', del llatí /illac/). Res no
té a veure amb aquesta paraula la interjecció /allo/, emprada per a
establir contacte en converses telefòniques, que procedeix de l'anglès
/hello/. Aquest, amb les variants /hello/, /hollo/, /halloo/ i /hallo/,
és inicialment un mot del camp de la caça, que, segons alguns, es
relaciona amb el verb /to/ /hallow/ 'caçar amb crits', que deriva de
l'anglonormand /halloer/ (igualment 'caçar amb crits'). També podria
ser, però, de formació expressiva. De l'ús cinegètic passà a ser un mot
per a expressar sorpresa i per a saludar, i quan a França arribaren els
primers telèfons procedents dels Estats Units, s'introduí la convenció
/allo, allo/ per a indicar a un abonat que podia entrar en
correspondència amb el telèfon sol·licitat. En francès, i en occità, no
hi ha, doncs, un equivalent de l'espanyol /hola/ per a saludar: la
salutació equivalent, de to col·loquial, és /salut/. Tampoc en italià,
en què es diu /ciao/.
En espanyol, d'acord amb Coromines, /hola/ sembla una veu expressiva
paral·lela a /hala/. Coromines dóna com a primera documentació per a
l'espanyol la data de 1552, però n'hi ha d'anteriors. En un principi
seria una mera paraula exclamativa. "Hola, hola, hola, / que no tengo de
dormir sola, / hala, hala, hala,/ que no estoy para vos guardada."
(Cancionero de Ana Yáñez, 1548). El primer diccionari de la Reial
Acadèmia Espanyola (1734) dóna a /hola/ dos significats: "modo vulgar de
hablar usado para llamar à otro que es inferiór" i "algunas veces se usa
desta voz como de admiración, quando se oye alguna cosa que hace
novedad". Com que trobar una persona inesperadament /hace novedad/ i pot
causar admiració, és comprensible que amb el temps /hola/ esdevingués un
ritual de salutació. En un principi amb càrrega d'admiració o sorpresa i
al final sense cap de les dues coses, com quan ens diu /hola/ la caixera
de l'hipermercat quan ens hi acostam per a pagar. El primer diccionari
de l'Acadèmia que recull aquest significat ---salutació--- és el de 1884
("Interjección que se usa para denotar extrañeza placentera ó
desagradable, para llamar a los inferiores ó á modo de salutación
familiar").
La qüestió que més ens interessa és si /hola/ ha entrat a la nostra
llengua per interferència del castellà. Primer de tot cal dir alguna
cosa sobre la primera documentació del mot en català (c. 1400 segons
Coromines). La primera documentació coneguda, fornida per
l'Alcover-Moll, correspon a la /Dansa de la Mort/, peça teatral
desenvolupada a Europa entre els segles XIV i XVI procedent de França. A
la versió catalana de Pere Miquel Carbonell trobam els versos "Sus ola
vos En Jovencell / qui Gaspar Nadal vos dieu ", en què no sabem si cal
llegir /ola/ o /olà/. La versió de Carbonell és de 1497, però el vers
que ens interessa correspon a un afegit posterior, segur que del segle
XVI, fet per Gaspar Nadal. Entre el "c. 1400" de Coromines i el segle
XVI hi ha un bon tret. Però cal relativitzar la importància de les
primeres documentacions. Caldria veure quin és l'ús de l'exclamació
/ola/ o /hola/ en els segles XVI, XVII i XVIII, i crec que en tenim molt
poca informació. Una aparició isolada, si fos el cas, i més tractant-se
d'una exclamació, seria un fet irrellevant. En canvi, el CORDE (/Corpus
Diacrónico del Español/, base de dades que documenta l'ús de les
paraules des dels orígens de la llengua) ens forneix exemples d'ús de
/hola/ des de 1535 fins ara, de manera ininterrompuda. Dir, com fa
Coromines, que el mot és més antic en català que en castellà, i treure'n
conclusions és molt arriscat.
La interferència és un fet molt complex, que sovint, més que en la
introducció d'una paraula un bon dia, consisteix en fenòmens d'imitació
de processos seculars, de seguiment mimètic en una llengua d'un procés
que s'esdevé en una altra durant un lapse gran de temps. Això és el que
va passar amb l'extensió del tractament de /vostè/, i sembla que això és
el que ha passat amb la paraula /hola/. Durant la primera etapa, en què
/hola/ era una mera paraula exclamativa, com /hala/, els /hola/ que hi
pugui haver en català poden ser deguts a interferència, encara que
tampoc no hauria de ser cap problema admetre que podrien respondre a una
dinàmica interna. I hauríem de veure el grau de difusió de la paraula i
com seria pronunciada. En aquesta època és molt freqüent en textos
castellans la repetició del mot: "hola, hola, qué es esto?", com si
diguéssim "vaja, vaja, què és això?", i el mateix valor té la paraula en
l'expressió "hola, hola, señora mujer". Les dues frases són de textos de
mitjan XVI, però aquesta fórmula repetitiva és altament freqüent fins al
segle XX.
L'adopció de /hola/ com a costum de salutació ---primer amb admiració i
després sense--- sí que sembla que respon més clarament als processos
d'imitació de què parlava. Els diccionaris del XIX ens mostren aquesta
evolució, dependent de l'evolució espanyola. El d'Esteve, Belvitges i
Juglà (1803) només diu "hola interj. hola". El de Magí Ferrer (1839) diu
exactament el mateix. El d'Una Societat de Catalans (1839) copia la
definició del diccionari de l'Acadèmia espanyola ("interj. que servex
comunamènt pera cridar á altre que es inferiòr [...] Se usa també pera
manifestar la estranyesa ó novedat que causa alguna cosa no esperada").
El Labèrnia (1839) defineix /hola/ com "interjecció que denota novetat i
estranyesa, adverbi de cridar", definició que es manté a l'edició de
1864. El Figuera (1840), com "interjecció que servèix de cridar á algú
--- qui denóta la sorpresa, la admiració". El de Josep Escrig (1851) no
du la paraula /hola/. El primer diccionari que defineix /hola/ com a
"salutació familiar" és el Fabra (el primer diccionari acadèmic espanyol
que ho fa és, com hem dit, el de 1884).
Significativament, /hola/ és paraula inexistent a la Catalunya del Nord,
on la salutació en situacions de confiança és /adiu/, com en occità. A
la resta del país l'extensió de la paraula s'ha fet amb ritmes diferents
a les diverses àrees. A Mallorca la salutació /hola/ s'ha estès en temps
molt recent. És o era inusitada entre la generació dels meus pares (gent
de la vuitantena) i no diguem dels meus avis. La pronúncia completament
castellana del mot a l'illa, amb la vocal final sense reduir a neutra,
és un indici més que evident del seu caràcter foraster. I el fet que a
l'àrea del català central es pronunciï amb /o/ oberta i neutra final
tampoc no demostra res. En aquesta àrea els castellanismes s'adapten de
manera regular. Com la interjecció /ojo!/, amb /o/ oberta i /u/ final.
Aquest article ha estat publicat a /l'Espira/, suplement cultural del
/Diari de Balears/, en dues parts, els dies 24 i 31 d'octubre de 2009.
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/hola.html
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~[Enllaç recomanat]~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Optimot, consultes lingüístiques
http://optimot.gencat.cat/
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Per distribuir informació, escriviu a un dels editors:
Ferran Isabel (País Valencià) <[email protected]>
Magdalena Ramon (Illes Balears) <[email protected]>
Xavier Rull (Catalunya) <[email protected]>
Marta Torres (Catalunya) <[email protected]>
Responsable tècnic (coordinador de la llista):
Joan Vilarnau <[email protected]>
-----------------------------------------------------------------------
Web d'INFOZÈFIR: <http://www.infozefir.com>
Arxius d'INFOZÈFIR: <http://listserv.rediris.es/archives/infozefir.html>
Els missatges d'INFOZÈFIR són distribuïts amb el suport i col·laboració
tècnica de RedIRIS - (http://www.rediris.es)
-----------------------------------------------------------------------
